Els administradors de finques són aquells de qui ens en recordem quan tenim problemes amb un veí o s’ha de canviar l’ascensor. Però són molt més que els gestors de les comunitats de veïns. També són assessors, mediadors i lloguen i venen pisos. Coneixen molt bé, per tant, el sector immobiliari i la realitat del mercat de l’habitatge. Lorenzo Viñas (Naval, Osca, 1958), president del Col·legi d'Administradors de Finques de Barcelona-Lleida, ens explica com veuen la situació d’emergència residencial i el fet que sigui tema central de la campanya electoral, juntament amb les infraestructures ferroviàries.
Li agrada que l'habitatge estigui al centre de la campanya o li fa por que això generi demagògia?
Es fa servir el problema greu de l'habitatge amb interessos partidistes. I això és el que està condicionant, en molts casos, decisions que no s’haurien d’haver pres. L'habitatge és un bé essencial, però s'utilitza amb criteris ideològics i s'escapa del criteri que ha de ser: la centralitat.
Quina és aquesta centralitat?
Fa anys, la moneda estava sempre mirant cap a la banda de l'arrendador, de la propietat. Això ha canviat els últims anys i actualment està mirant per la cara de l'arrendatari, l'inquilí. Hem de treballar per posar la moneda de cantell. Tant una cara com l'altra han de ser visibles. I això és el que no s'està fent. Els administradors de finques defensem que hem de tenir una mirada en el dret, és ineludible que s'ha de respectar, però també una mirada social, cap a la persona, tot i que modificant les condicions d'aquesta mirada social, que ara va a càrrec de l'arrendador. I l'arrendador és un particular, no és l'Estat.
Al seu web tenen menys de 50 anuncis. Només 3 són d’habitatges. La resta són places d’aparcament, despatxos i locals. Això és normal?
No, això és absolutament anormal, és una situació molt greu que estem vivint. No és ara. Ja fa anys que l’oferta de lloguer, d'una manera progressiva i continuada, va de baixa. En aquests moments és escandalós, és terrorífic el que s'està donant. No n'hi ha. I el pis que t'arriba, ja tenim una llista prèvia extraordinària de persones interessades. Llavors, no n'hi ha anuncis, no hi ha publicitat, perquè no hi ha producte.
I aquests pocs pisos que arriben, s'anuncien?
No, en absolut, no cal. Si poses un anunci, reps un bombardeig de trucades i visites intentant ser els primers a tenir l'oportunitat. Els administradors de finques, els despatxos, ja no fem publicitat. No hi ha cap necessitat de fer-la.
"El pla del president Illa és una part del camí, però 50.000 habitatges està molt lluny de ser la solució"
A Catalunya fa més de dos anys que tenim el topall als lloguers a les zones tensionades, però al conjunt de l'Estat ara s'ha fet el decret. Han notat en aquestes setmanes que ha baixat encara més l'oferta?
Sí, rotundament sí. Es nota molt. Però no només a Barcelona, que ja tenim un recorregut. Cada vegada hi ha més inseguretat jurídica, perquè s'està traslladant incertesa a la societat, la sensació que no tinc la llibertat de poder disposar de la meva propietat perquè s'està considerant no només un bé essencial, sinó que a més a més se’ns han traslladat totes les situacions socials que representa. Llavors, hi ha una reducció absoluta de l'oferta, una retirada dels pisos d'arrendament i, en general, una major necessitat de les persones per habitar. Jo crec que la classe política, els nostres dirigents, no són conscients, i si ho són, seria per dir-los quatre coses, del que estan generant amb cada nova normativa restrictiva de les llibertats dels arrendadors. No s'estan fent les coses adequadament, no es mira només una cara de la moneda, i això no resol el problema. Al contrari, l’agreuja més. Hem de ser capaços de buscar altres alternatives.
Què és el primer que ha de fer el govern que surti de les urnes el 29N en matèria d’habitatge?
El problema d'habitatge el veig bastant difícil de solucionar, per no dir irresoluble en aquests moments. Perquè no cal una solució, sinó un còmput de solucions petites que han de donar lloc a la solució final global. El govern espanyol ha de promoure una taula, una trobada, una reunió en la qual de manera generosa participin diferents entitats socials i econòmiques, tots els grups polítics, sense excepció, i fins i tot hi hem de participar els professionals, que som els que trepitgem el dia a dia i veiem les necessitats d'habitatge de la gent.
Què s’ha de canviar?
No hi ha una solució, cal un cúmul de diferents solucions La primera és promoure la construcció i facilitar sol. Tenim el projecte del president Illa de fer 50.000 habitatges abans del 2030. És una part del camí, però 50.000 habitatges està molt lluny de ser la solució. S'ha de facilitar sol als promotors i als constructors perquè puguin fer noves construccions. S'ha d'eliminar l’obligació de destinar el 30% de la construcció a habitatge protegit a Barcelona, que el que està fent és restringir la nova construcció. S’ha d’eliminar bona part de la normativa. En els últims 15 anys, hi ha hagut 43 noves normes, i aquests 10 últims, 34. Quan parlem d'una matèria com l’habitatge, que requereix estabilitat, no espantar la gent: no pot haver-hi 34 noves normes en 10 anys. I que les llicències d'obres no triguin 18 i 20 mesos. A Barcelona, segons dades de l'Ajuntament de Barcelona, el 92% dels propietaris d'habitatge de lloguer són de petits tenidors, d'un, dos o tres pisos; no arriben a cinc. Aquestes persones busquen seguretat, tranquil·litat, estabilitat, no busquen el rendiment màxim. Els hi hem de donar confiança.
