La comunitat internacional torna a reunir-se a la COP31 del 2 al 20 de novembre a Turquia per accelerar la resposta a la crisi climàtica. En aquest context, conversem amb Josep Canadell, des de l’any 2000, una iniciativa científica internacional que estudia el cicle del carboni i les emissions globals. Format en biologia i ecologia a Catalunya, va continuar la seva carrera als Estats Units abans d’establir-se a Austràlia, on treballa per entendre com evoluciona el canvi climàtic i quines decisions poden frenar-lo. Guardonat amb el Premi Ramon Margalef d’Ecologia 2026, defensa que la transició energètica és possible, però que cal accelerar-la.
Vas formar-te en ecologia a la Universitat Autònoma de Barcelona, fa dècades que vius a Austràlia i la teva feina té una dimensió global. Com has arribat fins aquí?
Després de la meva formació a la Universitat Autònoma de Barcelona, quan vaig arribar als Estats Units, a principis dels anys noranta, vaig descobrir que es parlava poc del canvi climàtic, però els americans en començaven aleshores. Tanmateix, al Mediterrani se’n parlava ben poc, de fet, estàvem més preocupats per la destrucció ambiental de les costes i el desenvolupament de les infraestructures. Pensaven, jo crec, que era una cosa que no els afectava. Jo sí que m’hi vaig interessar, i vaig començar a estudiar els efectes de l’augment del diòxid de carboni en els ecosistemes terrestres des d’una perspectiva ecològica als Estats Units. Seguidament, vaig participar en un projecte internacional que començava, l’International Geosphere-Biosphere Programme (IGBP) i ja reunia els científics del món per recollir les dades i informació per l’Intergovernmental Panel on Climate Change (IPCC) i després ja vaig saltar a Austràlia.
Vas participar en els informes de l’IPCC en una etapa en què la ciència del clima començava a tenir un gran reconeixement internacional. De fet, el 2007 l’organisme va rebre el Premi Nobel de la Pau. Gairebé vint anys després, com ha canviat el coneixement científic sobre el canvi climàtic? Quins avenços han estat més importants?
La discussió sobre el canvi climàtic ha canviat molt, tant per bé com per mal. Als inicis de l’IPCC, a finals dels anys vuitanta i principis dels noranta, van caldre diversos informes perquè es pogués afirmar amb contundència que l’activitat humana estava provocant el canvi climàtic. Avui, les evidències són molt sòlides. Després de 25 anys d’anàlisis de l'IPCC, l’augment de la temperatura global és pràcticament tot atribuïble a l’activitat humana a causa de la seva activitat des de mitjan segle XX, tot i la variabilitat natural del sistema climàtic. El debat polític, però, ha anat canviant. En lloc de discutir si el canvi climàtic existeix, avui dia sovint es discuteix més si val la pena invertir-hi diners o si les conseqüències seran tan greus per a invertir en més mesures per la mitigació i la descarbonització.
S'està fent prou?
Les emissions globals han continuat augmentant durant els darrers anys. És cert que hi ha hagut baixades puntuals, com durant la crisi econòmica o la pandèmia, però no són indicatives d’un canvi de tendència. Enguany, en el context de la COP31, les previsions apunten a una lleugera disminució de les emissions, en part a causa de les guerres, tot i que els conflictes també han afavorit un ús més gran del carbó. Per tant, una variació anual no necessàriament reflecteix una transformació profunda del sistema energètic. Aquests canvis estructurals requereixen dècades.
Des de l’any 2000 dirigeixes el Global Carbon Project. Com explicaries com funciona el balanç de carboni?
Es pot entendre com el pressupost d’una casa: hi ha uns ingressos i unes despeses, i cal calcular-ne el balanç per saber si estalviem o gastem més del que tenim. En el cas del carboni, estudiem tant les emissions de diòxid de carboni i altres gasos procedents de l’activitat humana com les que formen part dels cicles naturals. També analitzem els embornals de carboni, és a dir, els sistemes que l’absorbeixen i l’emmagatzemen, com els oceans, els boscos i les pastures. Així podem entendre quant carboni s’allibera a l’atmosfera, quant se n'absorbeix i quin és el balanç final.
