Noranta anys després de l’alçament militar del 18 de juliol de 1936, la Fundació Reeixida vol recuperar un episodi que considera insuficientment explicat: la participació dels militants independentistes d’Estat Català en la resistència armada contra els militars revoltats a Barcelona. El cop d’estat es va iniciar el 18 de juliol, però a la capital catalana el gruix dels combats va tenir lloc l’endemà. Durant aquella jornada, militars de la quarta regió militar van sortir de les casernes amb l’objectiu d’ocupar les principals artèries i els punts estratègics de la ciutat. Davant seu van trobar forces d’ordre públic lleials a la Generalitat i a la República, militants obrers, anarquistes, comunistes, republicans i també independentistes.
Aquest darrer grup és el que Reeixida vol tornar a situar dins el relat dels fets. La fundació sosté que els militants d’Estat Català van patir 43 baixes entre morts i ferits durant els combats i els enfrontaments posteriors contra el feixisme. "Els independentistes es veu que no hi érem. Com a mínim a la universitat no t’ho expliquen, no? I a les grans capçaleres de diaris tampoc sortim", afirma Oriol Falguera, president de la Fundació Reeixida. Segons Falguera, l’objectiu de la campanya és demostrar que l’independentisme català organitzat va reaccionar des del primer moment contra el cop militar.
De la plaça Universitat a l’Hotel Colón
La documentació facilitada per la fundació situa l’inici de l’actuació dels militants d’Estat Català al centre de Barcelona. Membres del Comitè Central del partit, entre els quals hi havia Jaume Cornudella i Josep Dencàs, van sortir de la seu de l’organització, situada al número 591 de la Gran Via de les Corts Catalanes, i es van trobar amb militars revoltats que prenien posicions a la plaça Universitat.
El primer contacte va desembocar en un tiroteig. Els militants independentistes van retirar-se pel carrer de Muntaner, on van coincidir amb un camió de guàrdies d’assalt que es desplegava pel centre de la ciutat. Després d’alertar-los de la presència dels insurrectes, els dos grups es van reorganitzar i van començar a combatre plegats.
A partir d’aquell moment, els membres d’Estat Català van participar en diversos punts de la batalla urbana: la plaça de Catalunya, la Maison Dorée i l’Hotel Colón, convertits en reductes dels militars revoltats. També van intervenir en l’entrada a Capitania i en la presa de la Mestrança d’Artilleria, on, segons la documentació aportada, van patir diverses baixes.
El periodista i militant nacionalista Manuel Cruells, que procedia de Nosaltres Sols!, va deixar testimoni de la presència independentista als carrers: "Els grups nacionalistes més intransigents no van dubtar gens a posar-se al costat del Govern autònom català. Fou una reacció instantània, instintiva i completament lògica". Cruells explicava que havia vist militants del Partit Nacionalista Català i de Nosaltres Sols! combatent al costat de les forces d’ordre públic a la Via Laietana. També va descriure un grup comandat per Josep Dencàs que participava en els combats contra els militars parapetats a l’Hotel Colón.
Segons la seva crònica, Dencàs va demanar una metralladora a un oficial de la Guàrdia Civil, però aquest només li va entregar un fusell. "Dencàs es resignà, i agafà el fusell i com els altres es va posar a tirar, parapetat, contra l’Hotel Colón", va escriure Cruells.
Una fotografia d’Agustí Centelles publicada posteriorment pel Diari de Barcelona mostrava almenys una dotzena de militants armats d’Estat Català, amb Dencàs al centre, després de la rendició del reducte.
Un independentisme acabat de reunificar
Els militants que van sortir al carrer el 19 de juliol procedien d’un espai polític que s’havia reorganitzat només unes setmanes abans. L’assassinat dels germans Miquel i Josep Badia, el 28 d’abril de 1936, havia provocat una forta commoció dins l’independentisme.
Els dies 21 i 24 de maig, sectors procedents de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català, Nosaltres Sols!, el Partit Nacionalista Català, Palestra i altres organitzacions van reunificar-se sota les sigles històriques d’Estat Català. Josep Dencàs va quedar al capdavant de la formació.
Una part d’aquells militants tenia experiència organitzativa, formació física o preparació per actuar en situacions de violència política. Falguera considera que aquesta estructura explica la rapidesa amb què es van mobilitzar davant els militars revoltats.
"La gent que estava entrenada per fer front als fatxes, de veritat, doncs érem els independentistes catalans", assegura el president de Reeixida. La fundació defensa que aquella participació no va ser un fet improvisat o anecdòtic, sinó la continuació d’un independentisme que es considerava republicà i oposat a qualsevol projecte totalitari.
