Des de la porta d’entrada, és inevitable i impossible no deixar d’observar amb atenció cada racó dels passadissos i sales de l’estudi de Miralles Tagliabue EMBT. Cada espai és únic i interessant per focalitzar la mirada. Al fons, s’intueix la figura de Benedetta Tagliabue (Milà, 1963) que, reunida a un despatx, acaba una videotrucada a l’estudi que té situat al barri Gòtic de Barcelona, ple de maquetes, llibres i projectes arquitectònics. Agraït per disposar d’uns minuts d’espera, aprofito per mirar i remirar tot el que m’envolta. Cada element i cada objecte és únic i, qualsevol, podria estar exposat als millors museus de disseny d’arreu del món. L’Anna, l’arquitecta del seu equip que ha gestionat l’entrevista, ens explica que la taula mateix és un disseny excepcional de Miralles i només n'existeixen dues mostres reals al món: la de l’estudi on farem l’entrevista i la de casa la Benedetta.
Acabada la reunió, apareix amb el somriure sincer que la caracteritza i que l’acompanyarà al llarg de tota la conversa, una de les arquitectes més internacionals que trobem a casa nostra. Apassionada i enamorada de la seva feina, Tagliabue només transmet que bones vibracions. S’excusa i ens diu que li és difícil desconnectar de la feina, “aquesta professió és molt absorbent i sempre penso en experimentar i en incorporar noves fórmules en cada projecte”. Malgrat tot, busca els moments de calma, i confessa que desconnecta viatjant, llegint, banyant-se al mar, passejant amb el seu gos -que avui no l’acompanya a l’estudi-, gaudint de l’art i, darrerament, portant a terme una vida més natural i sana, fent activitats de meditació i tai chi. Amb ella, repassem els seus inicis, valorem la seva trajectòria i recordem com va aterrar a Barcelona el 1989 de la mà de l’arquitecte Enric Miralles (1955-2000), l’home que li va robar el cor a Nova York, “una ciutat capaç de generar relacions i contactes estrets entre persones molt distants”.
Foto: Sergi Alcàzar
Què és per a Benedetta Taglibue l’arquitectura?
L'arquitectura és l'art universal que permet una millor vida a les persones. Le Corbusier, un referent i bíblia de la nostra arquitectura, deia que és el joc de les formes i els volums sota la llum. I a vegades ho penso, ho tinc molt present. Ell era pintor i feia aquest esforç de compartir pintura i arquitectura. A la definició de Le Corbusier, li afegiria el sentiment de felicitat, d'estar bé, de la humanitat com a referent de l'arquitectura i de la necessitat d’aquesta, de donar una millor vida a les persones.
L’arquitectura, com qualsevol altre tipologia d’art, pot ser molt subjectiva. Què distingeix que un element, un edifici, un objecte o un determinat disseny pugui ser considerat bo o nefast?
Això no és fàcil. Si penses com Le Corbusier que l'arquitectura és l'art del joc dels volums sota la llum, tot val, però si comences a introduir el benestar humà, llavors ja tens un referent objectiu per analitzar-ho. Segur que hi ha coses de més valor i de menys valor en l'arquitectura, com en la resta d'arts; si estàs molt bé en un indret, t'hi sents a gust, et sents inspirat per fer altres coses, per treballar-hi... Tots tenim el nostre gust personal i a tots ens interessen més algunes coses que d'altres.
I a vostè, què li interessa?
Potser coses més experimentals, que juguen amb materials nous, amb el sentiment de provar i de connectar. Per exemple, l’altre dia passava amb bicicleta per una plaça i pensava que bonica que és, qui l’haurà fet? Al cap d’uns dies, vaig trobar-me a un amic i em va dir que la plaça era de Pepe Llinás, a qui tinc una gran admiració. Em va sorprendre com no havia reconegut la seva mà en aquella obra, perquè allà hi transmetia una cosa totalment diferent, però em va comunicar que l’indret tenia molt de valor. M'agradava molt i no era gens similar al que feia ell, era un experiment, una prova feta amb una grandíssima sensibilitat.
A la Fundació Enric Miralles que va crear en honor al seu marit, explica que vostè sempre li deia: “Enric, tu eres un inventor!”, i a ell li agradava...
Sí, perquè ho era! [Exclama somrient]. A vegades tenia una mena de confusió sobre el seu paper, perquè era un arquitecte molt únic, molt especial. Ho podries comparar una mica amb el que ha estat el Marià Fortuny fill -el pare era el pintor-, que va anar a Venècia a fer vida d'inventor. Era un artista que també pintava, però feia de tot; experimentació amb el teatre, pintava els teixits de forma especial, feia làmpades increïbles... Era tot un inventor i mira, l'Enric era una mica així!
Què el feia especial, a l’Enric?
