La dreta més reaccionària està de dol per la mort aquest divendres d’Alfonso Ussía, escriptor, periodista i columnista d’opinió espanyol, un referent en els mitjans més conservadors, i conegut per ser un anticatalanista furibund, per les seves postures fermes contra el nacionalisme català i basc, així com per la seva defensa de la unitat d’Espanya i crítiques a l’independentisme. Va treballar en diaris com ABC (on va passar gran part de la seva trajectòria), La Razón, Diario 16, Ya i revistes com Tiempo i Época, sumant més de 20.000 articles com a columnista d’opinió. Va col·laborar a la ràdio (Protagonistas i La Brújula a Onda Cero, La Mañana de la COPE) i a la televisió (Este país necesita un repaso a Telecinco), i va idear sèries com El marqués de Sotoancho (2000). A la dècada de 2020, va escriure per a El Debate, el seu darrer mitjà, on va ser el redactor més llegit, i va participar en publicacions contra la llei de memòria històrica juntament amb Vox. L’obituari que publica El Debate el defineix com “un home amb principis molt clars: la corona, la Pàtria i les nostres Forces Armades”.
Fill de comtes i net de dramaturg
Alfonso Ussía Muñoz-Seca va néixer a Madrid el 12 de febrer de 1948 i ha mort el 5 de desembre a Ruiloba (Cantàbria), a prop de Comillas, la casa on estiuejaven habitualment i que va acabar sent la residència de la família després de vendre el pis de Chamberí. Fill dels comtes de Los Gaitanes i net del dramaturg Pedro Muñoz Seca, va estudiar Dret i Periodisme en col·legis com Alameda de Osuna i Nuestra Señora del Pilar, però va abandonar ambdues carreres després del servei militar per dedicar-se al periodisme, començant al servei de documentació d’Informaciones i publicant el seu primer article a Sábado Gráfico. Ha escrit poesia satírica des de jove i ha creat personatges humorístics com el marquès de Sotoancho, Floro Recatado o el doctor Gorroño, que va popularitzar a la ràdio i a la televisió. Ussía estava casat amb Pili Hornedo Muguiro i era pare de tres fills i avi de vuit nets.
Tancs contra Catalunya
Ussía va destacar per les seves columnes en diaris com l'ABC (des de finals dels 60 fins al 2004) i La Razón (del 2004 fins al 2012), on va publicar l'article titulat “Tanques”, on advocava perquè l’Exèrcit espanyol utilitzés tancs per frenar qualsevol intent secessionista a Catalunya o al País Basc, emulant el seu oncle (casat amb la germana del pare d'Ussía), el general colpista Milans del Bosch. Aquest text va sorgir arran de la declaració del coronel Francisco Alamán, que va amenaçar d’intervenir militarment contra la independència catalana, en el context de la Diada de l’11S amb la manifestació “Catalunya decideix” i la convocatòria d’eleccions plebiscitàries per Artur Mas el 25N. Posteriorment, també va generar controvèrsia el 2013 amb tuits sobre el cas Prestige que equiparaven la indignació ambiental amb l’alliberament d’etarres. Recentment, fins al 2025, va escriure prop d’un miler de discursos per a Isabel Díaz Ayuso, presidenta de la Comunitat de Madrid, descrivint-ho com un “exercici de ficció” que li va servir d’escola literària abans de distanciar-se de la política activa.
Ramón Pérez-Maura, el director d'Opinió d'El Debate, mitjà en el qual Ussía va escriure en els darrers quatre anys, recorda en l'obituari d'Alfonso Ussía que "durant molts anys va ser la gran estrella de l'ABC, però quan el diari va passar de ser “dels Luca de Tena” a ser de Vocento —'dels bascos', deia ell, que ho era—, la seva situació es va tornar cada vegada més incòmoda". El seu darrer article, "El cerdo vasco", "li va costar la seva sortida del diari". Posteriorment, després de valorar diferents ofertes, va recalar a La Razón, sent durant anys "la gran estrella del diari de referència del Grup Planeta", que va crear uns Premis Alfonso Ussía. "La sortida de La Razón es va deure al fet que Alfonso no suportava treballar en un grup mediàtic que reunia sota la mateixa propietat des de la Sexta fins a La Razón", explica Pérez-Maura.
Candidat a presidir el Reial Madrid
Ussía també tenia una altra debilitat, el Reial Madrid, i es va presentar a les eleccions del 1991 contra Ramón Mendoza, amb l’objectiu principal de demostrar que el club no era “propietat” del president en actiu, que havia avançat els comicis dos anys. Encara que inicialment era vist com un outsider pel seu perfil periodístic, va obtenir el 40% dels vots (prop de 4.500 menys que Mendoza), superant les expectatives i rebent més avals que el seu rival, en una campanya marcada per tensions amb ultres, amenaces i un suport mediàtic majoritari a Mendoza. Ussía va incloure Ramón Calderón com a número 2, que posteriorment va presidir el club blanc entre el 2006 i el 2009.