Les contradiccions de Josep Dencàs
La figura de Josep Dencàs continua sent una de les més controvertides del catalanisme republicà. Metge de professió, diputat, conseller de Sanitat i posteriorment de Governació, havia tingut un paper central en l’organització de les JEREC i en els preparatius dels Fets del Sis d’Octubre de 1934.
La uniformitat, la disciplina, les desfilades i els mètodes contundents d’alguns sectors de les JEREC van alimentar les acusacions de feixisme contra Dencàs. Episodis com l’assalt a la impremta on s’editava el setmanari satíric El Be Negre van reforçar aquesta imatge, que el va acompanyar durant dècades.
La biografia elaborada per l’historiador Fermí Rubiralta, però, presenta un personatge més complex. Dencàs havia desenvolupat polítiques socials com a conseller, havia treballat per modernitzar els serveis policials i defensava un independentisme gradual que no renunciava a una eventual ruptura insurreccional.
El 19 de juliol de 1936 va sortir personalment al carrer i va combatre el cop militar. Més endavant, segons la mateixa biografia, va col·laborar amb la resistència contra el nazisme a França. Aquestes actuacions són utilitzades per Reeixida per qüestionar la identificació automàtica de Dencàs i del conjunt d’Estat Català amb el feixisme.
Pocs dies després dels combats, el 2 d’agost de 1936, Dencàs va abandonar Catalunya amb la seva família, amenaçada per la FAI. La direcció d’Estat Català va interpretar la seva marxa com una deserció i el va expulsar. Després d’un llarg exili a França, es va instal·lar a Tànger, on va tornar a exercir la medicina fins a la seva mort, el 1966.
Una xifra pendent de reconstruir
Els documents històrics aportats per Reeixida plantegen una qüestió que encara requereix investigació. Un anunci publicat el 30 de juliol de 1936 al Diari de Barcelona, que havia quedat sota el control d’Estat Català, proclamava en grans caràcters: "43 morts! Aquesta és la contribució d’Estat Català al moviment antifeixista".
La campanya actual de la fundació, en canvi, parla de 43 baixes "entre morts i ferits". La documentació facilitada no permet determinar per si sola si els 43 casos van ser inicialment presentats com a morts per raons propagandístiques, si la xifra incloïa ferits o si va ser revisada posteriorment. Reeixida treballa ara per identificar individualment totes les persones incloses en aquell recompte.
El cartell de la campanya recull, de moment, disset noms: Eliseu Albalat i Montornès, Marià Bosch i Montserrat, Rafael Capdevila i Compte, Ovidi Comelles i Pons, Enric Fontbernat i Verdaguer, Artur Fontrodona i Fontrodona, Jaume Fort i Farré, Joan Fuster i Segú, Enric Giralt i Gasol, Lluís Mitjavila Casas, Enric Manzano i Carretero, Jaume Morell i Solé, Joan Pecú i Torelló, Lluís Rius, Josep Rossinyol i Casals, Antoni Segalés i Soteras i Joan Manel Soto i Serrano.
Darrere d’aquests noms, la fundació espera trobar fills, nets, nebots i altres descendents que puguin aportar fotografies, documents i records familiars. L’objectiu és passar d’una xifra impresa en un diari de guerra a les històries personals dels homes que van sortir al carrer aquell juliol. "El que no fa el nostre govern, ho fem nosaltres. Seria així de simple", afirma Falguera.
De l’arxiu a les famílies
La recerca forma part de la feina de memòria nacional que Reeixida desenvolupa al voltant de persones i moviments independentistes. Durant les pròximes setmanes, la fundació preveu intensificar les crides públiques per localitzar les famílies dels combatents.
La iniciativa culminarà la darrera setmana d’octubre amb la presentació del llibre Voluntaris d’estel i enclusa. Les Milícies Antifeixistes d’Estat Català (1936-1939), de Ferran Dalmau i publicat per Editorial Base. L’obra seguirà la trajectòria d’aquests militants des dels combats del juliol de 1936 fins a la formació de les darreres unitats militars catalanes durant la Guerra Civil.
Noranta anys després, la reivindicació de Reeixida no pretén negar el paper determinant de les organitzacions obreres i republicanes en la derrota del cop a Barcelona, sinó incorporar al relat un grup que també va prendre les armes i que, segons la fundació, ha quedat als marges de la memòria pública.
Falguera resumeix així el missatge que volen transmetre: "L’independentisme és antitotalitarisme. Volem democràcia, ara i sempre".