Els terratrèmols han tornat a la primera plana de l'actualitat aquest estiu. La terra tremola molt més sovint del que percebem. La immensa majoria de vegades ho fa sense que ningú se n’adoni, amb moviments tan petits que només queden registrats pels sismògrafs. Però de tant en tant un terratrèmol és prou superficial, prou proper o prou intens perquè les parets cruixin, els llums es moguin i milers de persones es preguntin inevitablement el mateix: pot tornar a passar, i pot ser més fort? La seqüència sísmica de Granada torna a posar el focus sobre el sud i el sud-est peninsular, la principal zona de perillositat sísmica de l’Estat, en unes setmanes marcades també per diversos terratrèmols molt més potents van tornar a recordar la força de la tectònica mundial i que van deixar un rastre de centenars de víctimes mortals i zones completament devastades. El 10 d’agost, un sisme de magnitud 7,4 va sacsejar l’oest de Colòmbia; el 14 d’agost, un 7,7 es va produir prop de l’illa de Flores, a Indonèsia. I només unes setmanes abans, el 24 de juny, Veneçuela havia patit una extraordinària doble sacsejada: un terratrèmol de 7,2 seguit menys d’un minut després per un altre de 7,5. La coincidència pot resultar inquietant. Però no significa que tots aquests terratrèmols estiguin connectats ni que el planeta hagi entrat necessàriament en una fase d’activitat sísmica extraordinària.
Espanya no és el Japó, Indonèsia, Xile o Turquia. La convergència tectònica és més lenta i els grans terratrèmols són menys freqüents. Però això no equival a risc zero. Protecció Civil calcula que a la península Ibèrica es registren anualment entre 1.200 i 1.400 terratrèmols, la majoria petits. I adverteix que, encara que Espanya no sigui una regió habitual de sismes gegants, els terratrèmols que sí que pot generar tenen capacitat de causar danys greus.
Per què tremola Granada?
La matinada del 15 d’agost, a les 01.04 hores peninsular, un terratrèmol de magnitud Mw 4,8, molt superficial i amb epicentre al nord-est d’Alhendín, va ser percebut amb una intensitat màxima V-VI. El sisme va sacsejar la província andalusa que no va causar víctimes, però sí que va provocar destrosses. Tres dies després, el 18 d’agost, la zona va tornar a registrar un altre Mw 4,8, aquesta vegada prop de Villa de Otura, i poc després un moviment de Mw 4,2 a Alhendín. Un sisme que va girar la mirada cap a conjunt de l'Alhambra, patrimoni de la humanitat, que va ser desallotjat per precaució i va provocar preocupació per com pot afectar el conjunt monumental i, sobretot, si es produeixen nous terratrèmols a la zona. I tot això no és una anomalia geològica. Granada es troba precisament en una de les regions on és més probable que la terra tremoli a Espanya.
La resposta a la pregunta de per què tremola Granada es troba molts quilòmetres sota els nostres peus. La península Ibèrica ocupa el marge sud-occidental de la placa Eurasiàtica, davant de la placa Africana. Àfrica es mou lentament respecte d’Euràsia i aquesta convergència va acumulant tensions en una extensa franja que s’estén des de les Açores i Gibraltar fins al Mediterrani. No és una frontera simple i ben dibuixada com una línia sobre un mapa. És una enorme zona de deformació, plena de fractures i falles capaces d’anar acumulant energia fins que les roques ja no poden resistir més. Aleshores es desplacen sobtadament i l’energia s’allibera en forma d’ones sísmiques: és el terratrèmol. Protecció Civil identifica precisament aquesta interacció entre les plaques africana i eurasiàtica com l’origen principal de la sismicitat que afecta el sud de la Península. Per això, en el mapa de sismicitat de la península Ibèrica i zones pròximes de l'Institut Geogràfic Nacional del Ministeri de Transports i Mobilitat Sostenible, el color més intens apareix sobretot al sud i al sud-est.
Granada, Màlaga, Almeria i Múrcia: el principal punt calent
La zona més exposada correspon a les Serralades Bètiques, el gran sistema muntanyós que travessa bona part d’Andalusia oriental i continua cap a Múrcia i el sud-est valencià. Aquí se situen Granada, Màlaga, Almeria, Múrcia i sectors d’Alacant, a més del mar d’Alboran. També l’entorn de Cadis i l’estret de Gibraltar està sotmès a l’activitat associada a la convergència entre Àfrica i Euràsia. Els mapes de sismicitat i de perillositat elaborats per l’Institut Geogràfic Nacional mostren clarament aquesta concentració al sud-est peninsular.