Què cal tenir en compte dels processos naturals?
Que l’escalfament global els està alterant. Canvien els patrons de pluja i els ecosistemes poden deixar d’absorbir carboni com ho feien abans. Alguns sistemes, fins i tot, poden començar a alliberar-ne. Al final, el que ens importa és el balanç de carboni a l’atmosfera, tant directament per emissions com per via indirecta per canvis induïts en els ecosistemes condicionats pel canvi climàtic.
Quin és el pressupost de carboni que encara ens queda?
És la quantitat de diòxid de carboni que encara podem emetre abans d’arribar a un determinat llindar d’escalfament, com ara el famós 1,5 °C . El problema és que el CO₂ pot romandre a l’atmosfera durant milers d’anys. Si avui emetem una tona, aproximadament uns 400 quilos encara seran a l’atmosfera d’aquí a cent anys.
És inevitable arribar al famós 1,5 °C?
Amb el ritme actual d'escalfament, podríem superar aquest llindar de manera sostinguda cap al 2029 o el 2030. Ja fa una dècada, l'IPCC advertia que podríem arribar-hi entre el 2030 i el 2052 si es mantenia el ritme d'escalfament d'aleshores. El que ha passat és que l'escalfament ha continuat avançant i les emissions globals no han disminuït de manera sostinguda. Transformar el sistema energètic, industrial i de transport requereix temps, però això no vol dir que no puguem accelerar el canvi. Encara som a temps de limitar l'escalfament i, sobretot, de reduir la magnitud de la superació de l'1,5 °C i els seus impactes.
Això vol dir que, per aturar l’escalfament, hem d’arribar al zero net d’emissions?
Sí. Mentre continuem afegint CO₂ a l’atmosfera, hem d’equilibrar les emissions amb l’eliminació d’una quantitat equivalent. El dia que arribem al zero net, sigui el 2045, el 2050 o el 2100, la temperatura deixarà d’augmentar. Si ens estabilitzem a dos graus d’escalfament, ens quedarem en aquest nivell durant molt de temps. La inèrcia més important és la del nostre sistema humà, polític i tecnològic: les centrals de carbó i gas que no volem tancar prou ràpidament i la resistència a passar a les renovables.
Quin paper tenen els embornals naturals, com els boscos i els oceans? Podrem continuar comptant-hi?
Actualment, els embornals naturals absorbeixen aproximadament la meitat del CO₂ que emetem: prop d’un 30% l’absorbeixen els oceans i la resta, els ecosistemes terrestres. Però la seva eficiència pot disminuir a mesura que augmenten les temperatures, tot i que, encara hi ha moltes incerteses sobre la magnitud d’aquest canvi.
Algun exemple?
Durant els anys 2023 i 2024, molt calorosos i marcats per un episodi intens del Niño, els embornals tropicals van reduir la seva absorció en dues terceres parts. Si abans n’absorbien 100 unitats, en ja van absorbir només 33. No sabem si és un canvi permanent, però ens mostra que poden produir-se sorpreses negatives que encara no entenem prou bé.
Quina és la via més ràpida per reduir les emissions?
Els combustibles fòssils són responsables d’aproximadament el 90% del problema, tot i que també hi contribueixen l’agricultura i els usos del sòl. Com més aviat canviem el sistema energètic, més aviat podrem estabilitzar la temperatura. Una de les parts més fàcils de descarbonitzar és la producció d’electricitat, perquè ja tenim tecnologies renovables com l’energia solar i les bateries. També podem electrificar el transport i una part de la indústria. Altres sectors necessiten tecnologies específiques, però una part important de les solucions ja existeixen.
Hi ha països que estiguin avançant més de pressa del que ens pensem?
