Quina coincidència! Els quatre diaris editats a Barcelona obren portada amb les xifres de l’any. La Vanguardia i l’Ara amb les del 2023, el que ve, sobre el que emeten pronòstics. El Periódico i El Punt Avui, en canvi, anuncien una mena d’examen o repàs del 2022, l’any que mor aquest dissabte. Les quatre portades composen una imatge metafòrica del déu romà Janus, a qui es representa amb un cap de dues cares, una que mira endavant i l'altra enrere. Endavant al 2023 i enrere al 2022. Janus era venerat com a protector de les llars romanes i de vegades li posen una clau per significar-lo com a guardià d’entrades i portes. Gener, el mes que obre l’any, ve de Januarius, el mes de Janus. January, en anglès. Januário, en portuguès. Januar, en alemany. Januari, en suec. январь (yanvar’), en rus. És un mes en què arrenca l’any i mirem endavant encara que a voltes tombem el cap per assegurar-nos que hem deixat endarrere l’anterior.
La Vanguardia, a la portada, es mira el 2023 amb un avís sobre l’influx de la intel·ligència artificial en les professions creatives. Ho fa sota l’epígraf “El futur que ve”, un ostinato conceptual, perquè el futur, si és tal, sempre ve. S’entén el que vol dir, però, sense necessitat d’extraordinaris ni pedanteries. En aquest fervor per la intel·ligència artificial hi ha un cert enlluernament pels algorismes que substitueixen l’agència de les persones: la capacitat de rumiar, de fer plans, de buscar recursos, d’organitzar-los i organitzar-se… D’actuar lliurement, per fer-te-la curta.
En la mateixa cara de Janus, la que mira endavant, l’Ara fa de contrapunt i, amb una circumspecció perfumada d’optimisme, ens anuncia que “el futur és a les nostres mans”. Sembla un cant a la llibertat i a l’audàcia dels homes, etcètera, però ve amb lletra petita: un subtítol aclareix que es tracta d’un dossier sobre “els avenços que la ciència ens depara per a aquest nou any”. O sigui, una mica el mateix que La Vanguardia però expressat altrament i amb més grapa. També es podria dir, fent extraordinaris i pedanteries, que la frase del títol és conceptualment tèrbola: el futur que cau fora de les nostres mans, que no és disposició lliure de la vida, no és futur. És instint, és destí, és tirania… Però també s’entén qué vol dir el diari, vaja.
Els diaris de l’altra cara de Janus, els que miren enrere, anuncien una síntesi, un resum de fets que serveixi per fer balanç del 2022. El Periódico parla de “la covid, la guerra d’Ucraïna i moltes altres coses”. Moltes, esclar. El Punt Avui s’hi esforça una mica més i destaca en quatre fotografies les fites de l’any: Pere Aragonès, la crisi de la llengua catalana, la guerra d’Ucraïna i una riallera Carla Simón després de rebre l’Ós d’Or de la Berlinale per Alcarràs.
La dèria per fer resums i pronòstics surt malparada gairebé sempre perquè s’estavella contra la llibertat de les persones per fer i desfer. No fa gaire, Raül Garrigasait, —escriptor, traductor, editor, president de La Casa dels Clàssics, un intel·lectual a qui val la pena seguir— es preguntava a “Un vocabulari per al futur”, un vídeo de cinc minuts, “si podem trobar un equilibri entre la supervivència i la llibertat, en aquest moment en què l’una sembla anar a la contra de l’altra”. Eren temps que, en nom de la salut, ens confinaven, tot restringint llibertats elementals com la de moure’ns. Garrigasait formula una protesta elegant i una proposta tant o més útil que mil avenços i algorismes: “Que aprenguem una llibertat més fonda, més capaç de renunciar a les satisfaccions instantànies per acostar-se a la vida plena. Que si el virus ens ha vingut a dir que la llibertat és la mort, aprenguem a dir: La llibertat és la vida”. On hi diu virus posa-hi Putin, posa-hi inflació, posa-hi allò que més t’amoïni. La llibertat és la vida. Bon 2023.
