La platja sembla un paisatge immutable. Cada estiu hi tornem, plantem el para-sol més o menys al mateix lloc i ens fiquem al mateix mar. Però sota la tovallola hi ha un territori que no deixa mai de moure’s. La sorra avança, retrocedeix, desapareix sota l’aigua i torna a emergir; els rius n’aporten de nova, els temporals se l’enduen mar endins i ports, espigons i preses poden interrompre el seu viatge. Una platja, en realitat, és una fotografia momentània d’un paisatge en moviment. Mirades així, les platges deixen de ser només una franja de sorra on passar l’estiu. Són l’arxiu d’una lluita permanent entre terra i mar. Cada gra explica d’on venim; cada espigó, cada presa i cada passeig marítim expliquen què hi hem fet nosaltres. I la línia que avui sembla separar perfectament la sorra de l’aigua és, probablement, la més provisional de totes.
Busca la teva platja i viatja fins al 1945
Ara és possible comprovar-ho gairebé amb els mateixos ulls i sense necessitat de ser geòleg. L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) permet comparar la Catalunya actual amb la de 1945 i 1956 mitjançant L’Ull del temps, i descobrir que ocupava exactament el lloc on som avui L’eina utilitza, entre altres imatges, els vols fotogramètrics que la força aèria nord-americana va fer sobre Catalunya a mitjan segle XX. Desplaçant el cursor n’hi ha prou per veure com era fa vuit dècades la platja on avui prenem el sol, però també què hi havia abans dels passeigs marítims, urbanitzacions, ports o carreteres que ara semblen haver existit sempre.
📷 Visor 'L'ull del temps': permet consultar com era i com és el territori de Catalunya i, també, el lloc exacte en què us trobeu
L’ICGC ofereix, a més, un visor específic d’evolució de platges, que calcula quant ha avançat o retrocedit la línia de costa durant els darrers 68 anys i expressa la variació en metres per any. Hi ha també mapes sobre dunes i sediments, l’impacte dels temporals, la futura inundació permanent causada per la pujada del nivell del mar o les zones amb risc de despreniments i esllavissades.
Les platges s'estan encongint
Bona part de les platges catalanes s’estan encongint. Una diagnosi de vulnerabilitat climàtica basada en dades de l’ICGC sobre el període 1956-2019 assenyala que aproximadament el 65% de les platges analitzades han patit regressió, davant d’un 35% que han crescut. Les zones amb més platges afectades es concentren especialment a l’Alt i el Baix Empordà, el Baix Camp, el Tarragonès i la Selva.
Una costa remodelada per ports i espigons
La transformació és especialment visible en alguns trams intensament urbanitzats. El comportament de la sorra explica una paradoxa habitual: una platja pot créixer mentre la del municipi veí retrocedeix. Els corrents dominants transporten la sorra paral·lelament a la costa. Quan troben un port o un espigó, una part del sediment queda atrapada a un costat de la infraestructura mentre a l’altre en pot faltar. Al Maresme aquest fenomen resulta especialment clar. Estudis de la Generalitat han situat alguns dels trams amb més erosió entre Arenys de Mar i Barcelona, on s’han arribat a calcular retrocessos d’entre 2,5 i 4,8 metres anuals en determinats sectors. La mateixa documentació apunta que el 74% de l’extensió de les platges de la demarcació de Barcelona analitzada presentava retrocés. La situació és encara més delicada al litoral tarragoní i, sobretot, al delta de l’Ebre, un territori construït precisament pels sediments que el riu ha anat dipositant durant segles. La reducció d’aquestes aportacions, la subsidència del delta i l’augment del nivell del mar formen una combinació especialment complicada.
Però d’on surt tota aquesta sorra?
La resposta, en molts casos, és lluny de la platja. Una part important de la sorra del litoral ha arribat al mar després d’un viatge que pot haver durat milers d’anys. La pluja erosiona les muntanyes i els cursos fluvials arrosseguen els fragments de roca riu avall. Quan aquests sediments arriben al mar, les onades i els corrents els van redistribuint al llarg de la costa. Per això la sorra no és igual a tot arreu. El color, la mida i la composició de cada gra expliquen la geologia de la zona d’on procedeix i el trajecte que ha seguit. Una platja de sorra fina, una de gra gruixut o una cala de còdols són el resultat de processos geològics diferents. Però aquesta cinta transportadora natural s’ha modificat. Les preses retenen als embassaments una part dels sediments que abans baixaven fins al mar, mentre que els ports i espigons interrompen la circulació lateral de la sorra pel litoral. Les urbanitzacions han eliminat, a més, molts sistemes dunars que funcionaven com autèntics magatzems naturals de sediment.
