La Barcelona que enlluernava abans del Covid-19 ja no és la mateixa. Cosmopolita, vibrant i favorita dels expats, la capital catalana ha perdut brillantor. Avui ja no ocupa les primeres posicions a Espanya com a destinació per a treballadors internacionals. A nivell mundial, ha caigut fins al lloc 13. No és una caiguda menor, és un canvi de cicle.
La culpa no és de la falta d'encant. El que pesa és l'habitatge. Ho assenyalen així en xarxes socials com Reddit o TikTok. Un pis que fa deu anys costava 600 euros avui s'anuncia per 1.800 o més. I encara que els sous d'alguns nòmades digitals ho permeten, per a milers d'estrangers l'equació ja no surt. La ciutat que semblava oberta al món s'ha tornat prohibitiva.
Els de fora treuen els de casa
El cas de Marie, francesa de 42 anys, ho reflecteix. Després de quinze anys en l'Eixample, ha decidit vendre el seu pis i mudar-se a Extremadura. "Estic farta. No reconec la ciutat. El turisme ho envaeix tot i els preus no paren de pujar", explica. La seva decisió no és aïllada: cada vegada més estrangers busquen refugi a l'interior de la península, on la vida continua sent assequible.
La pressió turística és constant. Carrers plens fins i tot en temporada baixa. Pisos convertits en apartaments de vacances. Comerços tradicionals reemplaçats per franquícies. Per als veïns, la rutina diària es complica. El turisme porta ingressos, sí, però també soroll, massificació i una sensació de desarrelament que expulsa tant a locals com a residents estrangers.
Mentrestant, altres ciutats agafen el relleu. Màlaga, València o Madrid apareixen en els rànquings com a destinacions preferides per a professionals internacionals. Més barates, més tranquil·les i amb un dinamisme cultural creixent. Allà troben el que Barcelona sembla haver perdut: equilibri entre qualitat de vida i cost.
Barcelona és cada vegada una ciutat més impersonal
La paradoxa és evident. Barcelona atreu per la seva oferta cultural, el seu clima i el seu estil de vida. Però aquest mateix èxit és el que està provocant el seu deteriorament social. Els qui van venir buscant un lloc on arrelar descobreixen que, a llarg termini, la ciutat no és sostenible. El fenomen dels nòmades digitals i l'arribada de professionals amb salaris internacionals han tensat un mercat ja limitat.
Ara molts es pregunten: pot Barcelona continuar sent una destinació global sense expulsar els qui la fan habitable? La història de Marie, rumb a Extremadura, mostra la resposta més dura. Perquè la ciutat no només perd residents. Perd talent, diversitat i la confiança dels qui un dia la van elegir com a llar. El resultat: una ciutat cada vegada menys acollidora i més impersonal.