De petit una dona del barri de l’aleshores nen Bob Prevost va vaticinar, quan tenia ell només 6 anys, que seria el primer papa dels Estats Units. No anava errada, la veïna profètica. Hi ha arribat pel consens d’uns cardenals que han visualitzat en ell el perfil convenient per a un món convuls. Entre altres motius per a la tria, el fet que sigui nadiu dels Estats Units i que pugui mantenir una conversa de tu a tu amb el president d’aquesta superpotència mundial, és una garantia que ofereix més avals que la visió d’un papa argentí. El món està mancat d’interlocutors que posin les bases per a parlar, i no comunicar-se amb impactes de bala o de dron assassí.
No pensem que hi ha una tríada única en aquest Papa que passa per EUA-Perú i Roma. Prevost ha estat a tot el món, d’Ulldecona a Badalona passant per tot arreu, i des de fa uns anys amb una especial atenció a tot Amèrica Llatina, perquè presidia la Pontifícia Comissió per a Amèrica Llatina, una entitat que passa desapercebuda, però que al Vaticà té la seva estratègica posició, i tenia l’interès molt fort del papa anterior. A més, haver estat general del seu orde religiós l’havia dut a ser visitador de les comunitats, la millor manera de conèixer una realitat: anant-hi personalment.
Lleó XIV aprendrà a dominar l’escena pública, on per ara es mou amb un cert encarcarament, lleu, però present. En el sopar després de ser escollit, que va tenir tocs celebratius i familiars, els cardenals s’anaven aixecant per saludar-lo i anaven enraonant amb tranquil·litat i sense excessives reverències, perquè ara és Papa, però ahir era cardenal i aquesta humanitat i germanor entre ells l’ha practicat. Un lleó que no fa por és possible? Que responguin els zoòlegs.
Bon fer i moderació
És una classe A. Qui ha treballat amb ell en destaca el bon fer, la moderació. Això durà a frustracions, sobretot dels més progressistes que no el veuran prou radical, però també dels més conservadors, que es posaran nerviosos amb la seva bonhomia pacificadora. Du la L de “learning”, perquè ara és un Papa en pràctiques, però aquesta L de lleó l’ha triada ell mateix, i s’hi trobarà bé. Americà (tècnicament és el segon papa americà, després de Bergoglio, perquè Amèrica ho engloba tot) no ha deixat llibres ni escrits previs.
Format com a religiós agustí, potser aplicarà el que en època d’Agustí d’Hipona es feia a l’escola: els textos demanaven ser competent en grammaticus i en rhetor. Per escriure, s’havia de saber les eines de l’orator i de l’scriptor, i es feia ús de la tècnica de la quaestio-responsio. És a dir: que no serà, previsiblement, un papa espontani sinó que deixarà textos ben pensats, treballats. S’ha vist ja i és probable que ho vagi sofisticant més.
El cardenal Omella, en una trobada amb periodistes que han cobert el Conclave, revelava que hi té bona relació i que aquests dies parlaven amb la naturalitat de ser germans en el col·legi cardenalici i tenir temes d’interès comuns. L’ha definit com un home moderat, pastor i missioner. I intel·ligent. Posseeix una intel·ligència no intel·lectual: no és un papa acadèmic, sinó viscut. Li agrada trobar-se amb la gent (40 anys de missions ho reclamen) i el seu estil de govern hauria d’incloure, per tant, més cardenals assessors, i probablement també laics, perquè és la seva manera natural de treballar.
Amb els pobres al cor
Lleó XIV té al cor els pobres, revela també el seu germà, i ho corrobora el cardenal de Barcelona. Els pobres que quan marxa el sol a la plaça de sant Pere obren les seves estores i busquen cobert. No serà fàcil trobar un camí d’entesa amb els grans de la terra que no tenen interès a adreçar injustícies. Lleó XIV té i exhibeix aquesta sensibilitat, i no se n’estarà de repetir-ho i demostrar-ho.
En aquesta inclusió dels altres en els menesters diaris, és interessant fixar-nos en les dones que han participat en la primera missa del Papa, que en teoria era només pels cardenals. Dues dones han fet les lectures. No havia passat mai. Es tornarà a repetir, perquè no organitzes una posada en escena així si no vols que continuï.
No sé si els historiadors saben que sant Agustí tenia una veu feble, però ho expliquen, tot i que el seu discurs era d’una potència innata. El nou Papa de moment no rugeix com un lleó, però tampoc parla com un ocellet. No és un volcà com Wojtyla quan parlava, ni un connectador immediat com Francesc que, recordem-ho, també van aprendre a “ser” papes, perquè certament se n’aprèn.
Sant Agustí feia servir les seves homilies per obrir converses amb la gent, per connectar-hi. En el detall de la primera homilia del Papa Lleó XIV de parlar de la fe, i de veure Jesucrist no com un superhome sinó com Déu, Prevost s’acosta molt al pensament de Benet XVI, amb aquella insistència a posar sempre la fe i Jesucrist al centre, també del discurs, i no només amb l’impacte exemplificador dels gestos.
Els dos germans del flamant neopontífex han fet saber que de petit jugava a ser mossèn, i que feia servir la post de planxar com a altar. Els caramels eren les hòsties. No juguis amb foc, que et cremaràs!, vaticinen les àvies. Que el foc de les polèmiques, de les injúries i de les pressions no el cremin. Sembla un home molt capaç de protegir-se, i de protegir. Per ara, la seva agenda ja és la d’un Papa, sense dies de lleure. Ho ha acceptat, i el món, per ara, també l’accepta de bon grat.