Sí. Austràlia, tot i ser un gran exportador de combustibles fòssils, ha passat de produir electricitat gairebé exclusivament amb carbó a generar-ne un 50% amb renovables l’any passat. Aquest octubre, la xifra ha arribat al 70%. Al Vietnam, el 40% dels cotxes nous que es compren són elèctrics. L’Índia, tot i que creixen en nombre d’emissions, és el segon país del món en capacitat solar instal·lada, després de la Xina. També hi ha avenços al Brasil, a Kenya i al Marroc. Estan havent-hi canvis estructurals molt importants.
Un exemple que sovint passa desapercebut és el del Pakistan, on s’estan instal·lant molts panells solars. Com s’ha descobert?
Mirant les dades comercials d’importacions de la Xina cap al Pakistan, es van detectar quantitats enormes de panells solars. El país no ho reflectia directament en les seves estadístiques energètiques perquè molta gent els instal·lava fora de les xarxes de les companyies elèctriques. És un exemple de com s’estan produint canvis estructurals importants que no sempre es veuen en les estadístiques oficials.
Com ho estem fent a casa nostra?
L’Estat espanyol ha avançat en electricitat provinent d’energies renovable i això li dona uns preus de generació elèctrica relativament estables. En canvi, Catalunya, s’ha tornat la comunitat més conservadora d’Europa degut en gran part, a la resistència a transformar el paisatge i instal·lar energies renovables. Això fa que vagi molt endarrerida.
La COP31 se celebra a Antalya, a Turquia. Què n’esperes?
Aquestes cimeres són importants perquè els països es reuneixen, revisen els compromisos i es demanen comptes els uns als altres. L’Acord de París es basa en compromisos voluntaris, i aquestes trobades permeten veure si avancem, què funciona i què podem aprendre dels altres. El problema és avorrit i que sovint es dona més importància als grans anuncis que a la implementació real de les mesures.
Quins temes hi ha sobre la taula aquest any?
Entre els anuncis hi ha d’augmentar un 35% la proporció d’energia que prové de l’electricitat, impulsar l’electrificació del transport i de part de la indústria, i reduir el creixement previst dels residus globals. També hi ha el finançament climàtic: s’ha anunciat l’objectiu d’arribar als 300.000 milions de dòlars anuals el 2035 per donar suport a la mitigació i l’adaptació als països més vulnerables. Encara que sovint només se n’acaba aportant una part.
Hi ha contradiccions entre els compromisos i les polítiques dels països?
Sí. Austràlia continua venent grans quantitats de carbó i gas encara que estigui electrificant, i Turquia també vol augmentar la producció de combustibles fòssils. Aquestes contradiccions generen controvèrsia. Però no hem de perdre de vista el més important: el 2026 és un any per implementar els compromisos que ja s’han adquirit i accelerar-ne el compliment, no necessàriament per anunciar-ne de nous.
Aquest any has rebut el Premi Ramon Margalef. Què ha significat per a tu?
És un reconeixement a la feina que he fet amb la comunitat científica global i amb grans consorcis que han treballat per donar veu a la ciència en les negociacions mundials sobre el canvi climàtic. Rebre’l de la Generalitat de Catalunya, al costat de persones que han estat professors i mentors meus i que també l’han rebut abans, és un gran honor.
Per acabar, alguna dada que t’agradaria que tothom conegués sobre el canvi climàtic i esperançadora?
Que les emissions derivades de la desforestació a l’Amazònia han disminuït durant els darrers quinze anys. Això ha estat possible perquè hi ha hagut voluntat política d’aplicar la llei i fer complir la prohibició de la desforestació il·legal. Per tant, les polítiques són molt importants. Poden fer canviar les emissions, si hi ha voluntat. Hi ha molts llocs del món on s’estan produint canvis estructurals importants. Hem de posar-hi atenció, aprendre’n i continuar pressionant perquè les mesures necessàries es duguin a terme.