La paraula "política" porta sovint un prefix, segons quin aspecte o condicionant es vulgui destacar: geopolítica, petropolítica, biopolítica, ciberpolítica... Crec que ha arribat l’hora d’afegir-ne un: quimiopolítica, que en anglès seria chemopolitics. Buscant aquest terme per si havia estat utilitzat abans, només m’ha aparegut un article del 2016, Parachemistries: Colonial chemopolitics in a zone of contest, publicat a History of Science per Bihari Mukharj, de la Universitat de Pennsilvània. L’autor es referia així al que ell considerava globalització de la química a través del colonialisme europeu i que hauria donat lloc al que ell anomena "coneixements paraquímics", adaptats a la cultura i societat de cada lloc.
Sense utilitzar aquesta paraula, Agustí Nieto-Galan, catedràtic d'història de la ciència i investigador ICREA Acadèmia a la Universitat Autònoma de Barcelona, va publicar el 2019 a Cambridge University Press un llibre titulat: The Politics of Chemistry: Science and Power in Twentieth-Century Spain. L’autor analitza com, a l’Estat espanyol, molts químics es van convertir en agents ideològics en diversos contextos polítics durant el segle XX.
Quan la química condiciona el poder global
Aquestes referències ja ajuden a comprendre que química i política han anat sovint lligades. Però el que volem significar amb quimiopolítica és el paper que aquesta ciència pot jugar en els equilibris —i desequilibris— internacionals des del punt de vista polític, estratègic i econòmic, tal com ho pot fer el petroli si parlem de petropolítica.
La idea que volem transmetre ja ha estat exposada, sense aquest nom, per João Avó i Carina I. C. Crucho, de la Universidade NOVA de Lisboa, en dos articles, els anys 2024 i 2026 respectivament, a la revista Nature Chemistry, Bringing geopolitics to the periodic table i The geopolitical future for chemistry. Hi expliquen la importància de diversos elements químics i què se’n desprèn de la seva distribució i processament. No és un tema gens nou.
A l’edat del bronze, ja fa uns milers d’anys, poder fabricar armes i eines amb aquest aliatge de coure i d’estany —aquest més rar — donava un gran avantatge. Els països que en tenien i sabien processar-lo, com ara l’actual Uzbekistan, Badakhshan, a l’actual Afganistan, i Cornualla, al sud d’Anglaterra, van obtenir un gran poder.
Ara, parlem de terres rares i de minerals estratègics, essencials en molts àmbits. Neodimi, samari, iterbi, liti, cobalt, níquel i tàntal són bàsics en ordinadors, aparells electrònics i bateries per a vehicles elèctrics, entre molts altres camps. Tots aquests elements estan repartits de manera molt desigual pel planeta. Però aquest no és l’únic factor a considerar. També cal tenir els coneixements i mitjans tècnics per separar els elements del mineral i refinar-lo. Per això, la Xina no té només les més grans reserves de terres rares, sinó que també n’és el principal productor.
Pel que fa al liti, les reserves més grans estan a Bolívia, però la forma en què es troba el metall no en facilita l’extracció i el país tampoc no ha desenvolupat, fins fa poc, una tecnologia que permeti salvar, almenys en part, aquest obstacle. Així, no cal analitzar només la geologia i la distribució d’elements, sinó també les tècniques químiques que permeten extraure’ls. Novament topem amb la quimiopolítica.
Minerals estratègics: el cost ambiental i social del poder
No són aquests els únics aspectes a tenir en compte, perquè l’obtenció de molts d’aquests elements té un gran impacte ambiental i social, sovint deixat de banda. Potser el cas més significatiu sigui el del coltan, un mineral format per columbita i tantalita —i d’aquí el seu nom. Està molt valorat perquè el tàntal que se n’extreu s’utilitza en la fabricació de telèfons mòbils, ordinadors portàtils i altres aparells electrònics. La República Democràtica del Congo té entre el 60% i el 80% de les reserves mundials de coltan i n’és el principal productor, al voltant de la meitat o més de la producció global. Però la seva extracció sovint està controlada per grups armats. La seva obtenció inclou explotació laboral, esclavatge infantil i un greu impacte ambiental i, a més, bona part dels diners que genera s’inverteixen en armes i milícies.
A més de grans acords per exigir que l’extracció no impliqui explotació i tingui en compte els danys ambientals, també es podrien buscar alternatives tècniques amb altres elements i potenciar el reciclatge de telèfons mòbils i altres aparells electrònics per disminuir la demanda d’alguns metalls.
Pel que fa al liti, és indispensable per a la fabricació de bateries per a vehicles elèctrics, però el seu procés d'extracció genera un fort impacte ambiental i social a les regions productores, a part de les mancances provocades per una demanda superior a l’oferta. A part del reciclatge, una alternativa encara no prou desenvolupada són les bateries de sodi. Un equip internacional n’ha fet un estudi, publicat al Journal of Energy Storage el febrer del 2026, segons el qual les bateries d’ió sodi podrien superar les de liti a mitjà termini i són menys propenses a pics de preus i a la manca de subministrament. Quin país lidera, ara com ara, la recerca en aquest camp i ha iniciat la producció i ús de bateries de sodi en alguns vehicles? La Xina, amb 400 GWh de capacitat, actual i prevista, de bateries d'ió sodi, per només 11 GWh a la resta del món. Cosa que demostra que no n’hi ha prou amb tenir un subsol ple d’elements estratègics, sinó que pensar en la quimiopolítica pot dur a alterar o a mantenir poders globals.