Un gran danès i un chihuahua poden compartir moltes coses, però el que segur que no comparteixen és la mateixa esperança de vida. Mentre que alguns gossos petits poden arribar als quinze o vint anys, moltes races de mida gran viuen força menys. Aquesta diferència és coneguda des de fa temps, i ara, un estudi publicat a la revista Science ha demostrat que podria trobar-se, almenys en part, en els canvis epigenètics que es produeixen al genoma a mesura que els gossos envelleixen.
Un rellotge biològic escrit a l’ADN
L’equip investigador va analitzar mostres de 894 gossos d’unes 120 races, amb l’objectiu d’entendre com influeixen la mida corporal i el sexe en l’envelliment. Els resultats, apunten que els gossos més grans acumulen determinats canvis en el seu ADN més ràpidament que els petits.
Per estudiar el procés d’envelliment, els investigadors van analitzar els patrons de metilació de l’ADN. La metilació consisteix en l’addició de grups químics metil a determinades regions del material genètic. Aquestes marques no canvien la seqüència de l’ADN, sinó que formen part de l’epigenoma, és a dir, el conjunt de mecanismes que regulen com i quan s’expressen els gens i, per tant, el funcionament de les cèl·lules.
A mesura que envellim, alguns patrons de metilació canvien i això permet construir els anomenats rellotges epigenètics, eines que estimen l’edat biològica d’un organisme a partir de les marques químiques acumulades a l’ADN. A diferència de l’edat cronològica, que compta els anys transcorreguts des del naixement, l’edat biològica aporta informació sobre l’estat d’envelliment de les cèl·lules i els teixits. En aquest estudi, l’equip va desenvolupar un rellotge epigenètic per als gossos capaç de predir-ne l’edat amb un marge d’error aproximat d’un any.
Els gens "saltadors"
Una de les troballes més interessants de l’estudi té a veure amb els elements transposables, coneguts popularment com a "gens saltadors". Les cèl·lules disposen de mecanismes per mantenir aquestes seqüències sota control. Entre aquests mecanismes hi ha la metilació, que contribueix a mantenir silenciades moltes regions del genoma potencialment problemàtiques. L’estudi va detectar que els canvis de metilació associats a la mida dels gossos eren especialment pronunciats en aquestes seqüències mòbils. Això suggereix que, en els gossos grans, el control epigenètic dels elements transposables podria deteriorar-se més ràpidament i contribuir a l’envelliment accelerat.
Ara bé, els resultats no demostren que els gens saltadors siguin els responsables directes de la menor longevitat. Caldrà determinar si la pèrdua de control sobre aquestes seqüències contribueix a accelerar l’envelliment o si és, en part, una conseqüència d’altres processos que tenen lloc a les cèl·lules. Tanmateix, la mida no va ser l’únic factor associat a diferències en l’envelliment molecular. Els investigadors també van observar que els mascles acumulaven determinats canvis epigenètics més ràpidament que les femelles, fins i tot quan havien estat castrats a una edat primerenca.
De moment, però, la troballa és sobretot una nova peça del trencaclosques de l’envelliment en els mamífers, ja que la mida d’un gos podria influir no només en el seu cos, sinó també en la velocitat amb què canvia el seu genoma al llarg de la vida, i potser també en els humans.