El recent cas d’un menor d’una família antivacunes que va haver de ser ingressat breu a un hospital de Manresa infectat amb el tètanus, ha obert el debat de la responsabilitat dels pares davant la situació que el seu fill o filla pugui veure perillar la seva vida a causa d’aquest rebuig a les vacunes. El cas d’aquest menor de 17 anys suposa el primer per tètanus a Catalunya des del 2013, i els responsables de Salut i els especialistes coincideixen a considerar-lo un cas molt excepcional. Però més enllà de les particularitats de la infecció -va contraure el tètanus arran d’una caiguda amb fractures i ferides-, el que és més rellevant és el fet que aquestes conseqüències per la salut del noi s’haguessin pogut evitar si hagués estat sotmès al programa de vacunació que tots els nadons i infants tenen pautat per la salut pública. I no va ser així perquè la seva família rebutja les vacunacions i impedeix que rebi la pertinent immunitat que, en aquest cas és individual, però que en altres infeccions poden suposar també una responsabilitat col·lectiva, com va passar durant l’etapa de la covid-19 o el que està passant amb el ressorgiment del xarampió, que ha augmentat en els darrers anys. És una qüestió difícil, perquè les llibertats que afecten les conviccions i creences personals i familiars, respectats pels drets fonamentals, poden resultar incompatibles amb el dret superior a la salut i a la vida d’un menor.
És el que ha passat amb el jove de 17 anys ingressat en l'UCI d’un hospital de Manresa que no havia rebut la vacuna antitetànica, inclosa en el calendari vacunal infantil espanyol (dosis als 2, 4 i 11 mesos, amb reforços als 6 i als 12-14 anys), cosa que el va deixar desprotegit davant d’un bacteri comú al sòl i en objectes oxidats. Els símptomes neurològics greus (espasmes i rigidesa) van aparèixer dies després de la ferida inicial, fet que va obligar al seu ingrés urgent; el tètanus té una mortalitat del 5-10% als països desenvolupats malgrat el tractament intensiu. La vacuna conta el tètanus concedeix una immunitat propera al 100% i els anticossos persisteixen durant uns 20 anys després de la inoculació. Es tracta d’una de les vacunes més efectives i, per això, aquest cas reobre el debat sobre la possibilitat d’aplicar l’obligatorietat per a algunes vacunes.
La vacuna és obligatòria?
A Catalunya i Espanya, la vacunació no és obligatòria per llei de manera general, a diferència d’altres països (la vacuna contra el tètanus és obligatòria a Bulgària, Croàcia, Eslovàquia, França, Hongria, Itàlia, Letònia, Polònia o la República Txeca), només està recomanada, però els pares tenen el deure de vetllar per la salut dels seus fills sota la pàtria potestat (article 154 del Codi Civil), prioritzant sempre l’interès superior del menor. “La pàtria potestat, com a responsabilitat parental, s’exercirà sempre en interès dels fills, d’acord amb la seva personalitat, i amb respecte als seus drets i a la seva integritat física i mental”, diu l’esmentat article 154 del Codi Civil. En situacions normals, quan no hi ha un risc imminent, a Catalunya i a l’Estat espanyol, els pares poden decidir no vacunar els seus fills sense afrontar, en principi, conseqüències legals directes. Tot i això, aquesta decisió pot comportar algunes limitacions pràctiques en el dia a dia. Per exemple, poden trobar restriccions per accedir a determinats centres educatius que exigeixin el certificat de vacunació, dificultats a l’hora de viatjar a països que requereixen vacunes específiques o problemes en la contractació d’assegurances mèdiques privades.
Si tots dos progenitors es neguen a vacunar el seu fill i això genera un risc greu i imminent per a la seva vida (per exemple, exposició a una malaltia letal sense immunitat), no hi ha una norma específica que imposi la vacunació forçosa, però l’Estat pot intervenir per via judicial. En casos de desacord entre els pares, un jutge resol mitjançant la jurisdicció voluntària (article 156 del Codi Civil), escoltant les parts i el menor si té més de 12 anys, i acostuma a decantar-se a favor de la vacunació si hi ha aval mèdic.
Pot haver-hi responsabilitat penal?
La simple negativa a vacunar no comporta responsabilitat penal directa, ja que no existeix cap delicte específic per aquest motiu ni hi ha precedents de sancions administratives o penals generalitzades. No obstant això, si l’omissió causa la mort o lesions greus al menor per una relació causal directa demostrable (com ara negligència en un context de brot mortal), podria configurar-se un delicte d’homicidi imprudent per omissió o de lesions (article 208 del Codi Penal), amb penes de presó de 3 a 6 mesos o multa. Això és excepcional i requereix prova judicial que els pares coneixien el risc evitable. En situacions més greus, especialment quan hi ha un patró reiterat de rebuig a tractaments essencials o quan les decisions han causat danys constatables al menor, es pot iniciar un procediment de privació de la pàtria potestat. L’article 170 del Codi Civil estableix que “el pare o la mare podran ser privats totalment o parcialment de la seva potestat per sentència fonamentada en l’incompliment dels deures inherents a aquesta o dictada en causa criminal o matrimonial”.
Pot l’Estat obligar a vacunar?
Quan existeix una declaració oficial d’epidèmia o un risc concret per a la salut pública. En aquests casos, les autoritats sanitàries poden imposar la vacunació obligatòria emparada per la Llei orgànica 3/1986, de mesures especials en matèria de salut pública, que estableix: "Amb la finalitat de controlar les malalties transmissibles, l’autoritat sanitària, a més de dur a terme les accions preventives generals, podrà adoptar les mesures oportunes per al control dels malalts, de les persones que estiguin o hagin estat en contacte amb aquests i del medi ambient immediat, així com les que es considerin necessàries en cas de risc de caràcter transmissible”.