Sempre et sorprenia. Normalment, en un mateix grup de persones, més o menys pensareu o anireu tots en una mateixa línia. L'Enric no, era una persona suficientment creativa com per ser ell mateix la meva inspiració. I d’aquí, hem anat introduint noves fórmules que potser veiem en una exposició d'art, o que ens trobàvem en un jardí. Al final et deixes impregnar per l'entorn amb base al coneixement dels mestres que vam estudiar a la universitat i que ens permeten fer el propi camí.
L'Enric era una persona suficientment creativa, com per ser ell mateix la meva inspiració
I aquest factor sorpresa, l’ha absorbit vostè en la seva feina?
No ho sé, jo soc molt més convencional que l’Enric, sens dubte, però si que existeix aquesta possibilitat.
Foto: Sergi Alcàzar
Deurien fer un bon tàndem...
Sí, ell era una persona que absorbia molt a tothom qui tenia al seu costat. Quan vaig venir a Barcelona el 1989, l'atracció cap al món antic dels arquitectes no existia. Al principi, com que aquí hi havia menys feina, amb l'Enric vam començar a buscar projectes fora, sent els primers arquitectes d'Espanya en treballar a l'exterior.
Amb l’Enric vam ser els primers arquitectes d’Espanya en fer projectes a l’exterior
No es valoraven els objectes o els elements antics, tot era obra nova i ciutat nova. A mi m'agradaven més les coses antigues i ell es va apropar a això. Junts vam començar a fer una arquitectura de collage, acceptant el que existia mesclat amb el nou. Un sistema que vam fer des del principi per complementar-nos i que ara està molt de moda i acceptat.
Diria doncs que és la seva via o metodologia de treball, complementar els nous dissenys amb objectes antics?
Potser dic que soc convencional, però tampoc és veritat... Soc una mica rarilla, també [Riu]. Si em compares amb l’Enric, jo era la més convencional, però la nostra arquitectura, més que res és una arquitectura que intenta integrar-se. Això és el que he intentat veure i fer, integrar i acceptar el que et trobes. Si et topes amb una ciutat vella, no tirem a terra tot l'edifici! Aprofitem les fustes que són maquíssimes, però potser posem una làmpada diferent, construïm un mur o posem mobles.
La nostra arquitectura és una arquitectura que intenta integrar-se
Això ho hem fet en edificis com al Parlament d'Escòcia, el Mercat de Santa Caterina o l'Ajuntament d'Utrecht. Però no sempre ens dediquem a recuperar coses antigues, també fem parcs amb un amor a l'art natural molt gran i d’altres projectes diferents.
Parlem de la capital catalana. El govern actual està apostant per la pacificació de molts barris i carrers, un fet que molts valoren positivament pel que fa als nivells de contaminació i pel context post pandèmic que vivim. D’altres, en canvi, es mostren totalment en contra. Quina opinió en té al respecte?
Hem d'utilitzar una mica la lògica. Volem una ciutat més sana, on s'hi respiri millor i això ho volem tots, sens dubte. Què això signifiqui eliminar els cotxes, potser és massa radical. Tancant la meitat de carrers, generes uns embussos de cotxes importants en d’altres, i això també provoca més CO2 i segueixes sense solucionar el problema. Cal abordar el tema fent accions més calibrades i intel·ligents. Vull viure en una ciutat sana que em pugui desplaçar el més ràpid possible d'un costat a l'altre. I això hem de veure com es pot fer, perquè hi ha moltes solucions possibles.
Vostè que es mou en bicicleta, deu estar encantada!
Estic encantada perquè tinc la sort de poder-me moure en una zona força reduïda, però no sempre és així. Per exemple, poder pujar la bicicleta al metro o tenir un sistema de lloguer de motos o bicis elèctriques, serien alternatives o solucions a implementar a poc a poc. No crec que es pugui dir: el cotxe és el meu enemic, a pels cotxes! També és el meu amic! [Somriu]. El CO2 és el meu enemic, l'aire contaminat és el meu enemic, però té unes causes més matisables.
Foto: Sergi Alcàzar
Ha tingut l’oportunitat de desenvolupar projectes arreu del món convertint-se en una arquitecta de renom a nivell internacional. Què distingeix o diferencia l’arquitectura de la resta de països on ha treballat de la que tenim aquí?
Quan torno a Barcelona, sempre dic: quina ciutat tan bonica! És una ciutat molt cuidada, maquíssima, amb una història vella i amb una societat cohesionada. Quan vaig a Shenzhen, veig què significa viure en ciutats de 20 milions d'habitants, on a vegades és inhabitable i no pots anar amb la bicicleta enlloc. Barcelona és una ciutat que hem d'estimar molt perquè és magnífica.
Barcelona és una ciutat que hem d'estimar molt perquè és magnífica
Em vaig enamorar d'una persona de Barcelona i, després, la ciutat m'ha enamorat a poc a poc. M'he anat divertint amb aquesta cosa que té d'un costat molt racional, l'Eixample, molt ben fet des d'un punt de vista enginyerístic, però també molt esbojarrada, perquè imagina l'arquitectura modernista on, sense la bogeria, què seria allò! És un mixt, i en la mateixa època passaven aquestes dues coses. Així és Barcelona, aquesta terra i això m'agrada, perquè la bogeria m'encanta! [Diu amb un to més baix, entre somriures]. El Miralles em va conquistar perquè vaig pensar, aquest és un boig de veritat, és fabulós! Tinc una debilitat per la bogeria... [Riu].
