Alguns nens presenten en la seva infantesa una alteració per la qual tenen una resposta exagerada davant de determinats estímuls sensorials. Els sorolls, la sensació al tacte d'una cosa que els molesta contínuament, problemes d'equilibri... són molts els factors que poden alertar d'aquesta situació.
El problema és que alguns d'ells, d'adults, poden presentar problemes més greus, com a ansietat, depressió, migranyes, insomni i dificultats per relacionar-se amb els altres. Tot està relacionat amb un trastorn anomenat Disfunció de la Integració Sensorial, que no és més que una hipersensibilitat a tots els estímuls que es reben a través dels sentits i que es tradueix en una dificultat manifesta per interpretar i organitzar la informació que s'obté a través de la vista, sentit, tacte, olfacte i gust.
Normalment es presenta en la infantesa. Són els típics nens molt inquiets, molt sensibles a l'entorn, que semblen no adaptar-se bé a determinats contextos i situacions. No suporten escoltar un soroll excessiu, s'espanten fàcilment, tenen un olfacte molt desenvolupat, els molesta la fricció dels mitjons si no estan ben posats...
D'aquesta forma, qualsevol tasca senzilla es converteix en tot un desafiament. Ser a classe i atendre al professor els costa, perquè no poden inhibir de forma correcta tots els sons que els arriben d'altres nens o de l'exterior. Concentrar-se a fer una tasca també els pot resultar extremadament difícil, per la mateixa raó. Reaccionen de manera exagerada davant dels estímuls del mitjà i qualsevol canvi en la seva rutina quotidiana els produeix un gran neguit.
Qualsevol persona és capaç de filtrar part de la informació que rep provinent dels sentits, la qual cosa ens permet concentrar-nos en una activitat, o poder desenvolupar un estudi normal malgrat escoltar altres sorolls o percebre qualsevol aroma. Però aquests nens no tenen aquesta capacitat de filtrar i es distreuen fàcilment davant dels estímuls que semblen passar desapercebuts per als altres, com per exemple pot ser un soroll molt lleu que arriba d'un altre lloc. Per això no els solen agradar les multituds, de vegades eviten el contacte físic, tenen un mal equilibri i una gran resistència al canvi i a l'alteració de qualsevol rutina.
El principal problema és que aquest trastorn no es pot prevenir, perquè els metges no tenen gaire clar encara què és el que ho causa. Alguns creuen que pot tenir una causa genètica, però no sempre s'hereta de pares a fills.
El tractament consisteix en una teràpia que es coneix com a dieta sensorial, que del que es tracta és d'exposar aquests nens a estímuls d'una forma controlada i en un ambient de tranquil·litat que els permeti anar adaptant-se a poc a poc a rebre la informació a través dels seus sentits. L'objectiu és que desenvolupin habilitats d'adaptació que puguin arribar a convertir-se en una resposta automàtica del seu cervell.
Per exemple, a alguns nens se'ls demana que durant un temps al dia realitzin una caminada, a altres que puguin manipular objectes perquè el seu tacte d'una resposta adequada a l'estímul. Generalment les activitats es van fent cada vegada més complexes perquè el sistema nerviós doni una resposta més adequada als estímuls i no els rebutgi.