Cada vegada hi ha més veus que afirmen amb contundència que els joves d’avui viuen pitjor que els seus pares. En tot cas, el que sí que és un fet és que les persones de 16 a 29 anys han de fer front amb escepticisme a les seves possibilitats per desenvolupar i consolidar un projecte de vida autònom i independent. És una generació que ha viscut tres sots econòmics: la crisi de 2008 —l’atur juvenil va fregar el 50% entre el 2012 i 2013—, els efectes dels confinaments per la pandèmia del coronavirus i, ara, les conseqüències d’una inflació que ha crescut per sobre del 6% des de l’inici del 2022 i que, en els darrers dos mesos, ha arribat al doble dígit.
El Consell de la Joventut d’Espanya ha publicat aquest agost l’Observatori d’Emancipació corresponent al segon semestre de 2021, i les dades constaten la dificultat dels anomenats ‘millenials’ per fer realitat la seva independència residencial. La taxa d’emancipació es va situar en el 15,6% a finals de l’any passat, una xifra que suposa un petit respir després de marcar el mínim històric el juny de 2021 (14,9%). Malgrat tot, és una dada allunyada del nivell previ a la pandèmia: l’any 2019, la taxa d’emancipació era del 18,7%.
En els darrers 15 anys i, particularment a partir del 2008, el nombre de persones joves que resideix en un habitatge diferent de la seva llar d’origen ha caigut en picat. El tercer trimestre de 2008, el 26,1% dels joves de 16 a 29 anys estaven independitzats. El 2013, quan semblava que ja es veia la llum al final del túnel, Espanya tancava l’any amb una taxa d’emancipació del 22,1%. Tot i la certa recuperació econòmica, l’efecte no es percebia en el mercat immobiliari juvenil: el segon trimestre de 2016, per primera vegada, el percentatge baixava del 20%. Amb la pandèmia, el descens s’ha aprofundit, passant en només tres trimestres del 18,7% (quart trimestre de 2019) al 16,1% (tercer trimestre de 2020). El mínim arribava el tercer trimestre de 2021, quan només el 14,2% del jovent a Espanya residia fora del seu domicili familiar. El 2021 tancava amb una lleu revifada (15,6%), en part per la recuperació de llocs de treball, però l’any 2022 arrencava amb tot un reguitzell de factors econòmics (entre aquests, la inflació i, per tant, un cost de vida superior mantenint retribucions salarials idèntiques) que frena qualsevol mínima expectativa optimista.
Espanya, entre els països amb una edat mitjana d’emancipació més elevada de la UE
De retruc, això impacta de ple en un increment de l’edat mitjana d’emancipació: els joves espanyols es van independitzar l’any 2021 als 29,8 anys. Així ho revela un informe publicat aquesta setmana per Eurostat, que situa l’Estat en la posició 20 —igualat amb Malta— dels 27 països membres de la Unió Europea en la llista de l’edat més baixa d’independència residencial. L’abisme que hi ha entre l’edat mitjana d’emancipació al club comunitari i la registrada a Espanya és, cada any, més profund. De fet, la diferència és superior als tres anys (la mitjana de la UE és 26,5).
L’edat mitjana d’emancipació dels homes a Espanya va ser de 30,8 el 2021, en tant que la de les dones fou 28,9. Si donem una ullada als estats que encapçalen el rànquing dels joves que s’independitzen més aviat, hi figuren Suècia (19 anys), Finlàndia (21,2 anys), Dinamarca (21,3 anys), Estònia (22,7 anys) o els Països Baixos (23,3 anys). Són xifres molt diferents de la de l’Estat. En l’altre costat, l’edat mitjana espanyola en què els joves marxen a viure a un domicili diferent del d’origen només es veu superada per Portugal (33,6), Croàcia (33,3), Eslovàquia (30,9), Grècia (30,7), Bulgària (30,3) i Itàlia (29,9). La principal raó que explica, habitualment, les impactants variacions entre els estats membres és la taxa d’atur juvenil: allà on aquest paràmetre és alt, el percentatge d’emancipació és més baix i l’edat en què aquest procés té lloc puja; i a l’inrevés.
Per a més inri, el fet que augmenti la diferència entre els anys en què els joves espanyols abandonen els seus domicilis familiars i l’edat mitjana en què ho fa el jovent europeu també està relacionat amb què aquesta última s’ha mantingut constant en els darrers tres lustres (el 2007, se situava en 26,7 anys), mentre que Espanya ha vist com la tendència de creixement de l’edat mitjana d’emancipació era imparable en aquest mateix període. De fet, fa 15 anys, l’Estat s’alineava amb les xifres de la UE.
