La majoria de països comptabilitzen el nombre de nous casos de coronavirus i també les víctimes mortals. Això no és així a tot arreu. A l'Àfrica només vuit països dels més de 50 que hi ha disposen d'un sistema adequat per tal de poder-los registrar, segons ha detallat una investigació de la BBC Mundo. Un fet que no només posa de manifest la capacitat d'aquests països d'identificar les tragèdies sinó també les dificultats per dur a terme polítiques governamentals. Si es mira el món de manera global, a Europa tots els països tenen sistemes universals per fer el recompte, excepte Albània i Mònaco. A l'Àsia, més de la meitat, segons detalla el mateix portal i una informació de l'Organització de les Nacions Unides (ONU).

A l'Àfrica, però, les coses funcionen diferents. Només Egipte, Tunísia, Sud-àfrica, Argèlia, Cap Verd, São Tomé i Príncipe, Seychelles i Maurici tenen registres de morts civils considerats funcionals, obligatoris i universals. Ara bé, la majoria de vegades, es registren en paper i no pas en format digital, fet que dificulta encara més el seguiment d'epidèmies com les del coronavirus. 

El coronavirus i altres pandèmies

Després de l'epidèmia de l'Ebola i ara amb el coronavirus, s'ha vist que és fonamental saber qui mor i per què per tal de poder repartir i distribuir els recursos de manera adequada. Però no només. Aquest tipus de registres també serveix per poder tenir dades reals sobre la mortalitat infantil i maternal. "Per ajudar els vius, hem de comptar els morts", explicava a la BBC el demògraf del Fons de Població de l'ONU, Romesh Silva. Els que no apareixen als registres normalment són els més pobres o socialment exclosos. "Tot i les inversions, aquests sistemes continuen sent disfuncionals, forçant als governs a dependre d'enquestes que quan es publiquen ja estan desactualitzades", explicava també Irina Dincu, del Centre d'Excel·lència d'aquests registres. 

El problema del coronavirus és que amb aquest tipus de recomptes, als experts els preocupa que no s'acabi de comprendre la magnitud de la pandèmia. Àfrica té dades molt més baixes en relació amb el coronavirus que en altres parts del món. Entre les possibles causes, podrien ser l'historial d'expertesa en el control d'altres epidèmies, la resposta ràpida d'alguns països i la població relativament jove dels habitants. A més, també, de la immunitat adquirida per altres coronavirus. Ara bé, la majoria dels experts també conclou que amb aquests sistemes de registre és difícil de quantificar si hi ha un "excés de morts" o no.

La cadena britànica agafa d'exemple Sud-àfrica i Egipte, que estan entre els 8 països que sí que tenen sistemes adequats. En aquest sentit, calcular l'excés de morts ha estat possible. Sud-àfrica va registrar un excés de morts de gairebé 138.000 des que va començar la pandèmia. Això és gairebé el triple de l'estadística oficial de morts per coronavirus. D'aquestes, només 46.000 van ser registrades com a víctimes mortals per coronavirus, fet que implica que 91.500 o bé no es van diagnosticar o van morir com a conseqüència indirecta de la pandèmia. 

A Egipte, passa quelcom similar. Hi va haver un excés de morts de 68.000 entre maig i agost del 2020. Al mes de juny, tal com recull la BBC, el nombre de morts registrades gairebé va duplicar al que s'esperava. De mitjana, les morts oficials per coronavirus van representar un 10% més.

La BBC també recorda que la majoria de països tenen un registre fet a mà de les morts del país i que l'activitat d'aquest va quedar interrompuda per la mateixa pandèmia. 

Què marca el desenvolupament d'un país?

Tenir accés o no a la vacuna té a veure amb el grau de desenvolupament d'un país. Però, com es mesura? Intentar definir el concepte o la paraula desenvolupament no és fàcil. L'acadèmic Damien Kingsbury mesurava, fa un temps, el progrés d'un país en funció del seu nivell de vida al llibre International Development. És a dir, mesurar el nivell o la capacitat de progrés d'un país en funció del seu PIB.

De fet, entre els anys 50 i 80, el desenvolupament es va mesurar en termes de creixement econòmic, cosa que va canviar als anys 90, on també es tenia en compte l'índex de desenvolupament humà i la possibilitat de canvis. A partir dels anys 90 i també dels 2000, es van afegir dimensions més subjectives i qualitatives per definir el desenvolupament, com l'esperança de vida, l'educació i el coneixement, o bé la qualitat de vida o l'oportunitat de tenir feina, així com la capacitat del mateix país per generar-ne, explicaven els acadèmics Desai Vandana i Potter Robert al llibre The companion to development studies.

Els mateixos autors determinen, doncs, que un nivell econòmic superior no implica en cap cas una millora del nivell de vida. I fet, també es podria relacionar el desenvolupament amb la llibertat. Com es pot desenvolupar un país sense llibertats? Es desenvoluparà segons les seves necessitats o segons les necessitats que altres tinguessin al llarg de la història en aquesta mateixa terra? Es pot desenvolupar segons el que la societat exigeix o segons el que el "món" necessiti? Part d’això queda exposat a l’assaig de l'economista Amartya Sen entre desenvolupament i llibertat.

Sen relaciona el desenvolupament amb l'expansió de les "llibertats reals" que les persones poden tenir al seu assaig Development as freedom. De fet, això demostra que els ingressos no sempre estan relacionats amb la llibertat.

 

Imatge principal: interior d'un tanatori de Barcelona durant la crisi del coronavirus / Efe