Aquest dijous es commemora una nova Diada Nacional de Catalunya i l'independentisme hi arriba amb l'objectiu de mostrar a la societat catalana que, malgrat la desmobilització i el desencís, els motius per defensar un estat propi continuen intactes. Després de l'entrevista al president de l'ANC, Lluís Llach, ara és el torn d'una altra de les entitats convocants de les manifestacions que es faran a Barcelona, Girona i Tortosa, el president d'Òmnium, Xavier Antich. És la primera entrevista que concedeix en la represa del curs polític.
La manifestació de la Diada s’ha convocat amb l'eslògan “Més motius que mai”. Això vol dir que el conflicte encara hi és...
I tant que hi és. A la Diada, històricament, més que commemorar una derrota recordem la pèrdua dels drets i les llibertats nacionals de Catalunya que, d'altra banda, tenim voluntat de recuperar. Nosaltres pensem que la diada dels darrers anys, i també aquesta, és per tornar a recordar que el conflicte polític existeix i que, a més, interpel·la un grandíssim consens de país des del 1977: Catalunya és una nació i Catalunya té dret a decidir democràticament el seu futur polític. I aquí estem.
Més motius que mai vol dir que hi ha més motius ara que fa un any, que en fa cinc, que en fa quinze, quan va sortir la sentència de l'Estatut? Per què el 2025 és quan hi ha més motius que mai?
Els motius s’acumulen. No veiem que l'estat espanyol tingui cap voluntat d'abordar el conflicte polític i, per tant, de canalitzar aquest grandíssim consens de país que és el dret a decidir. I a més de no abordar el conflicte polític, tot es va deteriorant més, com la qualitat democràtica (amb un poder judicial enfrontat al legislatiu, tribunals que es neguen a aplicar les lleis...). I, a més, es va deteriorant Catalunya per no complir tots els acords que obligarien a fer inversions, a esmenar infraestructures, a reconèixer el paper internacional de Catalunya, etc. L'acumulació dels greuges, en lloc d'esmenar-se, cada cop es va fent més gran. I també tenim un país que no para de créixer i, per tant, també té més necessitat de resoldre i abordar problemes que són estructurals.
Normalització és un terme molt desafortunat perquè el gran consens polític que hi ha a Catalunya continua sense abordar-se
Per contra s’ha fet famosa la frase que estem en plena normalització. Hi està d'acord?
És un terme molt desafortunat, sobretot perquè el gran consens polític d'aquest país dels darrers 15 anys continua sense abordar-se. Tot i que hi ha una gran part de la societat catalana que voldria disposar dels instruments per fer front als problemes, això no passa. I els problemes de Catalunya s’aborden, sí, però de manera incompleta, parcial i insuficient.
Doncs si hi ha més motius que mai, i l'Estat no s'hi posa, com és que hi ha aquesta sensació de desencís entre el catalanisme, el sobiranisme i l’independentisme?
Perquè venim d'uns anys en els quals ha anat creixent el desànim, la desmotivació, la desmobilització i la desorientació. També la lluita fratricida entre partits. Haurien d'estar d'acord en alguns grans consensos socials i això no ha tingut la seva traducció política. El canvi de correlació de forces al Parlament és el símptoma, no la causa. Per això creiem que és imprescindible reconèixer que l'independentisme només avançarà si torna a recuperar la seva vocació de majories. I les majories només s'apleguen sumant, no restant. Amb estratègies compartides i no tàctiques parcials. I aquesta és la gran feina que tenim. La ciutadania ens diu “poseu-vos d'acord en allò que socialment hi ha grans consensos”. I des del punt de vista d'Òmnium són consensos en l'àmbit independentista, en el sobiranista i en el del catalanisme democràtic. Només és possible avançar com a moviment, i com a país, si es treballa per articular políticament aquests grans consensos.
Feta l’anàlisi, quina és la solució?
Hem d'aprendre, com a societat madura que som, a tornar a treballar amb allò que ens feia forts. I, amb generositat, prendre consciència que aquesta és una societat políticament plural i que per tant hi ha opcions molt diverses. I que ja no vivim en una època de les grans majories polítiques. Per tant, l'ambició de recuperar consensos és més necessària que mai. L'escenari polític és molt fragmentat i per tant hem de recuperar una característica del catalanisme: la voluntat de treballar pels consensos. Cada partit i cada persona té les seves ideologies i els seus posicionaments en temes puntuals concrets de les polítiques públiques. Però més enllà d'això, en termes nacionals hi ha grans consensos socials al voltant d'algunes qüestions nuclears. I cada cop és més urgent que mai recuperar aquests consensos.
