Som l’any 1811 a Lyme Regis, un petit poble costaner del sud-oest d’Anglaterra destí habitual en les vacances de famílies benestants, i famós per la riquesa fossilífera dels seus penya-segats. Un jove de 15 anys i la seva germana de 12 han trobat un espectacular crani fossilitzat, el primer conegut per la ciència, de l’animal que més tard s’anomenaria Ictiosaure. La nena, Mary Anning, trobaria després el cos sencer d’aquest animal, de més de 4 metres de llargada. Els Anning van vendre l’exemplar per 23 lliures a un lord local, que més tard el revendria a un col·leccionista que, altre cop el revendria per gairebé el doble del preu original al British Museum.
Mary i Joseph eren els dos únics fills que van arribar a adults dels 10 que la seva mare, Molly, va tenir amb Richard Anning, un fuster que es treia un sou extra amb la cerca i venda de fòssils de les roques de Lyme Regis. La mort de Richard un any abans de la troballa de l'Ictiosaure va deixar la família en una pobresa extrema, però, per sort, el pare també havia pogut ensenyar als seus fills tot el que sabia sobre la cerca, recol·lecció, neteja i venda de fòssils a col·leccionistes locals i turistes.
Una dona de classe treballadora que va desafiar la ciència del segle XIX
A mig camí entre el col·leccionisme, la ciència i la seva funció pràctica per localitzar estrats rics en minerals útils com el carbó, els fòssils van esdevenir populars a l’Anglaterra del segle XIX. Rics i cultes "gentleman" londinencs anaven darrere dels fòssils més preuats, però també en col·leccionaven les classes més baixes que els intercanviaven en ambients més informals com els pubs. La feina dels Anning, però era trobar-los i recollir-los en una zona rica, però també perillosa pels constants despreniments de roques.
El descobriment de l’Ictiosaure va donar a conèixer els Anning entre científics i col·leccionistes, però la reputació de Mary va pujar pels núvols quan va trobar, primer, un Plesiosaure complet i després un Pterosaure, un dinosaure volador. Gràcies al fet que havia après a llegir i escriure a les anomenades escoles dominicals, a la vegada que continuava trobant fòssils, Anning va començar a llegir llibres i articles científics, cada cop sabia més sobre les característiques i la importància d’allò que trobava. També va establir correspondència amb científics i col·leccionistes, i amb les seves dones, sovint expertes anònimes, com Charlotte Murchinson, amiga d’Anning i esposa del conegut geòleg Roderick Murchinson. Mary sovint rebia la visita d’aquests científics, els acompanyava a cercar fòssils, i els enviava cartes amb detallats dibuixos i la seva interpretació de l’anatomia i classificació dels fòssils.
Una científica sense reconeixement en un món d'homes
Els especialistes després publicaven les troballes, però rarament mencionaven Anning en els seus articles i llibres, ja que aquesta patia una doble marginació. Per una banda, Anning era pobre, i com passava sovint amb treballadors de les pedreres o carreteres que també trobaven fòssils, el seu nom no apareixia com a descobridora dels espècimens. A més, en aquesta època les dones no podien ser científiques, no eren acceptades en societats científiques ni universitats, i per això les seves contribucions van ser apropiades pels científics homes.
Ara bé, l’anàlisi d’aquestes cartes, i de les activitats d’Anning en general, mostren com Mary no només buscava i venia fòssils sinó que va esdevenir una important, i admirada, membre de la comunitat científica del moment, contribuint amb les seves idees, dibuixos i fòssils a la construcció del coneixement de les faunes del passat.