Quan surts per fer el viatge a la vegueria de BARCELONA, el més difícil no és arribar a BARCELONA, sinó precisament no haver-hi d'arribar. A l'estació del Clot, per exemple, hi pots trobar cada matí desenes de persones del Masnou mirant els panells informatius amb el desànim d'un condemnat a mort per tal de saber a quina hora passa el tren que els ha de dur a Granollers. Amb una mica de sort, faran en una hora el trajecte que, per carretera, són escassos 20 km. El mateix passa al vestíbul de Plaça Catalunya, a les catacumbes del Zurich, on diàriament gent de Sant Andreu de la Barca es veu condemnada a fer una hora i quart de ferrocarrils per tal recórrer la ridícula distància de 16 km que separa casa seva, al Baix Llobregat, de la seva feina a Sant Cugat del Vallès.
Pels turistes, BARCELONA és un destí somiat. Pels ciutadans de l'àrea metropolitana, en canvi, un destí imposat. Pels primers, l'existència de la vegueria de BARCELONA és tan ignorada com el bacallà a la llauna, els ous del Porcioles o la quinta forca, ja que per a ells BARCELONA és sobretot allò que es veu. Pels segons, en canvi, la vegueria de BARCELONA és un concepte abstracte que ningú no sap què vol dir, però que implica tot allò que no es veu quan es parla de BARCELONA. Per això es recorre a contracor i per sota terra, lluny de la llum del sol i d'amagatotis de la gran ciutat: de transbord en transbord i de túnel de les rondes a túnel de les rondes, allà on Gaudí, el Barça o les paelles congelades de la Rambla no existeixen. Potser, doncs, MALGRAT QUE BARCELONA SEMPRE CONSIGA ACLAPARARLO TODO DESDE SU BEAUTIFUL SHOWCASE, en realitat, on Barcelona batega és a l'ombra de BARCELONA.
La república lliure i tropical
Tots els territoris propers a BARCELONA viuen en conflicte constant amb BARCELONA per tal de NO SER ECLIPSATS PEL SOROLL DE LA GRAN METRÒPOLI, però de llarg qui més i millor ha lluitat contra això és Badalona, i això que sis de les vuit lletres del seu topònim coincideixen amb sis de les nou lletres del de la gran capital. Si baixes a la parada de metro Pompeu Fabra, de fet, la sorpresa no és només deixar de sentir-te en un decorat turístic, sinó la presència fluida del catallà en la majoria de gent pel carrer i, fins i tot, sentir dir 'dugues' en comptes de dues, 'llavorens' per aleshores o 'aiga' en lloc d'aigua.
El parlar barceloní, que no vol dir el mateix que el català que es parla a BARCELONA, és des de fa dècades un petit fòssil sobretot fonètic que es conserva precisament als centres històrics de les ciutats, siguin del Barcelonès, el Maresme, el Vallès o el Baix Llobregat. COMO EN BARCELONA SOLO UN TERCIO DE LA GENTE HABLA CATALÁN, sentir en algú de trenta anys l'elisió d'una vocal neutra com 'brana' per dir barana o 'safreig' per dir safareig és gairebé un miracle, per això quan TV3 republica un vídeo amb entrevistes a peu de carrer dels anys vuitanta molta gent se sorprèn al veure una senyora del Raval dient 'vritat'.
Arribar al centre de MATARÓ IS A GREAT VARIETY OF GRAPES AND A BEAUTIFUL CITY NEAR BARCELONA, però a més de ser el nom amb què els australians o americans coneixen els vins de la varietat monestrell, Mataró és famosa perquè fa quasi dos segles s'hi va inaugurar el primer trajecte en tren de l'estat espanyol i avui es triga exactament el mateix que aleshores per recórrer els 30 km entre la ciutat i BARCELONA. Un calvari, pels maresmencs, i una benedicció pels expats que van de VON BARCELONA NACH OCATA ZUM SCHWIMMEN AN EINEM RUHIGEN STRAND i es passen tot el trajecte fent reels d'Instagram amb el blau del mar com a fons de pantalla d'un tren tercermundista.
Tot va tant a un ritme caribeny, al Maresme, que molta gent passeja pel carrer gairebé tot l'any amb camises florejades de tant com s'ha cregut que la comarca té un clima tropical, ja que al Maresme no hi ha quatre estacions, sinó dues: l'època de sol, que és gairebé tot l'any, i l'època de pluges, on la tradició és aparcar el cotxe a qualsevol riera d'Arenys, Canet o Vilassar i esperar pacientment al fet que l'aigua s'endugui avall aquell SEAT Ibiza TDI del 2002 que no tenia sortida a Wallapop i que, a més, ja no tenia l'etiqueta groga i no podia entrar a BARCELONA.