El que hi ha darrere de la baixa taxa d'emancipació
Què és, doncs, el que provoca aquest gran desajust a Espanya i què és el que compromet i fa albirar un futur inquietant per al jovent del territori estatal? La taxa d’atur juvenil, com s’ha mencionat, n’és un dels principals factors. L’Estat és el segon país de la Unió Europea amb més joves aturats. En els anys de la crisi econòmica de 2008, aquest índex superava amb escreix el 40%. Més endavant, s’ha anat reduint, fins al punt d’arribar al 23,6% a finals de 2021, el registre més baix des del 2008. Sis mesos després, és a dir, en el tancament del primer semestre de 2022, ha tornat a augmentar i ha assolit el 27,9%. La distància amb altres països europeus és notòria, amb estats com Alemanya, els Països Baixos, Dinamarca o Irlanda entre el 5 i el 10% d’atur juvenil. La mitjana de la Unió Europea, a més, és la meitat del percentatge d’Espanya (13,6%).
Amb tot, els joves de 16 a 29 anys amb feina no disposen d’un nivell adquisitiu que els ajudi a superar els topalls que els separen de la independència residencial. Segons l’Observatori d’Emancipació, la mitjana salarial del jovent se situa en 1.044 euros mensuals, xifra similar a la del 2008. El problema, però, és que des d’aleshores, l’Índex de Preus al Consum ha escalat un 17,5%. Amb unes condicions retributives tan similars i amb un cost de vida que no deixa de créixer, l’emancipació resulta una quimera.
Els eixos que plasmen aquesta precarietat són, també, la taxa de temporalitat (el 55,4% de les persones joves amb treball tenen un contracte temporal) i la taxa d’ocupats a temps parcial, que s’estén al 25,4% dels contractes laborals juvenils. A més, el tant per cent de joves subocupats és elevat: 14,8%. En aquesta situació, cada vegada més joves aposten per treballar i estudiar simultàniament (sempre que la morfologia del mercat laboral ho permeti) i representen ja el 32,5% de la població juvenil ocupada. La complexitat actual fa que la proporció de la població jove inactiva estigui àmpliament integrada per aquells que no treballen perquè estudien (9 de cada 10 persones). Així, només un 2,4% del jovent inactiu no estudia ni treballa.
Aquestes són, doncs, les dèbils condicions amb què els joves intenten accedir al mercat de l’habitatge amb l’objectiu d’emancipar-se. I aquí també troben que la conjuntura no acompanya: tot i que el 2021 tancava amb els tipus d’interès en mínims històrics i amb un descens del preu mitjà del lloguer (848 euros), per poder sufragar un habitatge unipersonal en règim de lloguer, un jove hauria de destinar el 79,2% del sou. Si el jove assalariat optés per comprar un habitatge, amb el 30% del seu sou net —quantia que es destina habitualment a pagar la hipoteca—, només tindria per a una llar de 58,7 metres quadrats construïts. Per poder assumir l’entrada d’una hipoteca d’un habitatge que costa 170.000 euros (preu mitjà a Espanya), hauria de desemborsar 3,8 vegades el seu sou net anual. Amb aquestes magnituds, s’hauria de sobreendeutar, de manera que l’única opció viable, destinant el 30% del sou (uns 320 euros), acaba sent la fórmula de compartir habitatge. El 34,5% de les persones independitzades han hagut de trobar refugi en aquesta forma d’emancipació.
Al rànquing d’edat més baixa d’emancipació a la Unió Europea, trobem a Suècia, Finlàndia o Dinamarca. Són estats on el jovent està més ben retribuït i on el percentatge dels seus sous fa més factible que puguin accedir al mercat d’habitatge sense sobreendeutar-se. Val a dir que compten amb una cultura diferent als països nòrdics —més foment de la individualització i d’una menor dependència familiar— i que disposen d’estímuls de l’estat del benestar, a través de polítiques actives d’ocupació i d’habitatge de lloguer social.
Catalunya millora la mitjana de l’Estat
Pel que fa a Catalunya, el panorama és una mica més favorable que la mitjana estatal. De fet, es tracta del territori amb el nivell d’activitat laboral juvenil més elevat de l’Estat. En aquesta línia, aquesta inserció en el mercat del treball també va acompanyada d’unes taxes de temporalitat i subocupació més baixes que en altres comunitats. Ara bé, en termes d’emancipació, tot i ser el quart territori amb una taxa més alta (18,1%), Catalunya segueix lluny de les dades prepandèmia (a finals de 2019, el percentatge d’independència residencial del jovent era del 22,6%). La davallada és substancial en els darrers 15 anys: l’any 2007, un de cada tres joves de 16 a 29 anys ja no vivia al domicili familiar; ara, no arriba a un de cada cinc joves. Fins al primer trimestre de 2009, el tant per cent se situava en l’índex del 30%, però va caure per sota del 20% el tercer trimestre de 2020. Un motiu és el que passa a les grans ciutats, com ara Barcelona, on resulta pràcticament inviable des de la perspectiva econòmica l’opció de compartir pis, ja que sovint cal destinar més del 30% del sou net per pagar el lloguer.
