L'Hospital de Sant Pau ha celebrat aquesta setmana el 50è aniversari del primer trasplantament de medul·la òssia a Catalunya i l'Estat espanyol, una fita que va obrir la porta al fet que milers de persones amb malalties hematològiques greus se'n poguessin beneficiar. En aquest mig segle s'han dut a terme més de 4.000 trasplantaments d'aquesta mena al centre, que s'ha erigit en un referent europeu en aquesta especialitat. Una d'aquestes persones trasplantades és en Gerard Osete, un estudiant universitari de 21 anys que viu a Sant Cugat del Vallès i que el novembre de l'any passat va rebre moll de l'os del seu germà, en Ferran. "Odia els hospitals, però no s'ho va pensar", recorda el jove a ElNacional.cat, que poc més de mig any després del trasplantament ja està gairebé del tot recuperat.
Per a en Gerard, tot va començar l'agost del 2025. Li encanta fer esport, però a l'estiu va començar a notar cada vegada més cansament. Primer va pensar que era normal per la calor, tot i que després va veure com cada dia li sortien més blaus per qualsevol cosa i que sagnava molt si es tallava. A més, estava molt pàl·lid. Un dia, va sortir amb el gos a fer una volta i va perdre el coneixement. A l'hospital, li van dir que podia tenir leucèmia, però posteriorment una punció lumbar va revelar que el problema era que els seus ossos estaven buits, per dir-ho d'alguna manera. És a dir, que patia aplàsia medul·lar, una afecció que la Fundació Josep Carreras defineix així: "És una malaltia en la qual la medul·la òssia vermella desapareix i, per tant, es deixen de produir glòbuls vermells, glòbuls blancs i plaquetes". Es tracta d'una malaltia rara, sí, però "per sort" no era un càncer. El diagnòstic va ser confirmat unes setmanes després.
Na Modesta Álvarez (dreta), receptora a l'Hospital de Sant Pau del primer trasplantament de moll de l'os a l'Estat, al costat de la seva donant i germana Teresa / Cedida
Avenços en el trasplantament de medul·la
Necessitava un trasplantament de moll de l'os, cosa inimaginable fins fa mig segle. El 1976, la Modesta Álvarez tenia 13 anys i una leucèmia aguda de la qual va recaure després de rebre tractament de quimioteràpia durant mesos. El 22 de maig d'aquell any, un equip de professionals dels Serveis d'Hematologia i Pediatria de Sant Pau encapçalat pel doctor Andreu Domingo Albós van trasplantar-li medul·la de la seva germana bessona, la Teresa. Va ser el primer trasplantament d'aquesta mena al país i tot un èxit clínic, ja que la nena va rebre l'alta tres setmanes després en remissió completa de la malaltia. "Des d'aleshores, s'ha avançat moltíssim", celebra la doctora Irene Garcia, adjunta d'Hematologia Clínica de l'hospital.
Garcia enumera diversos avenços en aquest àmbit, un dels quals és que, abans, la donació de moll de l'os s'havia de fer tant sí com no de manera quirúrgica i ara ja es pot fer com si fos una simple donació de sang. Tanmateix, en aplàsies com la del Gerard continua sent més recomanable la primera opció. D'una altra banda, ja es poden fer trasplantaments entre persones amb una compatibilitat de tan sols el 50%, tot i que en el cas del nostre protagonista la compatibilitat era més alta. Quan van decidir trasplantar-li medul·la, primer van començar a buscar un donant compatible entre els seus germans, en Ferran i en Marc. En Ferran, de 31 anys, ho va ser al 100%, i no va dubtar a l'hora d'oferir-se. I això que, com hem dit, és el germà amb més aprehensió cap a tot allò relacionat amb els hospitals.
Trobar donants compatibles
En Ferran, com la resta de la família —en Gerard inclòs—, va viure amb preocupació tota l'etapa prèvia, sobretot quan just havien passat uns dies d'estiu plegats en una casa de Martinet (Baixa Cerdanya). El pitjor era la incertesa: "Quan no tenien clar el que era, estàvem preocupats. Un cop li van detectar, ja vam estar més tranquils". Tot i això, la tranquil·litat no era absoluta, ja que després van passar a estar pendents de trobar algú compatible per al trasplantament, i "les probabilitats estaven en contra" —per sota del 50%. Per sort, tot va sortir bé i es va alegrar molt pel seu germà. I es va tranquil·litzar encara més gràcies a l'actitud d'en Gerard, que va mostrar una maduresa sovint impròpia de gent tan jove en situacions tan dures. "En realitat, ens calmava ell a nosaltres", bromeja.