En els darrers anys, els joves s'han separat del projecte independentista perquè no hi veuen una millora de la seva vida
Això ho diu des del punt de vista racional. Però també s’ha perdut aquell punt de sentiment de pertinença especialment entre els joves i els joves nois. Com els reconnecta?
Aquest és un problema que ens preocupa i ens ocupa, com a mínim des del 2021. Creiem que és imprescindible posar els joves com a destinataris de les estratègies de país. Per part d'Òmnium hem començat a desplegar estratègies molt concretes com l'escola de formació Guillem Agulló. Aquesta escola treballa amb organitzacions juvenils que han fet iniciatives conjuntes. I això ha permès coses meravelloses, com definir posicionaments conjunts a través de manifestos mentre que els seus ‘grans’ estan manifestament enfrontats. La via és aquesta: no parlar pels joves sinó que s’articulin com a subjecte polític. I això no és només una prioritat d'Òmnium sinó que hauria de ser una prioritat de país.
De l’altre lema de la Diada, “Llengua, espoli, nació” quina és la principal urgència?
Ho són les tres. És difícil abordar el problema de l'espoli sense abordar el problema de la nació. És impossible abordar el problema de la nació sense la llengua. Nació: és important no perdre la brúixola i que treballem l’horitzó de la recuperació dels drets i les llibertats nacionals del país i, per tant, de l'aspiració a la sobirania plena a través de l'exercici del dret d'autodeterminació. Espoli: si no disposem dels recursos per fer polítiques públiques que millorin la vida quotidiana de la gent, estem defensant un independentisme retòric. En aquests darrers anys els joves s'han mostrat separats del projecte independentista perquè no veuen en l'independentisme una millora de les seves condicions de vida quotidiana. I llengua: en el darrer segle i mig, el català ha estat l'element vertebrador del país. És el principal instrument de cohesió social. Catalunya fa 125 anys que creix a través de la migració. El seu creixement demogràfic és per la gent que arriba de fora i la llengua ha estat l'element vertebrador.
L'arribada de gent de fora no és ni una amenaça ni un perill, sinó una oportunitat, un orgull i un motiu d'autoestima
Sobre això: en 20 anys Catalunya ha passat de tenir sis milions d’habitants a tenir-ne vuit. Aquest creixement demogràfic tan ràpid ha influït en aquesta pèrdua de consciència nacional de Catalunya?
Està clar que és un dels elements més rellevants. Amb la nació passa el mateix que amb les persones: el creixement del cos durant l’adolescència obliga a llençar la roba que portàvem. Dels 14 als 18 anys, el cos ens canvia: hi ha un creixement físic, un canvi mental, un canvi d'actituds i noves estratègies relacionals. El pas de sis milions a vuit milions no és innocu. I, a diferència de l'adolescència, el país no deixa de créixer. Per això és indispensable recuperar l’esperit i fortalesa del catalanisme democràtic: no veure l'arribada de gent de fora com un perill o una amenaça, sinó com una oportunitat i, a més, com una mostra d'orgull i d'autoestima col·lectiva.
La immigració.
Aquest país s'ha fet fort i orgullós a través de la gent vinguda primer als anys 20, als anys 60-70 de tota la península i ara de tot arreu del món. A diferència d'altres països europeus, a Catalunya la immigració és un fenomen estructural. Això mai no ha estat un problema i no ho hauria de ser ara. Per això a Òmnium parlem de construcció nacional: hem de ser capaços de continuar avançant en la nació sense inventar res diferent d'allò que estat la força del catalanisme històric democràtic, que és un catalanisme inclusiu i un catalanisme obert.
L’entenc...
El què defineix el catalanisme, el sobiranisme o l'independentisme, no és el lloc de procedència sinó el de destí. L'independentisme, el sobiranisme i el catalanisme només podran créixer si són capaços d'incorporar els nous catalans i catalanes. I aquest és el gran repte tenim.
I com es fa?
Segurament assumint que no són un problema, sinó que són l'oportunitat del país, com d'altra banda ho han estat durant els darrers 125 anys. Tots som necessaris. A ningú se li pregunta d'on són els pares, a ningú se li pregunta la llengua que parla a casa, a tothom se li pregunta cap a on vol anar. Hem de ser capaços d'incorporar aquests nous catalans i catalans com es va fer als anys 60 i 70. Quan reclamem millors condicions de vida és també per a ells: volem fer-los partícips del país pel que treballem.
La xenofòbia és una traïció als valors democràtics del catalanisme històric
No totes les formacions independentistes comparteixen aquest discurs integrador. Com es quadra el cercle?
Sent conscients d'allò que ens fa forts i alhora d'allò que ens fa febles. Vivim en un context global molt complicat; de Trump a Putin. A Europa hi ha un ascens de forces d'extrema dreta i per tant, el problema que tenim a Catalunya no és un problema que tinguem nosaltres com a societat, ho estem veient en tots els països en els que governa l'extrema dreta, amb discursos obertament xenòfobs. A Òmnium pensem que les posicions xenòfobes són posicions disgregadores, posicions que sustenten el seu discurs nacional en l'exclusió d'una part de la seva comunitat. I això és una traïció als valors democràtics del catalanisme històric. El catalanisme només ha crescut quan s'ha fet fort en la seva voluntat integradora i ara no podem claudicar.
Òmnium neix per recuperar la llengua i cultura catalana i ho fa el 1962, també amb una onada demogràfica important. Al 2025, què està fent Òmnium en aquesta situació d’emergència nacional i lingüística?
El paral·lelisme que planteges és molt lúcid i nosaltres el reclamem. Tant aleshores com ara tenim la convicció que la llengua catalana integra, cohesiona socialment, i -com segurament només ho pot fer el Barça- permet la generalització del sentiment de catalanitat. En aquest país hi ha més de dos milions de persones que volen aprendre el català i que no poden. Creiem que aquest és el focus on ens hem de posar ara.
Li torno a preguntar com es fa...
Durant uns anys, la llengua catalana no ha estat una prioritat ni en les polítiques públiques del govern, ni tampoc en l'àmbit de la societat civil, aquí hem de fer autocrítica. La llengua catalana ha de recuperar territoris de normalitat. Hem de posar el focus en els nous catalans i catalanes. No podem córrer el perill que han patit altres països europeus, el de la creació de guetos al voltant de la gent que hi arriba.
No podem córrer el perill de crear guetos al voltant de la gent que arriba i en aquest sentit el català és un trenca-guetos
El català és, doncs, un trenca-guetos?
Absolutament. No és només un trenca-guetos sinó que permet, a través de l'escola, que la canalla jove en edat escolar de totes aquestes comunitats que arriben a Catalunya parlin català amb tota normalitat. Pots passejar per barris de la ciutat de Barcelona, de l'àrea metropolitana de Girona, de Lleida, i escoltar menors de 16 anys com juguen entre ells en català. I a més de parlar-lo el poden escriure. És una gran conquesta de país.
El català no està tan malament però ara viu un moment vall amb pares nascuts fora que no el parlen però sí que ho faran els seus fills que ja s’han escolaritzat aquí?
Sí. El catastrofisme i la sensació d'apocalipsi no convida a l’adhesió. Ningú s'apunta a un projecte que va cap al precipici. I en el cas de la llengua catalana hem de ser justos. La darrera enquesta d'usos lingüístics ens dona un mapa d'algunes febleses, problemes i riscos però també algunes fortaleses: i una d’elles és un índex de coneixement de la llengua catalana a la franja escolar com no l'havíem tingut mai.
Un altre embat del català és el menysteniment que pateix amb expressions cada vegada més hostils.
La catalanofòbia no és tolerable, ni contra Catalunya ni contra la llengua catalana. Hi ha normatives que obliguen a l’atenció en català de la població quan s'adreça a determinats serveis. I durant potser massa temps no s'ha vetllat perquè això passi. Li pertoca a les institucions vetllar perquè es protegeixi. Ve d’un marc legislatiu amb un amplíssim consens al Parlament de Catalunya. Per nosaltres aquest és el nivell primari.
Per donar més robustesa a aquesta protecció legal del català, seria partidari d'incrementar aquesta protecció legal d'alguna manera, per exemple fent-lo més obligatori el català en diversos àmbits?
Segurament el simple compliment del què ja tenim revertiria una situació que ha acabat degradant-se. Això ja suposaria un salt qualitatiu. Si cal anar més enllà d’això, segurament seria raonable, però hi un nivell primari que és el compliment de la normativa.
Òmnium també fa una feina més soterrada i de vital importància que és de ròtula, de cola, de cosir, entre sectors catalanistes. El catalanisme com se'l recus?
Aquesta és la pregunta del milió.
Per això l'hi faig.
Ens sentim deutors d'aquesta gran ambició. A ningú se li escapa que Òmnium és una entitat ideològicament transversal, amb unes conviccions catalanistes sobiranistes i des del 2012 independentistes. Això és irrenunciable. Però Òmnium som gent de consensos i de ponts. I en aquesta etapa ens hem fixat com a objectiu estratègic la vertebració de la societat civil. No només política, sinó també civil. En tres eixos: l'univers independentista, l'univers sobiranista, i el gran perímetre del catalanisme democràtic. I aquí treballem parlant absolutament amb tothom, també els partits polítics que formen part d'aquests tres àmbits. No parlem amb el Partit Popular, no parlem amb Vox i no parlem amb Aliança, però sí que parlem amb els altres. I el mateix fem amb el gran espectre, on creiem que està el consens del 95% de la societat civil.
Que són?
Parlem amb patronals i organitzacions empresarials catalanistes, sobiranistes o independentistes, sindicats, organitzacions juvenils, del tercer sector, socials o de defensa de drets. Hi ha una dada que és molt reveladora i no l'acostumem a utilitzar, però el 2024, que és el darrer any que tenim tancat, Òmnium va desplegar projectes arreu del país amb més de 2.300 organitzacions del país.
Això que vostè està dient s'ha resumit en allò de les lluites compartides. Tothom ha posat la mateixa sensibilitat a la inversa? Li pregunto d’una altra manera, les lluites compartides són equilibrades?
Bona pregunta. Les lluites compartides van ser una estratègia que recull la gran tradició que de l'antifranquisme, i en què -aleshores- vam dir que a tots ens tocava treballar per la nació. Ara el què ens preocupa són les lluites compartides del futur, i, per tant el treball és per evitar que treballin només en la defensa parcial del seu sector sinó que recuperin l'ambició nacional. Allà on abans parlàvem de lluites compartides ara parlem de futur compartit.
És imprescindible que l'independentisme condicioni les polítiques del govern espanyol
Si jo l'entrevisto d'aquí un any, creu que a Espanya hi haurà un govern de PP i Vox?
En un any diria que no.
I en dos?
No sembla que hi hagi d’haver eleccions anticipades però tot indica que quan n’hi hagi l'estat espanyol s’encamina a una majoria PP-Vox. És un escenari més que perillós: estem veient el què passa al País Valencià o a les Illes Balears. Les posicions d'extrema dreta fan recular en avenços, tímids però avenços, del català.
Per tant, condicionar el govern espanyol des de l'independentisme és una oportunitat política o una homologació de l'estat espanyol?
L'independentisme no pot perdre espais en els quals condiciona el poder i sobretot les polítiques públiques. L'únic partit que es perd és el que no es juga. Els vots són per a usar-los, per a condicionar i per impedir que es facin coses que, si l'independentisme no condicionés, es farien. I perquè es facin coses que si l'independentisme no hi fos, no es farien. Per tant, és imprescindible que els partits independentistes utilitzin la seva força per condicionar polítiques de govern en allò que afecta l'estat espanyol i que afecta Catalunya.
Per tant, sustentar Pedro Sánchez enforteix l'independentisme?
A Òmnium sempre som molt respectuosos davant d'allò que han de fer els partits polítics, i amb això ni hem entrat ni hi entrarem mai.
És optimista amb què el català acabi sent oficial a Europa?
No és normal que una llengua amb una comunitat potencial de 10 milions de parlants no tingui reconegut el seu estatut polític. Durant dècades, cap dels governs espanyols no ha mogut un dit. I ara ho ha fet per la força de l'independentisme actual. Serà com la força de la gravetat: acabarà caient més tard o més d'hora perquè és una anomalia històrica.
Òmnium té preparada la reacció davant la més que probable sentència del Tribunal Constitucional que tiri per terra el català com a llengua vehicular a l’escola?
Òmnium té preparada la reacció des de fa deu mesos. L'any passat semblava que la sentència seria imminent. I aleshores Òmnium a través de la plataforma Som Escola, vam posar a sobre de la taula aquest problema. Tot indica que la sentència no serà bona. I davant d’això hi haurà una reacció massiva, unitària i unànime de país en defensa del model d'escola catalana, que per a nosaltres és un pilar vertebrador irrenunciable.
Podeu recuperar aquí l'entrevista sencera a Xavier Antich, president d'Òmnium:
Segueix ElNacional.cat a WhatsApp, hi trobaràs tota l'actualitat, en un clic!