El territori català només es veu superat en la taxa d’emancipació juvenil per Cantàbria (19,8%), Extremadura (19,2%) i Múrcia (18,7%). Per la seva banda, Madrid (17,4%) es troba set dècimes per sota de Catalunya. La xifra catalana supera en dos punts i mig la mitjana estatal (15,6%). De fet, hi ha onze comunitats amb percentatges inferiors a la mitjana espanyola. Els cuers són Andalusia (14,4%), l’Aragó (14,1%), el País Valencià (11,8%) i Castella-la Manxa (10,8%).
Possibles solucions
Tot plegat dibuixa un panorama poc encoratjador, especialment si li sumem el context econòmic de 2022. Sembla clar, això sí, que les polítiques de joventut han de formar part de l’agenda pública, sabent que bona part del futur s’explicarà per les noves generacions i que aquestes han de poder disposar de les eines per emprendre els seus projectes vitals. Per poder revertir la situació, diversos experts debaten quines poden ser les fórmules que ajudin al jovent a emancipar-se abans i gaudir d’un nivell adquisitiu que els ho permeti. En aquest sentit, el Consell de la Joventut d’Espanya propugna la pujada del Salari Mínim Interprofessional —actualment, és de 1.000 euros mensuals—, la subvenció de plans d’ocupació juvenils, l'ampliació del parc públic d'habitatge —no arriba al 2%, lluny dels valors en què es mou Europa— o estendre la cobertura de l’Ingrés Mínim Vital, particularment a joves de 18 a 23 anys, per pal·liar un altre indicatiu preocupant: una de cada tres persones joves està en risc de pobresa.
En els darrers mesos, el govern espanyol ha impulsat el Bo Jove de Lloguer, una ajuda dirigida a les persones d’entre 18 i 35 anys, titulars d’un contracte de lloguer, que treballen i que no superen el llindar de 24.301,57 euros d’ingressos anuals. Les persones sol·licitants poden rebre un import mensual de 250 euros durant un màxim de 2 anys, tenint en compte el límit de l’import mensual de la renda o del preu de cessió, situat en 900 euros. Encara que les convocatòries, gestionades per les comunitats autònomes, es podien començar a obrir el 28 d’abril, no totes han encetat aquest període de sol·licituds. Les que sí que ho han fet són Catalunya (on el termini de sol·licituds ja està tancat), el País Valencià, les Illes Balears, les Illes Canàries, Cantàbria, Extremadura, Múrcia, La Rioja, Astúries i Galícia.
A Catalunya, el Departament de Drets Socials va rebre 38.500 sol·licituds durant els nou dies (del 8 al 17 de juny) que va estar oberta la convocatòria. La consellera Violant Cervera manifestava, però, que la mesura és “insuficient” perquè, amb els recursos rebuts per part de l’Estat, la prestació només arribarà a 9.600 joves. Des del Govern, reclamen a la Moncloa que dupliqui la dotació a Catalunya per evitar “frustrar les expectatives i alegria que genera en els joves la possibilitat d’accedir a una ajuda que contribueixi al fet que puguin emancipar-se”. Una altra de les crítiques des de Catalunya és que aquesta subvenció està “mal dimensionada” perquè “ignora les característiques de cada territori”. Els 250 euros s’atorguen amb independència del municipi en què es troba l’habitatge llogat, tot i que les realitats dins d’una comunitat poden ser molt diferents, particularment entre grans ciutats i pobles.
Caldrà veure quin efecte pot tenir aquesta ajuda, aprovada des del gener, però el cert és que fins ara no ha arribat a cap jove. Mentrestant, el fet de poder-se establir en un habitatge independent continua sent un miratge: l’enduriment de les condicions i garanties per formalitzar un contracte d’arrendament, el fet de viure en un moment complicat per firmar una hipoteca, el poc marge per estalviar i la fluctuació del mercat laboral per al jovent debiliten les oportunitats per emancipar-se. I, així, alinear-se amb la mitjana europea serà, cada vegada, menys realista.