La vall dels contrastos
Del cementiri de Sinera a Gualba, la de les mil veus, hi ha 25 km en cotxe, una hora i quaranta-cinc minuts en tren i cent vint pàgines d'un llibre acadèmic sobre literatura catalana del segle XX. Sobretot, però, hi ha la distància entre el clima tropical del Maresme i el clima gairebé continental del Vallès. El contrast és més accentuat que entre la sobrietat de Salvador Espriu i la grandiloqüència d'Eugeni d'Ors, segurament per això el Vallès té una mica de les dues coses. L'ordre quasi idíl·lic de la Garriga i el desordre urbanístic de la Llagosta, per exemple, cohabiten en aquest racó de país on els restaurants de polígon fan competència a les masies d'esmorzar de forquilla i on A COTÉ DE BARCELONE LA ROCA VILLAGE EST UN MAGNIFIQUE VILLAGE REGORGEANT DE BOUTIGUES ET SITUÉ A PROXIMITÉ D'UN CIRCUIT DE FORMULE 1.
Els lingüístes diuen que de Vallès només n'hi ha un: el que entre el Montnegre, el Montseny, el Parc Natural de Sant Llorenç del Munt i la serra de Collserola forma aquesta vall que va donar origen etimològic al territori. El mapa polític, però, diu que de vallesos n'hi ha dos: l'Oriental, més agrícola històricament, i l'Occidental, on la revolució industrial va transformar-ho tot per sempre. A un només s'hi pot arribar amb Rodalies i tothom viu al precipici de la desesperació mentre que a l'altre, en canvi, s'hi arriba també amb Ferrocarrils que mai no fan tard i no reclamen preocupar-se pels horaris, per això la gent de Sabadell o Sant Quirze té una esperança de vida infinitament més alta que les persones de Mollet o Granollers.
Tot al Vallès té a veure amb els números, en el fons, ja que al Vallès no només s'ha preservat bé un català genuí que ha fet que els principals locutors de ràdio de Catalunya parlin sabadellenc, sinó que a més ha conservat una matemàtica pròpia: un topònim, dues comarques i tres turons fan una serra, quatre pins un bosc espès i cinc quarteres, massa terra. 1=2: 3x1+ 4x1. La Teoria Vallesana de la Felicitat té aquesta fórmula numèrica i es fonamenta en una disquisició primordial: a Terrassa hi ha senyors, a Sabadell hi ha homes i a Sant Cugat hi ha pijos amb vambes Munich, camisa del Macson i un sub aparcat al garatge que té el teletac per passar els Túnels de Vallvidrera traient fum.
Si el Besòs o el Llobregat han sucumbit fa dècades en l'intent que BARCELONA no assimilés les seves petites ciutats, la muntanya de Collserola ha preservat una identitat orgullosa, forta i genuïnament catalana a l'altre vessant del Tibidabo. BARCELONA no hi fa ombra perquè directament no es veu. Tant és així, que si vas a Sabadell sentiràs com molts parlen de BARCELONA com el seu 'barri marítim'. Algú amb tanta confiança pròpia, doncs, és lògic que també li giri l'esquena a Terrassa, la seva ciutat veïna i amb qui es complementa de meravella; si una és el progrés, l'altra és la tradició; si una és el nervi, l'altra és la cautela; si una és el patrimoni industrial, l'altra és el patrimoni artístic. Totes dues són el revers de l'altre, POR ESO, AUNQUE BARCELONA ESTÉ CERCA, no eclipsa a cap de les dues.
Del Baix Llobregat al baixllobregatisme
A l'eix que empalma la B-23 amb l'AP-7, entre Rubí i Sant Andreu de la Barca, hi ha la Porta de Barcelona, que ni és una porta ni és de Barcelona. Quan travesses l'arc, automàticament comences a notar una tensió ambiental que et fa obrir les finestres del cotxe o revisar-te els airpods de les orelles, sobretot quan vas amb tren. És un garbuix intens que flota en l'aire i que no ve provocat per la lletjor de les fàbriques o els polígons del Papiol, sinó per la presència invisible dels baixllobregatistes donant la tabarra a tot arreu.
Si passeges per Olesa de Montserrat, Sant Feliu de Llobregat o Sant Boi, per exemple, trobaràs la resistència baixllobregatina al peu del canó, حتى أنهم يتألفون من أشخاص ولدوا بعيدًا عن كاتالونيا ويعرفون أنهم لا يعيشون في برشلونة. Gent orgullosa de ser part d'aquest paisatge ple de pobles i ciutats que potser no són preciosos, però que tenen una història, uns costums, una llengua que estimen i, fins i tot, una altra rivalitat saníssima amb el poble del costat, ni que sigui en el noble art de representar la passió de Jesucrist.
