“Hem perdut 30 anys en la lluita contra el canvi climàtic. Ara ja és tard. No el frenarem”, diu Antonio Ruiz de Elvira, catedràtic de Física Aplicada de la Universitat d’Alcalá. No és l’únic expert que ho pensa. “L'única resposta —afegeix— és l'adaptació a fenòmens meteorològics extrems: grans sequeres, calor intensa, episodis de gelades molt fortes, pujada del nivell del mar i invasió d'espècies foranes, incloent-hi patògens. Tenim 30 anys més per adaptar-nos-hi. Tant de bo aquesta vegada sí que ens posem a la feina”. Aquest enfocament es veu poc a les portades dels diaris —i als mateixos diaris—. La sequera es tracta com un argument més de la batalla partidista o un fenomen atzarós ingovernable sobre el qual les institucions de l’Estat no hi poden fer més que fabricar alguna narrativa que els justifiqui i els presenti com a gestors amatents, oportuns i eficaços.
És el que ha fet el president Aragonès aquest dimecres. En una visita a la planta dessalinitzadora del Prat de Llobregat s’ha vantat que les dessalinitzadores han produït en 16 mesos 86 hm³ d’aigua, als quals cal sumar uns 116 hm³ provinents d’aigua regenerada i pous de sequera. “Aquest és el camí per abordar la sequera: dotar-nos de les infraestructures necessàries per fer front a la nova realitat climàtica”, segons ell. Vejam. A Catalunya, la capacitat total dels embassaments és d’uns 700 hm³, l’equivalent a 700 estadis com el Camp Nou plens d’aigua. Les reserves actuals són d’uns 175 hm³, el 25% de la capacitat. La producció de les dessalinitzadores només equival al 12,3% de la capacitat dels embassaments. Aquestes plantes pararan una mica el cop, però bregar amb la sequera potser demana alguna cosa més.
Els diaris publiquen fil per randa aquestes escenes publicitàries i passen pocs comptes amb la política de debò, la que fa o desfà. I no és per Pere Aragonès, que tot just ha arribat. Des de l’avís de la sequera del 2008, altres han estat els responsables de fer i desfer abans d’ell, amb la conseqüència que, des de principis de març, pateixen restriccions d’aigua 6 milions d’habitants de 224 municipis en 15 comarques. L’últim cop que la sequera va obrir la portada de La Vanguardia és el 26 de març. La d’El Periódico, l’11 d’abril. La d’El País el 23 d'abril. La de l’Ara, aquest dijous 27 d’abril. En tots els casos, però, es tracta de material descriptiu de la mala situació climàtica i les seves conseqüències materials. No es valoren les accions i omissions dels governs, que sempre surten vius. Què sabem de la comissió sobre la sequera convocada per la Generalitat, per exemple?
L’atzar no es pot governar, cert, però es pot actuar per prevenir-ne les conseqüències. Ruiz Elvira assenyala que l’adaptació al canvi climàtic demana, entre altres mesures, emmagatzemar aigua, controlar les riuades, plantar milers de milions d’arbres, reduir el risc de gelades pels fruiters, desenvolupar cultius i espècies més resistents a la sequera, establir sistemes de control de l'entrada d'aigua del mar a les costes i, especialment, desenvolupar la producció d’energia renovable —solar, eòlica… Són totes accions de govern, polítiques públiques. L’actual Govern ha anunciat ara que, pel 2028, la producció d’aigua dessalinitzada serà de 160 hm³, equivalents al 23% de la capacitat dels embassaments. D’aquí a cinc anys. Segurament no es pot anar més de pressa. Però sí que es pot preguntar per què no s’ha fet abans. Potser si els diaris són més incisius, els governs deixen d’estar a la lluna de València.