📷 Visor de la geomorfologia de la costa: mostra la informació sobre la sorra, les dunes i els diferents tipus de costa per ajudar a conèixer millor l'evolució del litoral
La platja continua sota l’aigua
Hi ha una altra part de la platja que gairebé mai veiem. La línia on trenquen les onades no marca el seu final: la platja continua sota el mar. Aquesta platja submergida és decisiva per entendre què passa a la superfície. La seva inclinació determina si l’aigua guanya profunditat de cop o si podem caminar molts metres mar endins. També condiciona la manera com trenquen les onades i com es mou la sorra.
Això ajuda a explicar un fenomen aparentment misteriós. Després d’un fort temporal podem trobar-nos una platja reduïda a la mínima expressió i tenir la sensació que el mar s’ha empassat la sorra. Però sovint no ha desaparegut: s’ha desplaçat cap a zones submergides. Quan torna un període de menor energia, part d’aquest sediment pot tornar progressivament cap a terra. No sempre passa, però. Si el sistema ja pateix dèficit de sediments, si hi ha infraestructures que dificulten el seu retorn o si els temporals se succeeixen massa ràpidament, la platja pot no recuperar l’amplada anterior.
📷 Visor del litoral: informació sobre la morfologia de la zona costanera disponible a l'ICGC. Inclou la batimetria, l'ortoimatge i la línia de la costa
El dia que el Glòria va moure la costa
Els grans temporals permeten observar en qüestió d’hores processos que normalment passen de manera lenta. El temporal Glòria, el gener del 2020, va deixar una fotografia espectacular del fenomen. Imatges aèries comparades per l’ICGC van calcular retrocessos immediats de la línia de costa d’entre 80 i 90 metres a l’illa de Buda, al delta de l’Ebre; de 20 a 25 metres a la Marquesa; d’uns 25 metres a la Pineda, a Vila-seca, i a Castelldefels, i d’uns 15 metres a la platja Llarga de Tarragona o a Platja d’Aro. Una part d’aquests retrocessos es recuperaria posteriorment, perquè les fotografies es van prendre només dies després del temporal, però les xifres mostren fins a quin punt una platja pot transformar-se en poques hores.
📷 Visor comparador de la costa de Catalunya: comparació d'ortoimatges generades a partir de fotografies aèries captades amb anterioritat i amb posterioritat dels temporals
📷Visor impacte dels temporals: mostra les cartografies de les superfícies inundades per temporals marítims que han impactat la costa en els darrers anys
Les dunes no són decoració
També és més fàcil entendre per què en moltes platges s'han instal·lat cordons, tanques i passarel·les de fusta que impedeixen travessar les dunes. Una duna és una reserva de sorra i acull espècies de flora i fauna adaptades a aquests entorns. Durant els temporals pot cedir sediment a la platja i actuar com una primera barrera davant l’onatge. Després, el vent pot tornar a transportar la sorra cap a l’interior i reconstruir-la. Trepitjar repetidament aquests espais elimina la vegetació que fixa la sorra i facilita que el sistema es degradi. Per això protegir les dunes no és només una qüestió de conservar plantes o animals: també és una manera de donar a la platja més capacitada per defensar-se.
I ara el mar també puja pel canvi climàtic
A tots aquests factors se n’hi afegeix un que guanyarà pes durant les pròximes dècades: l’augment del nivell del mar, un dels grans desafiaments per a la costa catalana en les pròximes dècades a causa del canvi climàtic. La Generalitat assenyala que a l’Estartit el nivell del Mediterrani ha pujat aproximadament 10 o 11 centímetres des del 1990 i estima que fins a un 70% del litoral català podria arribar a presentar una vulnerabilitat molt elevada davant les inundacions abans del 2060. No significa que en el 2060 hagi desaparegut el 70% de les platges. Significa que una costa ja molt ocupada i alterada tindrà menys marge per adaptar-se a un mar més alt i a temporals que actuaran des d’una cota superior. I aquí apareix un altre problema. Una platja natural, davant la pujada del nivell del mar, pot tendir a desplaçar-se terra endins. Una platja atrapada entre el Mediterrani i un passeig marítim, una carretera, una via de tren o una urbanització no té on anar.