Aquesta és una escena que s’ha vist en moltes sèries o pel·lícules de ciència-ficció: astronautes cultivant plantes que han de servir d’aliment per als humans per les seves propietats nutricionals en les colònies espacials. O un altre escenari distòpic adient per al consum d’aquesta planta comestible salvatge aquàtica seria una catàstrofe global que deixés sense aliments la humanitat. Però, de quina planta parlem? Es tracta de l’Azolla caroliniana Willd, també anomenada falguera d’aigua, falguera mosquit o azol·la, un gènere de falguera flotant que s’ha conreat durant diversos milers d’anys (especialment a tot Àsia), i que inclou sis espècies descrites natives de la majoria de biomes tropicals i temperats del món. L’azol·la és una planta comestible salvatge poc estudiada, originària de l’est dels Estats Units i, com altres plantes comestibles silvestres originàries d’aquesta part del món, tenen unes característiques que les converteixen en bones candidates com a recurs de seguretat nutricional i per a opcions de resiliència alimentària. L’azol·la és una espècie més digerible i nutritiva per als humans que d’altres que es cultiven a l’Àsia i l’Àfrica per alimentar el bestiar.
Alimentar persones, aus i bestiar
Així, la falguera d’aigua, és la planta que podria salvar la humanitat perquè és una espècie comestible, capaç de duplicar la seva biomassa en dos dies, capturar nitrogen de l’aire i alimentar persones, aus i bestiar. Aquesta és la conclusió a la qual arriben uns investigadors de la Universitat Estatal de Pensilvània que han publicat un estudi a la revista Food Sciende & Nutrition, del que s'ha fet ressò RAC1. Aquest estudi és part d’un projecte de recerca més ampli anomenat Resiliència alimentària davant esdeveniments catastròfics globals. Tant si es tracta d'una "solució ràpida" en escenaris de catàstrofes com d'un pla de resiliència a llarg termini, l’azol·la té el potencial de proporcionar grans quantitats de proteïnes i calories per a les persones i el bestiar. Si els sistemes de cultiu i preparació de l'azol·la es poden fer més eficients, el seu cultiu interior o exterior després de desastres naturals "podria proporcionar una producció suplementària de nutrients resistents al clima”, afirma l’estudi.
L'inconvenient és l’alt contingut en polifenols
L’estudi, però, reconeix que existeix una limitació per l’ús de l'azol·la com a matèria primera i aliment humà i és el seu alt contingut en polifenols. I què són els polifenols? Són uns compostos naturals que es troben als aliments vegetals i que destaquen pels efectes beneficiosos per a la salut, i el seu potencial en la prevenció de malalties, però sempre que es consumeixin en concentracions més baixes de les que es troben en l'azol·la. En aquests casos, els polifenols tenen propietats antioxidants i antiinflamatòries, i també presenten propietats prebiòtiques. Es troben als fruits vermells com els nabius, les mores, les maduixes, els gerds, la magrana; els fruits secs, el cacau, l’oli verge d’oliva, en verdures com els espinacs, l’albergínia, la remolatxa o la ceba morada, i en espècies com la curcumina. Per això són responsables del color, sabor i l’amargor de moltes fruites i vegetals.
El problema és que en concentracions elevades, els polifenols poden limitar l’absorció de nutrients a l’organisme, i actuar com a factors antinutricionals. L’estudi assegura que “els polifenols s'uneixen i precipiten proteïnes i hidrats de carboni, fent-los biològicament inaccessibles. El contingut fenòlic total (TPC) mesurat de les espècies d'azol·la és de 23,8-78,7 g GAE kg -1 DW , de 5 a 10 vegades més alta que la quantitat de la majoria de les altres fruites i verdures.
Cuinar-la per combatre l’excés de polifenols
L’estudi publicat a Food Science & Nutrition també apunta que es poden rebaixar les concentracions de polifenols a l'azol·la segons el mètode de cocció que s’empri. "Cuinar la planta disminueix el seu contingut fenòlic i la fa més digerible”, assegura Michael Jacobson, investigador de la Universitat Estatal de Pensilvània i membre de l’equip que ha realitzat l’estudi. S'ha demostrat que hi ha diversos mètodes de cocció que disminueixen el contingut de polifenols, inclosos, entre d'altres, l'ebullició, la cocció a pressió, la fermentació i el sofregit. Aquests mètodes de cocció també augmenten la digestibilitat dels mateixos polifenols, a més de permetre la biodisponibilitat continuada d'altres macronutrients. Es desconeix com aquests mètodes de cocció afecten la nutrició de les espècies d'azol·la i si reduirien el contingut de polifenols a un nivell que reduiria les limitacions d'ingestió. Aquests mètodes són senzills i de baix cost, i podrien ser una solució fàcil per permetre l'ús de l'azol·la com a font d'aliment en moltes situacions.