El psiquiatre, escriptor i activista social Jordi Vila-Abadal i Vilaplana ha mort aquest dimarts a 100 anys. Nascut a Barcelona el 8 d’abril de 1926, havia estat monjo de Montserrat i de Sant Miquel de Cuixà i va desenvolupar una extensa trajectòria vinculada a l’atenció de les drogodependències, la cultura i el moviment cívic catalanista. Segons ha comunicat la família, no es farà cap acte públic de comiat, ja que Vila-Abadal havia decidit donar el seu cos a la ciència.
Entre el 1964 i el 1968 va ser monjo de Montserrat i també va passar per Sant Miquel de Cuixà, a la Catalunya del Nord. Posteriorment, va abandonar la vida religiosa i es va secularitzar. En una entrevista publicada dos anys enrere a la revista Foc Nou, explicava que havia pres aquella decisió “perquè l’Església és irreformable”.
La seva carrera professional va estar especialment marcada pel tractament i l’acompanyament de persones amb drogodependències. El 1979 va fundar un centre pioner dedicat a les toxicomanies no alcohòliques i, posteriorment, va impulsar l’associació Acollida i Acció Terapèutica (ATT). Vila-Abadal concebia les addiccions des d’una perspectiva que anava més enllà del tractament mèdic i les relacionava també amb les condicions socials. En l’entrevista amb la periodista Teresa Carreras explicava la seva manera d’abordar aquesta feina: “Hi vaig fer un treball de comprensió, empatia i d'ajudar-los a trobar punts de referència que els animessin a voler viure sense necessitat de drogar-se.”
També vinculava una part de les drogodependències a les desigualtats i a l’exclusió social. “Vaig aprendre que el model neoliberal de la societat actual margina moltes persones que, per suportar la seva trista situació, recorren equivocadament a l'ús de drogues. Ara em reafirmo en la idea que una societat neocapitalista sempre marginarà persones que, per sortir de la seva situació, acudiran a falsos remeis”, afirmava.
Una llarga trajectòria cívica
Paral·lelament a la seva activitat professional, Vila-Abadal va mantenir una estreta vinculació amb diverses entitats cíviques i culturals. Entre el 1998 i el 1999 va presidir el CIEMEN, el Centre Internacional Escarré per a les Minories Ètniques i Nacionals. L’any 2000 va impulsar la Xarxa d’Entitats Cíviques i Culturals dels Països Catalans i, el 2006, va ser cofundador i president de la Plataforma pel Dret de Decidir (PDD), entitat vinculada a les mobilitzacions sobiranistes dels anys previs al procés independentista.
També era soci d’honor de l’Associació d’Escriptors en Llengua Catalana i va mantenir una intensa activitat com a autor i assagista. Entre els seus llibres dedicats a la joventut i les addiccions destaquen Per què es droguen els joves?, publicat el 1988, i La joventut, entre l’encant i el desencant, del 1993. També va escriure la trilogia formada per Cartes al cel (2004), Noves cartes al cel (2006) i Cartes que no lliguen (2009). El 2022, quan tenia 96 anys, encara va publicar De l’ésser humà i la natura. Reflexions d’un agnòstic, una obra centrada en les seves reflexions sobre la condició humana, la natura i la societat.