Ja són 1.001 les dones assassinades en mans de les seves parelles o exparelles. El govern espanyol ha confirmat aquesta setmana que el darrer assassinat que hi ha hagut a l’Estat és un altre cas de violència masclista.. Moltes dones no tenen clar si denunciar o no i d’altres no saben ben bé que l'han patit fins després de patir una sèrie de símptomes que les porta a demanar ajuda.  

“De vegades venen amb casos d’ansietat, depressió, molt agitades amb una sensació d’angoixa i cal rascar una mica per saber què els passa exactament. Hi ha un pas previ que cal treballar per saber quina situació s’està vivint”, explica la psicòloga d’ARC Marina Vivó. “Moltes vegades no se n’és conscient i el pas previ és ajudar-la a treballar i que sigui conscient de què és el que està passant”.

“La violència física és moltes vegades com una línia vermella que es passa”, detalla. “M’he trobat amb dones que pateixen des de fa molt temps una violència psicològica potent però que no la perceben com a tal perquè no hi ha hagut violència física evident. Una empenta contra la paret acostuma a ser el primer indicador”, subratlla. “Elles ho tenen normalitzat, la frase normalment és ‘si no em pega...’”.

Vivó exposa que la societat té un estereotip molt marcat del que és una víctima: “Ens pensem que cal acabar amb el braç trencat per parlar de violència masclista”, i insisteix que “una dona no aguanta violència física si durant molt temps no hi ha hagut una violència psicològica molt prolongada”.

Però detectar un agressor és difícil. Sobretot perquè, com diuen les expertes, no mostren aquestes conductes d’un dia per l’altre. “Tot comença amb una relació ideal, fantàstica, el príncep blau... persona que compleix amb totes les meves expectatives”, descriu. Després venen “els malentesos, tècniques de control, gelosia, ‘em fio de tu però dels altres no’, problemes amb la roba d’ella... i ella ho entén com que es preocupa i que mira per ella”, i afegeix que “això porta a conductes d’aïllament”.

La violència masclista no entén de classes socials

Es tendeix a pensar que la violència masclista és un fet que passa només en parelles de classe social baixa. Tot i que la realitat és ben diferent. La violència masclista no entén de classes socials.

“Segurament, en el nostre entorn tenim una dona que pateix violència masclista en aquest moment”, comenta Vivó. “He tingut pacients que m’han dit que de sobte la seva parella els ha deixat de parlar durant dies perquè elles han fet alguna cosa que no els ha agradat. Això és agressiu perquè instal·les el dubte en l’altra persona. La dona se sent culpable del que ha passat. Es queden atrapades i intenten entendre la conducta de l’altre. Tenim un malentès, em deixa de parlar i penso que no he fet alguna cosa bé”.

“És possible que socialment hi hagi aquesta percepció”, subratlla la psicòloga clínica EMDR Dolors Capellades. “Ens agrada creure que no ens pot passar a nosaltres, que som un grup de persones a les qui no els passa. És un estigma, una idea, un prejudici i fins i tot una forma d’alliberar-te pensar-ho. Això li pot passar a algú altre però a mi no”.

És difícil fer el pas?

“La persona a qui tu més estimes i que és l’amor de la teva vida t’està fent mal”, comenta Vivó. “Va en contra de tot allò que tu creus i això genera una paràlisi brutal”.

“Fer el click i canviar de xip és molt difícil. Gairebé impossible”, ressalta Capellades. “Tenim diversos imperatius biològics: el de menjar, el de dormir, el de la protecció... també busquem el del vincle. Quan ets un nadó, estàs vinculat a algú. Quan ets gran aquest vincle el busques o el trobes amb algú altre. En una situació de perill, aquest vincle s’activa. Quan tu estàs vinculat a algú, aquest algú hauria de ser una persona segura, però en aquestes situacions, la persona que et posa en situació de perill és la mateixa amb qui estàs vinculat”, explica.

“L’únic que es pot fer és racionalitzar-ho, prendre distància”, comenta la psicòloga clínica. “I es comencen a posar excuses. Està malalt, no ho fa expressament... Et poses aquestes excuses per poder resistir. Tu saps que t’ha fet mal”. I subratlla: “Però no te'n pots deslligar”.

Per què costa tant denunciar? Una possible resposta, tal com apunta Capellades, podria ser la de protegir l’agressor, per paradoxal que pugui semblar. “Necessites protegir l’agressor perquè hi estàs vinculat. Les dones que han patit violència masclista potser al final acaben explicant que han estat víctimes, però dir-ne el nom és una altra història. En la majoria de casos no es diu qui és. Quan poses una denuncia legal, has de dir qui és, i això fa respecte”.

Però demanar ajuda també és difícil. “De vegades venen quan encara no saben ni que això té nom. Venen culpabilitzant-se. No saben per què la seva relació no funciona, per què no aconsegueixen que ell no les tracti malament”. On rau la complicació, apunta Capellades “és en adonar-se que elles no són el problema, ni les culpables d’aquesta situació”.

Els agressors tenen alguna patologia?

Per què agredeixen els agressors? Respon a un patró? Tenen alguna patologia? “Sí”, respon de manera contundent Capellades i matisa: “de vinculació". "No és una patologia de malaltia mental. Té una patologia de vinculació. Segurament, un agressor ja s’ha vinculat malament amb els seus pares, per no rebre suficient o simplement per no haver-ho fet. I per tant, els vincles que generin ja no seran correctes. Quan deixen d’estar-ho amb els pares, es vincularan a una parella, però amb un model fet que perpetuaran”.

Però d’on ve tot això? Vivó exposa que l’amor romàntic ha fet molt de mal. Disney i Hollywood han venut sempre la idea que la parella està per sobre de tot. “La nostra relació ningú la viu com nosaltres, l’entorn és hostil, vindrà una relació que et salvarà i viuràs perfecta en un castell”. I recorda que el missatge d’aquestes pel·lícules és que “l’amor ho pot tot, ho salvarà tot, he viscut una situació desagradable però l’amor em traurà de tot. Per aquest amor ho he de fer tot”. “És fals que ‘el nostre amor sigui exclusiu i que ningú de fora el pot entendre’. És fals i quan estàs allà ho perseveres a qualsevol preu”, i assenyala que se’ns ha venut la idea que sense la mitja taronja no estem complets.

I reconstruir la relació, és possible?

Potser algú es pot preguntar si una vegada arribats al punt d’una agressió –sigui psicològica o física– la relació es pot reprendre. Segons Capellades, sí però si la problemàtica s'agafa d'inici. És a dir, sempre i quan no s’hagin creuat línies vermelles o s'hagi arribat a les mans. Tot i això, l’experta no creu que sigui recomanable. “Hi ha ferides que costa molt temps de recuperar-se'n. Depèn del punt on hagin arribat”.

Però tot té conseqüències. I una experiència així et genera una motxilla i una càrrega emocional. “Té impacte en relacions futures, per descomptat”, detalla. “Es pot generar algun tipus de fòbia, per exemple”, descriu. “Cada vegada que la persona t’ha ferit, en guardes una memòria. 'Aquell dia em va pegar'. Però la memòria corporal no és fàcil d’esborrar. La por que tens que t’estampi contra la paret... Tot això ho tens al cos quan et relaciones amb algú, ja sigui perquè s’hi assembla, perquè una situació és similar o quan aquesta persona et diu alguna cosa i se t’activa una alarma al cos”. “Quan això passa, et comences a sentir malament, aleshores et veus incapaç de tirar endavant en general o bé en la situació concreta”, conclou.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat