Una de les imatges més repetides aquesta legislatura és la de Yolanda Díaz sortint de l’hemicicle del Congrés dels Diputats acompanyada per membres del seu equip travessant el passadís, el pati exterior i un vestíbul per dirigir-se al pàrquing sense ser aturada per ningú. Una vicepresidenta del govern espanyol que tres cops a la setmana —els dies que hi ha Ple— recorre uns cinquanta metres replets de periodistes, diputats i assessors; i la majoria de vegades a ningú no li interessa res del que pugui explicar. És la imatge d’una líder que en tres anys de legislatura ha deixat de ser líder. La ministra de Treball, qui va intentar matar Podemos i que ha sigut coneguda com la fashionaria pel seu exquisit gust a l’hora de vestir, s’ha vist obligada aquesta setmana a anunciar que no es presentarà com a candidata a les pròximes eleccions generals, que com a tard s’han de celebrar l’estiu del 2027. Diverses fonts de formacions integrades dins el grup parlamentari de Sumar consultades per aquest diari reconeixen que ara serà més fàcil recosir les ferides amb la formació morada i tornar a tenir una esquerra cohesionada.
Díaz ha triat anunciar que fa un pas al costat de la manera oposada a com va postular-se com a nova líder de l’esquerra espanyola. Tres anys després d’aquell gran acte al poliesportiu madrileny de Magariños, va comunicar el seu adeu aquest dimecres al migdia, sabent que al cap de pocs minuts es desclassificarien els documents del 23F i, per tant, el seu comiat passaria més desapercebut. No és baladí. És una política que ha curat sempre amb molt detall la seva imatge i li ha donat importància a la forma de comunicar les coses. El passat novembre, en motiu del dia internacional per a l'eliminació de la violència contra les dones, va fer anar la seva filla al Senat perquè fos fotografiada amb ella.
Aquest dijous, per exemple, vint-i-quatre hores més tard d'anunciar el seu adeu, uns pocs testimonis van poder veure com Díaz va buscar dissimuladament una fotografia amb Pedro Sánchez que la reforcés en el paper que continuarà desenvolupant: vicepresidenta segona del govern espanyol i ministra de Treball. Va arribar al Congrés desfilant pel pati amb ulleres de sol, un vestit de color beix i unes sabates grises de tacó d’agulla. La policia ja havia acordonat la zona d’aquella plaça grisa perquè hi aparqués el cotxe que duia Sánchez a la cambra. La vicepresidenta va esperar el president sota el sol asseguda en un mur baix. Quan ell va arribar i baixar del cotxe, ella va intentar entrar dins l’edifici amb ell, alhora, plegats. Va errar en el càlcul dels temps per només un parell de segons i va dirigir-se cap endins sense tenir en compte que el socialista faria l’habitual salutació al policia que sempre el rep. Desacompassats, tres metres van acabar separant-los a tots dos i Díaz no va aconseguir que els fotoperiodistes els retratessin junts. Fins i tot aquell dia, uns minuts després d’aquesta escena, quan els diputats ja havien emès els seus vots, ella abandonava novament l’hemicicle i només uns pocs periodistes s’interessaven per parlar amb ella en privat i preguntar-li com estava. Somrient, assegurava sentir-se feliç i reiterava que la decisió havia estat molt medida.
Fa gairebé un any, Pablo Iglesias va deixar per escrit en el llibre Enemigos íntimos que, encimbellada per alguns mitjans i després de moure’s còmodament pels despatxos empresarials i els bons restaurants, Díaz ha patit el mateix mal que Íñigo Errejón: caure en un “núvol de narcissisme”. El fundador de Podemos reconeixia en una entrevista amb ElNacional.cat que haver-la triat a ella com a la seva successora tant al govern espanyol com a lideressa del partit fou un dels seus pitjors errors. S’havia expressat de la mateixa manera temps enrere el també fundador Juan Carlos Monedero, també en una conversa amb aquest diari. Després d’exercir com a advocada, ser regidora i tinent d’alcalde a Ferrol, diputada al parlament gallec i al Congrés, Díaz va entrar al govern espanyol com a ministra de Treball l’any 2020, una carpeta que, de moment, continuarà a les seves mans. Només un any després, Iglesias la triaria com a successora i ascendiria a la categoria de vicepresidenta. Estava tan ben considerada que l’esquerra la veia com una futurible presidenta d’Espanya. Seria llavors quan començaria a activar el seu gran acte de traïció.
Díaz va detectar que la marca de Podemos ja havia començat a desgastar-se i, aprofitant la popularitat que ella tenia a mitjans de 2022, va impulsar la seva pròpia plataforma, Sumar. La intenció era dominar l’espai situat a l’esquerra del PSOE engolint en un primer moment la formació morada per, en un futur, acabar-la enterrant. El punyal més esmolat el va clavar quan, a correcuita per l’avançament de les generals del 2023, va haver de configurar les llistes electorals. Alguns diputats del grup parlamentari de Sumar assenyalen en conversa amb aquest diari que no hi va haver cap veto a Irene Montero, però la llavors ministra d’Igualtat era la cara més visible dels pablistes, volia formar part de les llistes electorals, i els yolandistes la van deixar fora per la polèmica que havia arrossegat la llei del "només sí és sí".