Els governs anuncien grans plans, com el dels 50.000 habitatges, però els ajuntaments estan interessats en què es construeixi?
Jo tinc entès que no tots. Hem de comprendre que un ajuntament, quan té un creixement de la seva població, requereix una sèrie de serveis municipals i serveis socials que han d'acompanyar al creixement de la població. Si això és progressiu i és suau, cap ajuntament posa traves. Però si això pot representar un increment significatiu en un curt període de temps, no estan preparats i no volen tenir aquests problemes ni aquesta despesa, que tampoc saben d'on trauran els diners per donar capacitat a tots aquests creixements. I el pla dels 50.000 habitatges... li parlaré d’una ciutat, permeti’m que no digui el nom; és una ciutat propera a Barcelona, de 80.000 habitants com a mínim, que em va comentar que havien aixecat tres solars per fer la construcció de la seva part dels 50.000 habitatges. Eren tres solars que sumen 62 habitatges. Però si el 2030 aquesta població li tocarien 800 habitatges, si en un any i mig han de promoure’n 62, com arribaran a 800? No quadra. No hi ha temps.
La política d’habitatge la condicionen els alcaldes?
Per això deia que és irresoluble. La meva dona, que em sent, em diu, “home, no siguis bèstia no?”. I dic, “doncs està molt a prop de ser irresoluble”. Per a mi l'única possible solució és un pacte social d'Estat. Alguns alcaldes tenen por, però és una por natural, com els propietaris arrendadors particulars tenen por de posar el seu pis al mercat de lloguer, perquè hi ha incertesa, perquè no estan preparats, perquè no tenim diners per suportar determinades situacions i necessitats que es donaran a curt termini.
L'Estat i les administracions han de promoure habitatge públic o n'hi hauria prou que facilitessin la construcció d'habitatge lliure?
Hi ha d'haver habitatge social. És ineludible en qualsevol país. Hi ha persones amb necessitats i dificultats. La classe mitjana està desapareixent a marxes forçades, la gent amb més necessitats està creixent, ens estem empobrint. Si no som capaços de crear i facilitar habitatge social assequible a aquests grups de persones, tindrem un problema com a societat i com a país. Això no ens ho podem permetre.
Cal, doncs, un parc d’habitatge públic més gran?
Ha d'existir, necessàriament. Existeix un parc d'habitatges, un dels grans tenidors de Catalunya és la mateixa Generalitat, i molts ajuntaments són tenidors. On tenim un problema significatiu és en l'ocupació. Les administracions també el pateixen. Tenim una normativa que empara, que fa un paraigua de protecció cap a les persones que ocupen un habitatge, i està provocant que una família que està complint la normativa i està fent cua a l'espera d'un habitatge social no el tingui perquè l'està ocupant una altra. Això l'administració pública no ho pot permetre, no pot donar empara jurídica legal a aquestes situacions tan complicades.
Construir habitatge protegit ha de ser una prioritat per als governs?
Sí, sens dubte. Molta gent pot pensar que són més impostos. Però no té sentit que dediquem un 6% a sanitat, un 4% a educació, un 2% a despesa militar i un 0,45% a l'habitatge. Si diem que l'habitatge és un element essencial de l'estat del benestar, no podem dedicar-hi un 0,45%. Ha de créixer. No sé si al 0,7 o a l’1,3%. Però ha de créixer perquè no podem permetre i no podem crear un país on no tothom tingui una llar.
Paguem massa impostos quan comprem un pis?
És una barbaritat el que s'està pagant. Tenim una pressió continuada per part dels poders públics. El primer tenidor de sòl urbà són els ajuntaments. Si un pis d’obra nova val a 4.000 o 5.000 euros el metro quadrat, el 40% és el preu del sòl. Si el sòl, en molts casos, és de propietat pública, qui està fent negoci aquí? Qui és el que està especulant amb el sòl? Tenim un seguit d'impostos lligats a la propietat immobiliària, als habitatges, que són un element inflacionari extraordinari.
"S’ha d’eliminar bona part de la normativa. En els últims 15 anys, hi ha hagut 43 noves normes, i aquests 10 últims, 34"
Defensa una rebaixa generalitzada o per joves i alguns col·lectius?
Ha de ser generalitzada. No té sentit reduir només a un sector determinat de la població perquè l’habitatge és inflacionari per tots els impostos, no reduirem el problema i el preu continuarà molt alt. Els sectors que ho necessitin han de tenir ajudes, però no han d'estar vinculades a l'habitatge.
Com a administrador de finques: tenim un problema amb la capacitat elèctrica dels edificis de veïns i la xarxa?
És un problema greu per al desenvolupament del cotxe elèctric. Requereix un increment de l'escomesa d'electricitat de l'edifici. No tots els edificis estan preparats per això, i la qüestió és que aquella escomesa tampoc no té la capacitat darrere de les productores d’electricitat per donar-hi una resposta. I hi ha un tema que per a nosaltres és cabdal, que és la rehabilitació dels edificis, l'aplicació de criteris d'eficiència energètica, la sostenibilitat. És un tema que hem treballat molt amb els fons Next Generation, que ja s’acaben i només hem fet una petitíssima part del parc d'habitatges de Catalunya. N'hem de fer molts més, i les inversions són molt significatives. L'any 2025 va haver-hi sis enfonsaments d'edificis a Catalunya. És un tema de seguretat estructural. No podem abordar l'accessibilitat i la sostenibilitat si no ens impliquem en la seguretat estructural, que és la seguretat de les persones.
Pot veure l'entrevista sencera a continuació: