En ple compte enrere per a l’inici del nou conclave al Vaticà, que comença aquest dimecres després de la mort del papa Francesc, la història recorda un dels episodis més insòlits i dilatats en l’elecció d’un pontífex. Va ser entre el 1268 i el 1271, a la ciutat italiana de Viterbo, i el procés va durar prop de tres anys, fet que el va portar a esdevenir el conclave més llarg de la història de l’Església catòlica. Aquella situació d’estancament va tenir un impacte tan gran que va acabar sent l’origen de les normes que encara avui regeixen aquesta votació, com el tancament a pany i forrellat dels cardenals. De fet, el terme conclave, que prové del llatí cum clave —és a dir, amb clau—, fa referència precisament a aquesta pràctica de confinar els cardenals i aïllar-los del món exterior per garantir una elecció lliure d’interferències polítiques o externes.
El 29 de novembre de 1268 moria el papa Climent IV, deixant la seu papal vacant. El nombre de cardenals amb dret a vot era de vint, tot i que només dinou van participar-hi inicialment. La divisió política dins del Col·legi Cardenalici va ser el principal obstacle: d’una banda, hi havia els cardenals favorables als interessos de la monarquia francesa i de Carles d’Anjou (anomenats pars Caroli), i de l’altra, els contraris a aquesta ingerència (pars Imperii), una facció més pròxima a l’Imperi i a l’aristocràcia romana. Aquesta fractura política es va traduir en un bloqueig permanent.
El procediment al segle XIII no era el que coneixem avui dia. Durant molts mesos, els cardenals es reunien diàriament per votar, però podien tornar a les seves residències a descansar. Davant la manca de consens, la ciutat de Viterbo va perdre la paciència i les autoritats locals van decidir recloure els cardenals dins del Palau del Papa i, fins i tot, segons algunes fonts, van ordenar retirar-ne el sostre i reduir-los les racions a pa i aigua per forçar una decisió. El relat d'Onofrio Panvinio, historiador i teòleg del segle XVI, atribueix al cardenal Joan de Toledo la frase “destapem el sostre perquè l’Esperit Sant pugui entrar”, en una mostra del nerviosisme creixent. Altres escrits de l'època, però, assenyalen que tot plegat va ser una estratègia instigada per Carles d’Anjou per afavorir el seu candidat.
Gregori X, el papa més esperat
Fos com fos, la mesura extrema no va funcionar a curt termini. Durant els gairebé tres anys d’incertesa, tres cardenals van morir i un altre va renunciar al seu dret a vot per problemes de salut. Finalment, l'1 de setembre de 1271, i davant les pressions creixents del rei de França Felip III i d’altres poders, els cardenals van cedir i van delegar la decisió a un comitè de sis membres. Aquest petit grup, que representava diferents faccions, va escollir com a nou papa a Teobaldo Visconti, un arxidiaca de Piacenza que ni tan sols era cardenal. En aquell moment, Visconti era representant de la Santa Seu a nacions estrangeres i viatjava amb la cort del príncep Eduard d’Anglaterra. Visconti va acceptar l’elecció, va tornar a Itàlia i va ser coronat com a pontífex Gregori X el març de 1272.
L’experiència d’aquell conclave va tenir conseqüències duradores. El nou papa va promulgar el 1274 el document Ubi periculum, que establia les normes que avui coneixem com a “conclave”: tancament aïllat dels cardenals, limitació de les comoditats i reducció progressiva dels àpats si l’elecció s’allargava. Aquest sistema es va aplicar amb èxit a les votacions immediatament posteriors, però també va ser modificat i suspès en diverses ocasions al llarg dels segles. Tot plegat va posar de manifest les mancances del sistema d’elecció papal d’aleshores, que no disposava de mecanismes per resoldre els bloquejos ni tampoc per assegurar una certa celeritat en el procés.
El conclave de 1268-1271 no només va ser una de les anècdotes més singulars del Vaticà, sinó que va marcar un abans i un després en la manera com l’Església organitza les seves successions. Avui, mentre el món espera el successor del papa Francesc, les lliçons d’aquell període de bloqueig extrem continuen sent un recordatori de la importància de l’acord, però també de la necessitat de posar límits al desacord.