Les opinions són diverses. Hi ha qui creu que el gènesi de la caiguda de Díaz es troba en l’intent d’assassinat a Podemos, una decapitació de Montero escenificada a plena llum del dia. Un altre diputat d’aquest mateix grup parlamentari opina que va cometre l’error de caure en la dinàmica “històricament caïnita de l’esquerra espanyola”. Li reconeix el “mèrit d’aconseguir aglutinar un munt de formacions el 2023, però el seu lideratge va ser fort només al principi; a nivell intern ha sigut una altra cosa”. Va aconseguir introduir-ne fins a quinze; des de Podemos a Izquierda Unida, passant pels comuns, Compromís, la Chunta Aragonesista i Més per Mallorca i Menorca, entre d’altres. Sempre comptant amb el suport de Sánchez, Díaz va ser l'encarregada al principi de la legislatura de reconèixer la legitimitat de Carles Puigdemont anant-lo a visitar a Brussel·les; la trobada aplanaria el camí a les futures negociacions per a una llei d'amnistia.
Una altra parlamentària d’aquest espai considera que un element que va deteriorar el lideratge de Díaz va ser que, tot i que sense Montero, Podemos tenia “tota la seva direcció” dins del grup parlamentari de Sumar. Les ferides no cicatritzaven i al principi de la legislatura van decidir abandonar la trinxera sumarita i marxar al grup mixt. La primera conseqüència d’aquest lideratge ferit va arribar en les eleccions europees del 2024. Sumar va patir una enorme patacada. Podemos es va presentar per separat, va demostrar que encara vivia i a Catalunya va quedar per sobre del partit yolandista. Els resultats tampoc no van ser bons ni a les eleccions gallegues, ni a les basques ni a les catalanes del bracet dels comuns. Alguns dels seus defensors argumenten que per a Díaz era complicat compaginar la feina del Ministeri amb la de líder de l’espai.
Una ministra de Treball ben valorada dins de l'espai
Díaz va veure’s obligada a dimitir dels seus càrrecs orgànics dins de Sumar, però va continuar dins del gabinet de Sánchez. Ara, quan queda un màxim d’any i mig de legislatura, tampoc no acaba de marxar del tot. Continuarà al govern. Malgrat el fracàs del seu lideratge, diversos actors de l’esquerra remarquen que ha estat una bona ministra de Treball. Durant aquest temps ha aconseguit augments del salari mínim, va aconseguir aprovar una reforma laboral, va tirar endavant la llei rider, una reforma del subsidi per desocupació i altres mesures com els ERTO durant la pandèmia. No va ser capaç, però, de convèncer Junts per Catalunya i el PP perquè acceptessin la rebaixa de la jornada laboral a les 37,5 hores setmanals.
I ara què?
Explica una font de Más Madrid que, des de la sortida de Podemos, qui més ha maniobrat per aconseguir la caiguda de Díaz ha estat Izquierda Unida. El seu líder, Antonio Maíllo, advocava fa unes setmanes per passar pàgina de l’etapa post-podemita. El cap de setmana passat, quatre dels partits que conformen la coalició de Sumar van moure fitxa i van mostrar la seva voluntat de reeditar l’aliança. Hi ha una clau en aquest Sumar 2.0 que encara no té nom: ho han impulsat formacions amb fort arrelament en determinats territoris (els comuns a Catalunya, Izquierda Unida a Sevilla, Compromís al País Valencià i Más Madrid a la capital espanyola). Un dels seus impulsors remarca que això s’assembla a la idea que ha anat proposant darrerament Gabriel Rufián d’un front comú. Mostren predisposició, per exemple, de no presentar-se a Galícia i deixar que aquell espai només l’ocupi el BNG. Tothom reconeix que, sense Díaz, tot serà més fàcil; que no hi haurà un agent nociu que impedeixi la reunificació amb Podemos.
Més enllà dels recels sobre la tornada o no dels morats, l’altra gran pregunta que es fa l’espai és qui serà el nou líder. Tothom està fent un esforç per no postular-se i deixar aquest pas per a l’últim moment, després d’haver forjat el major nombre d’aliances possibles; tot al contrari del que va fer Díaz el 2023.
Malgrat que els focus han estat aquests darrers dies sobre el portaveu d’Esquerra Republicana al Congrés, aquests s’han redirigit darrerament sobre Pablo Bustinduy, ministre de Drets Socials, Consum i Agenda 2030. Lamenten algunes fonts consultades per ElNacional.cat que va ser Podemos (formació que pretén que Irene Montero sigui la candidata a unes pròximes generals) qui va començar a difondre el nom de Bustinduy “per cremar-lo”. Bustinduy, de totes maneres, s’hi descarta, i fonts del seu equip asseveren que és mala dea pressionar algú per a quelcom que no vol. Però una font de Más Madrid sentencia: “A vegades la força de la realitat s’imposa”.