Blanc o negre. Calor o fred. Mar o muntanya. Pujar o baixar. Content o trist. Veritat o fals. Dia o nit. Clar o fosc. Prim o gras. Petit o gran. Obrir o tancar. Acceptar o rebutjar. Triomf o derrota. Pau o guerra. Oriental o occidental. Nord o sud. Est o oest. Divertit o avorrit. Fàcil o difícil. Ordre o caos. Guapo o lleig. Pare o mare. Heterosexual o homosexual. Home o dona.
La llista d’antònims és molt llarga, i els grisos que existeixen pel mig, també. Se’ns educa i se’ns ensenya conforme a uns valors predeterminats en funció del sexe amb què naixem —o millor dit, amb aquell que correspon als òrgans sexuals de cada nadó—, però no tothom encaixa en el binomi home – dona. Dan Farell (1992, Terrassa) és un exemple d’una persona no-binària; no s’identifica ni com a home, ni com a dona.
Dan Farell / Foto: Sergi Alcàzar
“Et pots referir a mi utilitzant pronoms masculins o neutres. El gènere neutre en anglès s’utilitza bastant, el they, en castellà és l’elle i en català l’elli, però aquest darrer, fonèticament, no m’agrada gaire”. Fa 7 anys, quan en Dan tenia 22 anys, va transitar pel procés de canvi de sexe. En Dan va néixer amb òrgans sexuals femenins, però no es trobava còmode amb el seu aspecte físic, per això va començar un tractament hormonal amb testosterona, es va treure el pit i va tramitar el canvi de sexe i de nom al DNI.
L’expressió de gènere vs. la identitat
“Un trànsit físic, hormonal i d’operacions físiques no va implícit amb el fet de la pròpia identitat”. En Dan recorda que no se sentia còmode referint-se a si mateix com una noia, però tampoc com un noi. “Em trobava en un terme mitjà o neutre, però en aquell moment no tenia coneixença del gènere no-binari”.
Dan considera que tota persona no-binària és trans d’alguna manera, ja que, tal com ho entén, “una persona trans és aquella que la seva identitat no concorda amb el gènere que li han assignat en néixer, i com que en aquesta societat has de ser tant sí com no nen o nena, qualsevol persona que se senti no-binària, des del meu punt de vista, és una persona trans”. El jove apunta que els canvis físics o de nom, aniran en funció de cada persona.
En Dan apel·la a la feina que es fa des dels mitjans per tal de visibilitzar-los i donar-los a conèixer. El problema amb què es troben és el següent: “Directament, no es contempla la nostra identitat, a la gent no li passa pel cap que hi hagi una tercera possibilitat que no sigui home o dona”.
Dan Farrell / Foto: Sergi Alcàzar
El meu DNI segueix sense representar-me
En Dan denuncia que el seu document d’identitat personal no l’identifica. “Vaig fer el canvi de sexe femení a masculí al meu DNI, però, en realitat, el que m’agradaria és tenir una tercera opció on directament no fos necessari que hi hagués un sexe, així com a tot arreu on haig d’omplir formularis”.
En Dan apunta que a les persones cisgènere —aquelles a les quals la identitat del gènere els concorda amb el gènere assignat al néixer— “i que no coneixen el terme no-binari, els pot semblar una tonteria, pel simple fet que no els incumbeix i no ho han viscut”, per això remarca la importància de començar a adoptar el costum de preguntar a les persones que acabem de conèixer amb quins pronoms se senten més a gust a l’hora de tractar-nos. “És una forma de facilitar les coses a l’altra persona i de fer-la sentir bé”.
El testimoni de l’Hugo
L’Hugo Playan (Sabadell, 1988) s’identifica com “una persona, la qual la meva expressió de gènere és masculina, però la meva identitat sempre ha estat no-binària, tirant cap a masculina, però sense acabar de decantar-se”. A la pregunta de quan es planteja i s'identifica fora del binomi home – dona, la resposta és clara: “És intrínsec, això va amb la persona”. I apunta que no és res que es vulgui imposar a la resta, sinó un afegit.
L’Hugo va transitar fa 4 anys, quan en tenia 28. “Tenia molta por, però ho havia de fer sí o sí, això no ho canviaria mai [s’assenyala la barba]”. El jove detalla que es va operar perquè així ho va sentir, però puntualitza que no ha de ser necessari passar per quiròfan per a tothom que es pugui sentir no-binari.
Hugo Playan / Foto: Sergi Alcàzar
Playan recorda com ho va passar en aquell moment, i apunta que no hauria pogut fer la transició si no hagués estat per l’acompanyament que ha rebut des del Servei de trànsit del Servei Català de la Salut. “Imagina’t que et sents un home i vinc jo a fer-te un qüestionari i et dic: ‘A veure! Et faré unes preguntes i, segons la resposta, et diré si ets un home o no’. Fins avui dia, aquest era el procediment, i si no eres ni una cosa ni l’altra, tenies cuento”.
Són necessàries les etiquetes?
L’Hugo considera que ho són per identificar-nos, però que, després, “s’ha d’estar per sobre d’elles, perquè, si no, et quedes amb l’etiqueta i et perds la persona”.
En la mateixa línia s’expressa en Dan. “Tenen una part positiva, i és que quan més etiquetes tenim, és més fàcil definir-te a tu mateix, coneixe’t i trobar altres persones que se sentin o els passi el mateix que a tu per fer una xarxa”, però també reconeix que tenen la seva vessant negativa, que és “quan algú et posa l’etiqueta a tu, a mode despectiu”.
De cara al futur, l’Hugo apel·la a la persona. “Si encaixes amb el prototip de persona cisgènere i heterosexual no hi ha res dolent, gaudeix-ho, però n’hi ha que no”. Amb en Dan, li agradaria que la gent fos més empàtica i comprensiva, i que sigui del tot normal que quan saludis algú, t’hi puguis adreçar amb pronoms masculins, femenins o neutres. “Actualment el gènere neutre és el masculí, i no és correcte!”, exclama, que considera que tampoc creu que hàgim de passar-nos al femení. “Si tenim la possibilitat de crear-ne un de neutre, fem-lo servir”. El seu somni és que, de cara a un futur, tot el que ens vincula a un sexe o a un altre —els estereotips, l’aspecte físic o el mateix llenguatge— evolucioni i no serveixi per encasellar-nos en un dels dos binomis.
Recupera l’entrevista completa amb Dan Farell:
Recupera l’entrevista completa amb Hugo Playan: