En un moment històric en què la informació flueix a una velocitat vertiginosa, però la comprensió profunda dels conflictes sembla cada cop més escassa, llibres com Breve historia del conflicto entre Israel y Palestina (2025), de l’historiador israelià Ilan Pappé, adquireixen un valor particular. No es tracta només d’un resum didàctic d’un conflicte llarg i dolorós. És una eina incòmoda. Perquè no busca l’equidistància, treure l'entrellat històric. A diferència de la narrativa tradicional que presenta el conflicte com una lluita entre dos pobles amb drets iguals sobre una mateixa terra, Pappé afirma que el que hi ha és un projecte colonial —el sionisme— i una població colonitzada: el poble palestí.
En un article publicat a El Independiente sobre el seu llibre, l’autor explica com qüestiona tres mites centrals del relat oficial israelià: que Palestina era una terra buida abans de l’arribada dels colons jueus, que la creació de l’Estat d’Israel va ser una gesta legítima desvinculada de l’imperialisme europeu, i que el sionisme és un moviment nacionalista i no pas un projecte colonial. Pappé sosté que, des de finals del segle XIX, el sionisme va funcionar com una empresa de colonització que considerava els palestins un obstacle a eliminar.
D'aquesta manera, denuncia que la neteja ètnica de 1948 no va ser un accident de guerra, sinó una operació planificada, i critica també el paper de l’imperi britànic, que va trair les promeses d’autodeterminació per als àrabs a canvi de facilitar la implantació del projecte sionista. Tot i els intents d’expulsió i les polítiques d’ocupació, el poble palestí no ha desaparegut.
En aquest sentit, per a Pappé, la seva persistència és una forma de resistència anticolonial que es manifesta no només en la política o en l’activisme, sinó també en la cultura, l’educació i la memòria col·lectiva. En aquest article, l’historiador rebutja la idea que Israel sigui una democràcia normal envoltada d’enemics i apunta que només una revisió honesta del passat permetrà imaginar un futur just per a tots els habitants de la regió.
Quina és la tesi del llibre?
La tesi central del llibre és clara i repetida amb contundència: no es pot entendre el conflicte com un enfrontament simètric. El conflicte no és entre dos bàndols iguals, sinó entre un colonitzador i un poble colonitzat, es pot interpretar, per tant, dels seus escrits. Aquesta afirmació pot semblar radical, però és precisament aquest gir conceptual el que permet replantejar tota la narrativa construïda durant dècades.
El llibre fa un recorregut sintètic, però dens pels moments clau del segle XX i XXI: des de l’arribada dels primers colons jueus europeus a la Palestina otomana el 1882, fins a la Nakba de 1948 —que Pappé defineix com una neteja ètnica deliberada— i les conseqüències del 1967, amb l’ocupació de Cisjordània i Gaza. L’autor no defuig tampoc els esdeveniments més recents, i apunta directament contra les polítiques d’ocupació, assentaments i apartheid practicades per l’Estat israelià.
Denúncia, esperança i resistència
Un dels aspectes més colpidors del llibre és la crítica a la comunitat internacional, a qui Pappé acusa de perpetuar, per acció o omissió, la situació actual. La solució dels dos estats, segons ell, és inviable. La Palestina d’avui, diu, és un territori trencat, fragmentat, militaritzat i sotmès. Ara bé, Breve historia del conflicto entre Israel y Palestina no és només una denúncia. També hi ha lloc per a l’esperança i la resistència. Pappé parla del paper de la cultura, l’educació i la memòria com a formes de lluita quotidiana. La resistència, diu, no és només militar ni diplomàtica; es juga també en l’àmbit simbòlic i emocional. Es tracta d'un llibre que incomoda —sobretot a qui s’aferra a la idea d’una neutralitat impossible davant l’opressió—. Però és precisament aquesta incomoditat la que el fa necessari. De vegades, simplificar i relativitzar les coses no sempre és la millor opció.