En Gerard havia d'estar tancat sempre a casa, tant per reposar com per no exposar-se a malalties del món exterior. És fàcil d'entendre que, sense produir glòbuls ni blancs ni vermells, un simple constipat podia ser molt greu. Si havia de sortir, la mascareta era obligatòria, fet que li ha ensenyat a no jutjar la gent que en porta pel carrer: "No saps què hi pot haver al darrere". Finalment, va arribar l'hora d'anar a Sant Pau per preparar-se per al trasplantament. La data va ser el 31 d'octubre.
Un litre i mig, quatre hores de trasplantament
Dues setmanes abans, va ingressar a l'hospital per fer el tractament previ amb immunosupressors, amb la idea d'eliminar qualsevol vestigi del sistema immunitari per poder-lo reemplaçar amb un de nou. Arribat el dia, va estar aproximadament unes quatre hores connectat a la màquina que li trasplantava, a poc a poc, al voltant d'un litre i mig de moll de l'os. Després, gairebé un mes més hospitalitzat, fins al 28 de novembre. Aquest temps el va passar totalment aïllat a la unitat d'hematologia, ja que continuava amb immunosupressors per controlar que ni hi hagués rebuig ni de la medul·la ni cap a la medul·la. Va aprofitar l'aïllament per continuar amb els seus estudis d'Enginyeria Física a la Universitat Politècnica de Catalunya (UPC), així com podia. I recorda amb afecte tot el personal de Sant Pau, per a qui només té paraules boniques: "Les infermeres em van regalar uns pins per posar-li a les Crocs, per portar-les com elles. També tenia una cistella de bàsquet, i venien a jugar amb mi. I em van regalar una mena de diploma que deia 'Les millors cèl·lules', amb l'etiqueta de codi de barres identificativa del trasplantament i fotos de les coses que m'agradaven. Ajuden molt a fer l'experiència més passadora".
En Ferran va ser ingressat el dia abans del trasplantament, per extreure-li la medul·la. El van sedar totalment i van fer-li punxades arreu de la zona pèlvica durant dues hores. Van ser al voltant de 200 punxades per a un litre i mig. Quan es va despertar, ja portaven el moll de l'os per al trasplantament d'en Gerard. Aleshores es trobava bé, però, com és d'esperar, després va notar les conseqüències: "El pitjor són les dues setmanes següents. Sembla que t'han fotut una pallissa". Si bé considera que tot el personal va ser "encantador" i els qualifica amb un 10, és cert que hauria agraït una mica més d'informació del postoperatori. Tanmateix, al cap i a la fi, res no hauria impedit que fes el que va fer per ajudar el seu germà.
El registre de donants de moll de l'os
Aviat farà vuit mesos del trasplantament d'en Gerard, i ja pràcticament fa vida normal. Enrere quedaran les primeres quedades amb els seus amics, que semblen les primeres quedades que molts vam viure amb la pandèmia de la covid: en la terrassa d'un bar, amb prou espai i ventilació per reduir riscos de contagi. Tanmateix, aquell primer dia va ser un moment molt "maco" per a ell, i més amb un grup de companys que s'havien barallat per ser donants. "Tots els meus amics van voler fer-se les proves de compatibilitat", explica, tot i que les coses no funcionen així: primer s'explora la família i, si no, es recorre al registre de donants. Per la seva banda, en Ferran encara al·lucina amb la velocitat de tot plegat: "Els metges estan sorpresos". Actualment, només ha de prendre unes pastilles fins que faci un any del trasplantament.
L'experiència dels germans serveix a la doctora Garcia per veure com han millorat les coses en els últims anys. Quan ella va començar la residència, la majoria de trasplantats eren igual o més joves que en Gerard, però ara ja s'ha superat la mitjana dels 55 anys. També ha vist com han aparegut més medicaments per millorar la qualitat de vida dels pacients, i com cada vegada hi ha més donants catalans i espanyols. "És molt important per a l'autoabastiment. És una millora econòmica i logística, i és més fàcil trobar compatibilitat", remarca. La qüestió és que la compatibilitat augmenta entre ètnies, motiu pel qual és important animar la gent a apuntar-se al registre de donants de moll de l'os. I per fer-ho, abans de res assegura que "no fa mal". Es refereix a la donació per sang perifèrica, la menys agressiva. Els interessats tan sols han de fer-se una analítica d'entrada per quedar registrat a un banc de dades i, quan calgui, seran trucats per si volen donar. L'extracció el fa el mateix dia que s'ha de fer el trasplantament, després d'unes proves i unes injeccions prèvies. "T'hi estàs un matí i prou. No quedes anèmic", insisteix. Donacions com aquestes són les que permeten salvar la vida de persones com na Modesta, fa cinquanta anys, o en Gerard, fa vuit mesos.