El 2012, en plena crisi econòmica i amb la pressió ciutadana contra la corrupció a flor de pell, l’aleshores ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, llançava un missatge contundent des de la tribuna: "Cal acabar amb això, cal acabar amb aquest tipus de situacions, amb aquest tipus de rendes i patrimonis no declarats, això és inadmissible del tot". La seva declaració, pronunciada en un acte d'entrega del premi Autónomo del año el novembre del 2012, era una resposta a Artur Mas, qui estava sent protagonista arran de la portada que havia publicat El Mundo en plena campanya de les eleccions catalanes, una portada que afirmava que la policia (un presumpte esborrany d'un informe de la UDEF) vinculava comptes a Suïssa d'Artur Mas i Jordi Pujol, en relació amb la corrupció del cas Palau. La declaració de l'exministre no deixava marge al dubte. Montoro afirmava amb contundència que era necessari erradicar qualsevol traça de frau fiscal, especialment en els estaments més alts de la societat. De fet, remarcava la necessitat d’un exemple clar per part dels càrrecs públics: "Encara l'efecte d'exemplaritat hauria de ser molt més concloent".
Aquestes paraules, pronunciades amb convicció, però sense cap verificació i que li van costar 12 diputats a Convergència i Unió, tornen ara a primer pla després que Montoro es vegi implicat en un cas de presumpta corrupció acusat de canviar i aprovar diverses lleis que beneficaven a empreses gasístiques que eren clients d'un despatx d'advocats que havia fundat el ministre abans d'entrar al Gobierno. Segons l'auto del jutge, aquest despatx, anomenat Equipo Econónimo, era clau en l'organització de la presumpta trama, i va ser contractat per empreses gasistes perquè fessin ús de la seva "xarxa d'influències" i així aconseguir reformes legislatives en consonància amb les seves pretensions. Els detalls del cas que implica l'exministre i altres 27 persones estan encara sota investigació, però el contrast entre el seu discurs del 2012 i la realitat actual és evident.
Montoro afirmava també que “no és admissible ni tan sols en termes de discussió pública” que es relativitzés el frau fiscal, en aquell cas de CiU. I defensava que l’Agència Tributària actuava amb rigor, amb accions que havien d’abastar “tots els estaments de la societat”. Un altre fragment especialment significatiu de les seves intervencions de l’època feia referència directa als comptes a l’estranger de l'expresident Mas: "Qui ha de comparèixer és qui té comptes no declarats a Suïssa, davant la societat espanyola, a veure si ho diem clar d'una vegada".
Ara, dotze anys més tard, les hemeroteques tornen aquestes declaracions com un mirall incòmode. La figura de Montoro, que va fer de la lluita contra el frau una de les seves banderes polítiques, queda qüestionada justament per allò que ell mateix condemnava amb més fermesa. Amb la causa en marxa i a l’espera de novetats judicials, les declaracions del 2012 s’han convertit en un símbol de la contradicció entre el discurs i els fets coneguts recentment.