A què atribueix l’èxit de la seva feina que l’ha fet arribar a ser reconeguda a nivell internacional i que l’acompanya en la seva trajectòria?
Potser en aquesta vessant que tinc més lligada a la bogeria. He escollit coses no convencionals, com per exemple venir a viure amb l'Enric aquí a Barcelona -quan hauria pogut quedar-me a casa tan tranquil·la-, l’opció de seguir amb aquest estudi després de la seva mort, seguir intentant fer coses especials o proposar pel Pavelló d'Espanya un material que no havia utilitzat mai abans, com era el vímet. Va ser una bogeria. Però, si no arrisques...
No pisques, tota la raó! [Riem]. Disposar o accedir a gaudir d’elements arquitectònics de renom o valuosos, és excloent per a una part important de la societat, igual que tenir un Ferrari. Considera que l’arquitectura s’hauria de democratitzar i fer-la més accessible per a tothom?
La bona arquitectura ja està democratitzada. La majoria de bones obres són edificis públics que la gent pot utilitzar i són part de la seva vida diària. És un Ferrari que la major part de vegades, s'ofereix a tothom. Si penses en la bona arquitectura o el bon urbanisme que s'ha fet a les ciutats, són per a tothom i, a més, eduquen. Ara estic amb programes d'estacions de metros a París i a Nàpols, i ens demanen un bon disseny arquitectònic compaginat amb art. Consideren que si vas al metro, no només has d’agafar el tren, sinó que també t’has d'educar i sortir pensant; mira, aquest matí he utilitzat el metro i que a gust que m’hi he sentit!
La bona arquitectura està democratitzada. La majoria de bones obres són edificis públics que la gent pot utilitzar i són part de la seva vida diària
La majoria de hits arquitectònics són edificis públics oberts. Aquí a Barcelona mateix hem acabat de fer un petit edifici dins el Recinte Modernista de l'Hospital Sant Pau, que és justament un edifici pels malalts de càncer. Allà se'ls permet entrar en un ambient arquitectònicament molt més acollidor, amb un jardí i materials que els fan sentir molt còmodes. Una porta oberta a tothom que està en un moment delicat i difícil.
Foto: Sergi Alcàzar
Entre les obres que ha elaborat, se’n destaquen el Pavelló Expo Xangai de la Xina, el Parlament d’Escòcia o aquí a Barcelona el Mercat de Santa Caterina o l’edifici de Naturgy, entre molts d’altres. En té algun que li hagi marcat més que la resta?
El primer és casa nostra. És una obra que vam fer amb l’Enric sense pensar que podria ser una obra. La idea era no publicar-la, perquè dèiem que era el nostre espai. Després, en veure que agradava tant a la gent, l'hem publicat i l'hem mostrat moltíssim. Per a nosaltres ha estat creada de manera molt íntima, sense projectar-la com si fos al nostre manifest i, potser, per aquesta raó, ho ha pogut acabar sent. Després el Mercat de Santa Caterina i tot el barri, perquè per a nosaltres ha estat aplicar en un edifici públic, el que hem après a casa. I després el Pavelló d'Espanya, que m'ha obert les portes de la Xina sent un projecte increïble, on vam poder jugar amb materials naturals, experimentant amb un risc enorme i per a la meva sorpresa, sent molt ben acceptat per a la població xinesa.
Ara m'he quedat amb les ganes de fer l'entrevista a casa seva...
[Riem]. Tens raó, cert... Jo encantada, si vols estupendo!
Això queda gravat, eh!
Esteu convidats a venir i fem un dineret!
Ara en parlarem... Abans d’acabar, té alguna espineta clavada d’algun projecte a fer de cara a un futur?
No, a mi m'agraden tots els projectes que m'arriben, especialment aquells que es veuen i que són útils per a molta gent. L'estació que ara estem fent a Nàpols o a París, em fan una il·lusió tremenda. Sí que m'agradaria trobar la possibilitat d'introduir més materials innovadors dins l'arquitectura i, realment, estic buscant fer una arquitectura més tèxtil. Normalment aquesta no resisteix al temps ni a l'aire, per exemple el Pavelló d'Espanya, que era de vímet era meravellós, com un cabàs, un edifici d'una arquitectura entrellaçada, però que no ha resistit. Era per desmuntar-lo als 6 mesos. Ara estic experimentant i provant amb materials tèxtils, però potser amb fibra de vidre, de basalt, de carbó... Que el seu color o la seva delicadesa puguin resistir al temps, a l'aire, i potser aquest és un dels desitjos que tinc.
No en té res de convencional, vostè!
No, molt convencional no soc, però més que l'Enric Miralles sí!
[Acabem entre somriures].