Granada n’és un exemple especialment clar. La província està travessada per diferents sistemes de falles i té una llarga història de terratrèmols. Això no significa que s’hi hagi de produir imminentment un gran sisme, sinó que la probabilitat que s’hi registrin moviments significatius és més elevada que en bona part de l’Estat.
La magnitud no ho explica tot
Però els experts fan una distinció important: no és exactament el mateix parlar de perillositat que de risc sísmic. La perillositat mesura la probabilitat que un territori pateixi una determinada sacsejada. El risc incorpora, a més, què hi ha damunt del terreny: quanta població hi viu, com són els edificis, quines infraestructures hi ha o fins a quin punt les construccions són vulnerables. Un terratrèmol fort en una zona deshabitada pot tenir conseqüències petites. Un de menor magnitud, superficial i sota una ciutat amb edificis vulnerables pot resultar molt més destructiu.
Espanya ja en té un exemple recent. L’11 de maig del 2011, Lorca, a Múrcia, va patir un terratrèmol de magnitud aproximada 5,1. Sobre el paper no era un sisme excepcionalment gran a escala mundial. Però va ser molt superficial i es va produir extraordinàriament a prop de la ciutat. El resultat van ser nou morts, centenars de ferits i danys molt importants en habitatges i edificis. Aquesta és la demostració de què la magnitud no ho explica tot. La profunditat, la distància de l’epicentre, la naturalesa del sòl i la qualitat de les edificacions poden resultar igualment determinants.
Quin és el risc sísmic a Catalunya?
A Catalunya, el risc sísmic és moderat, però no negligible i es concentra sobretot en dues àrees: els Pirineus, que són la zona més activa, i el Sistema Mediterrani. De fet, els Pirineus representen la segona gran zona sísmica de la Península. La serralada és el resultat de l’antiga col·lisió entre la placa Ibèrica i Euràsia i encara conserva nombroses estructures tectòniques capaces de generar terratrèmols. La seva activitat és, en general, inferior a la del sud-est peninsular, però no és excepcional que s’hi registrin petits i moderats sismes, especialment al Pirineu central i occidental. Els mapes de l’IGN mostren aquesta segona franja de sismicitat al llarg de la frontera pirinenca.
La Garrotxa és un altre dels punts històricament sensibles de Catalunya. La comarca, coneguda pel seu paisatge volcànic, va ser una de les zones més afectades per la gran crisi sísmica dels anys 1427 i 1428, amb terratrèmols que van provocar danys importants en diverses poblacions del nord-est català. La sismicitat actual, però, no està relacionada directament amb una reactivació dels volcans, sinó principalment amb falles tectòniques de la regió. També hi ha activitat al Mediterrani català, tant davant de la costa de Tarragona com del litoral central i nord. De fet, la xarxa sísmica de l’ICGC registra periòdicament petits terratrèmols mar endins: només aquest 2026 n’ha detectat, entre d’altres, a la costa del Tarragonès i al golf de Lleó. En general, són moviments febles, però confirmen que la franja litoral i el mar pròxim a Catalunya tampoc són sísmicament inactius. A les Illes Balears, la perillositat sísmica és en general baixa, perquè actualment el règim tectònic de l’arxipèlag és molt tranquil. L’IGN assenyala, però, una excepció destacada: la falla activa de Sencelles, a Mallorca, que presenta expressió superficial.
L’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC) recorda que el país ha patit terratrèmols destructius al llarg de la història, especialment el de l’Alta Ribagorça del 1373 i la gran crisi sísmica de 1427-1428 al Ripollès i la Garrotxa. Ja al segle XX, un sisme de magnitud 5,5 va causar danys a la Vall d’Aran el 1923, mentre que el 1996 se’n va registrar un de magnitud 5,2 a les Fenolledes, a la Catalunya Nord. Al litoral i mar endins també s’han produït moviments superiors a magnitud 4 davant de Tarragona, el Garraf o el Maresme, però sense danys importants. Per tant, Catalunya està lluny dels nivells de perillositat d’Andalusia oriental o Múrcia, però no és un territori exempt de terratrèmols potencialment significatius, especialment a les comarques pirinenques.