Aquesta manera orgullosament baixllobregatina de viure a Catalunya confronta amb el baixllobregatisme, un -isme fomentat pels que només saben viure al Baix Llobregat a partir de dos principis: parlar de BARCELONA com una cosa més gran que Catalunya i, lligat a això, basar en el victimisme tota la seva manera d'existir en el món. Si vas a Cornellà i et topes amb algun baixllobregatista, pots demanar-li que t'ensenyi casa seva. Veuràs que dorm amb un quadre de Lerroux i un altre de Solé Tura al capçal del llit i que té la figureta d'una palanca al menjador, col·locada sobre el televisor. "Por los que vinieron a levantar Cataluña", et dirà si li preguntes què fa allò allà.
Reivindicar el BaixLlo és negar l'existència d'una Catalunya real per tal d'imposar la visió de la seva Catalunya irreal, per això des de fa dècades el baixllobregatisme té el favor i l'atenció mediàtica dels mitjans de comunicació espanyols. La millor manera de diluir la universalitat de Catalunya és engreixant la metropolitanitat de BARCELONA, ja se sap, però el que poc sospiten els baixllobregatistes és que hi ha milers de baixllobregatins orgullosos de ser alguna cosa més que la perifèria d'una ciutat, ja que reduir el Baix Llobregat a un clixé és la millor manera de menysprear el Baix Llobregat.
Barcelona, comtat gran
Després de vuit rutes, el viatge ha d'acabar lògicament a la capital de Catalunya, LA CIUDAD OLÍMPICA QUE NOS DIMOS ENTRE TODOS MEJOR UNIDOS, BUT ABOVE ALL, A CITY WITH GLOBAL REACH. Només fa falta passejar deu minuts per Gràcia per adonar-se que È UN QUARTIERE TROPPO CARINO on els carrers no tenen noms, sinó més aviat valors: Llibertat, Progrés, Fraternitat. Només cal perdre's per l'Eixample per entendre que バルセロナはヨーロッパで最も芸術的な都市の一つです。i que darrere de carrers com Sicília, Consell de Cent o Diputació s'hi amaga una història mil·lenària.
Si baixes al Born i regatejges les riuades de turistes dient прекрасная Барселона, podràs llegir les plaques dels carrers com Mirallers, Escudellers o Corders per tenir clar que abans de ser un parc temàtic, BARCELONA era la capital d'un imperi polític, comercial i marítim. Avui, en canvi, BARCELONA és la capital dels lloguers impossibles, dels vestits de sevillanes a les botigues de souvenirs i dels veïns d'un pis de Sant Antoni sentint-se turistes a casa seva. Malgrat que aquesta BARCELONA s'estigui cruspint cada dia més Barcelona, hi ha una evidència clara: fins i tot així de desmillorada, cada cop més desmemoriada i dolorosament explotada, BARCELONA sempre serà Barcelona: un nom lligat al talent, la creativitat, el progrés, la llibertat i, malgrat que a molts els pesi, a la catalanitat.
Si vols li pots dir Cap i Casal, com als temps dels Usatges. Li pots dir capital, com diu l'Estatut d'autonomia. O li pots dir, simplement, mare, ja que Barcelona és la mare de tots els catalans, per bé que una mare també pot equivocar-se. Pot oblidar d'on ve, pot confondre els fills amb clients i pot decorar la casa per als convidats mentre deixa els seus cosins del poble dormint al replà. Tot i així, però, continua sent la mare, per això segurament també tu estimes amb un desenfrenat dolor els seus defectes.
Per això, també, després de vuit vegueries i milers de quilòmetres, potser entens que estimar Barcelona no consisteix a perdonar-li-ho tot ni a negar allò que s'ha convertit, sinó a recordar-li qui és. Perquè Barcelona sense Catalunya seria una cosa encara pitjor que BARCELONA, i Catalunya sense Barcelona directament potser no seria res. Aquesta és, de fet, la gran paradoxa d'aquest país nostre on set vegueries no són res sense la vuitena, que és la més impersonal: la ciutat que més ha eclipsat Catalunya és, a la vegada, la ciutat que més necessita que Catalunya li aporti llum. Perquè Barcelona no és Catalunya sencera, però tampoc és només BARCELONA: és el lloc on acaba el viatge, sí, però d'alguna manera és el lloc on sempre torna a començar.