Galícia, la tercera zona
Una tercera zona que sovint sorprèn és Galícia. Malgrat trobar-se lluny del contacte principal entre les plaques africana i eurasiàtica, el nord-oest peninsular està travessat per antigues falles que poden reactivar-se. Això explica les seqüències de petits terratrèmols que periòdicament es registren a la comunitat. De fet, l’IGN ha tornat a registrar aquests 2026 diversos moviments significatius a Galícia, encara que la perillositat global de la zona és inferior a la d’Andalusia oriental o Múrcia.
També les Canàries tenen una sismicitat particular, vinculada en aquest cas al seu origen volcànic. L’IGN ha catalogat milers de terratrèmols a l’arxipèlag i diferencia aquesta activitat de la tectònica que domina la Península.
El gran precedent que encara impressiona: Lisboa, 1755
Per entendre fins on pot arribar el fenomen al voltant de la península Ibèrica cal retrocedir fins a l’1 de novembre del 1755. Aquell dia, un dels terratrèmols més potents coneguts a Europa va sacsejar l’Atlàntic davant de Portugal. El terratrèmol de Lisboa, al qual s’atribueix habitualment una magnitud estimada entorn de 8,5-9, va destruir gran part de la capital portuguesa i va generar un tsunami que va afectar diferents sectors de les costes atlàntiques.
És precisament una excepció que ajuda a entendre el mapa tectònic ibèric: els terratrèmols més grans associats a la regió es poden produir mar endins, entorn de la zona Açores-Gibraltar. Protecció Civil recorda tant el gran sisme del 1755 com el del 1969 com les principals excepcions als terratrèmols generalment inferiors a magnitud 7 que es produeixen a l’àrea espanyola.
Però un episodi com el de Lisboa necessita acumular una quantitat d’energia immensament superior a la d’un terratrèmol de magnitud 4 o 5. I això ajuda a explicar per què els sismes moderats són molt més freqüents que els gegants.
Hi ha ara més terratrèmols que abans?
Quan en pocs dies apareixen notícies de Granada, Colòmbia o Indonèsia és fàcil tenir la impressió que la Terra està tremolant més que abans. Però les dades no ho demostren. El United States Geological Survey (USGS), el Servei Geològic dels Estats Units, calcula que els seus sistemes localitzen actualment uns 20.000 terratrèmols cada any, uns 55 al dia. Però bona part de l’augment aparent dels registres respecte d’èpoques antigues es deu simplement al fet que avui hi ha molts més instruments i són molt més sensibles. Des de començaments del segle XX, la mitjana és d’uns 16 grans terratrèmols anuals: aproximadament quinze de magnitud 7 i un de magnitud 8 o superior. Uns anys n’hi ha més i uns altres menys. El 2010, per exemple, se’n van registrar 23 de magnitud 7 o superior; el 1989, només sis. Aquesta variabilitat forma part del comportament normal de la sismicitat mundial i no constitueix per si mateixa l’anunci d’una catàstrofe imminent.
A més, un terratrèmol a Granada no provoca un sisme a Indonèsia, ni un moviment a Colòmbia desencadena automàticament un altre a Veneçuela simplement perquè coincideixin en el calendari. Un gran terratrèmol sí que pot redistribuir tensions i desencadenar rèpliques o moviments en falles pròximes. Però aquest mecanisme no permet relacionar sense més sismes separats per milers de quilòmetres.
Es pot preveure quan serà el pròxim i on?
La resposta és que no. Avui la ciència pot identificar falles, mesurar deformacions del terreny, calcular probabilitats i elaborar mapes de perillositat. Pot saber que Granada, Almeria o Múrcia estan més exposades que Madrid o Valladolid. Però no existeix cap mètode científic capaç de determinar amb precisió que un terratrèmol tindrà lloc un dia concret, en un punt determinat i amb una magnitud determinada. L’USGS ho resumeix de manera inequívoca: els terratrèmols no es poden predir actualment d’aquesta manera. Per això, davant del risc sísmic, la millor eina no és la predicció. És la prevenció.
La seqüència de Granada és, per tant, menys un avís d’una catàstrofe imminent que un recordatori geològic. Granada continuarà tremolant. També ho faran Almeria, Múrcia, Màlaga, els Pirineus o, de tant en tant, Galícia. El que no podem saber és exactament quan arribarà el pròxim sisme important. I aquí hi ha la diferència entre un fenomen natural i un desastre: no podem evitar que una falla es trenqui, però sí que podem decidir com construïm, on construïm i fins a quin punt estem preparats quan ho faci.