El 8 de juliol del 2016, Convergència Democràtica de Catalunya tancava definitivament una etapa de quaranta anys que havia liderat la política catalana. Ho feia en un congrés ràpid, sense grans escenificacions, i amb el pes d’un context advers: la confessió de Jordi Pujol, la pressió judicial, el desgast polític i un país immers en el procés independentista. Dos dies més tard, el PDeCAT naixia amb la voluntat de donar continuïtat a aquell espai. Deu anys després, El Nacional.cat n'ha pogut fer balanç amb una quinzena de protagonistes i el missatge dels protagonistes és àmpliament crític i travessat per una idea recurrent: el tancament de CDC va ser un error. De fet, gairebé tots els dirigents fan autocrítica, subratllant que, gairebé tots, van avalar la decisió de tancar la paradeta del partit fundat per Jordi Pujol a Montserrat el 1974.
Una decisió marcada per la conjuntura
La lectura compartida entre els dirigents és que la decisió de dissoldre Convergència es va prendre sota una pressió extraordinària. L'actual secretari general de Junts, Jordi Turull, qui va aspirar a liderar CDC i el PDeCAT, ho sintetitza afirmant que es va adoptar "una decisió estructural per motius conjunturals", en un context d'"assetjament judicial" i de desgast social. "Hi havia un assetjament judicial, en el que després s’ha demostrat el paper de les clavegueres de l’Estat, i també hi havia altres qüestions com les retallades, que va afectar molt el que era la gran ànima social de Convergència", recorda Turull. L'actual president del Parlament i excoordinador general de CDC, Josep Rull, coincideix que va ser una decisió "precipitada per un moment molt específic", mentre l'exportaveu convergent i primera coordinadora general del PDeCAT, Marta Pascal, admet que calia una actualització, però no necessàriament la desaparició. "Convergència transcendia les sigles d’un partit, suposava una manera de fer política i d’entendre el país, i en fer-la desaparèixer com a estructura els catalans han perdut el punt de referència", reflexiona Pascal. L'exalcalde de Barcelona i el president del congrés que va tancar Convergència, Xavier Trias, és contundent: "Va ser un greu error", fruit d’una certa ingenuïtat davant l’Estat. En la mateixa línia, l'exconseller de Justícia, Germà Gordó, recorda que ell mateix va "batre fins a l’últim segon" per evitar el tancament d’una "marca d’èxit". L'expresident de l'ACM, exconseller d'Interior i que formava part de l'executiva de CDC, Miquel Buch, també ho té clar: "Veient el que hem perdut, ha sigut un gran error".
Altres veus introdueixen matisos. El primer coordinador d'organització del PDeCAT, David Bonvehí, explica que la decisió es va viure com una necessitat jurídica i estructural, tot i que posteriorment admet que es va errar en no reconèixer el llegat. Jordi Cuminal recorda que els advocats recomanaven dissoldre el partit, mentre recorda que a les reunions la Permanent l'únic membre que no entenia la decisió era Francesc Homs. Així mateix, l'exdiputat al Congrés Carles Campuzano fa autocrítica per haver avalat el canvi en aquell moment. L'expresidenta del PDeCAT Neus Munté també conclou que "hauria estat possible una altra decisió". Francesc Sánchez, encarregat de tancar jurídicament el partit, contextualitza aquella elecció com una "tempesta perfecta" i admet que el desacord intern —amb un 30% en contra— hauria d’haver fet replantejar el pas. L'alcalde d'Igualada i un dels primers membres de l'executiva del PDeCAT, Marc Castells, parla d’una decisió comprensible en aquell moment, però equivocada vista amb perspectiva, mentre l'exsecretari de política municipal de Junts i un dels primers membres de l'executiva del PDeCAT, David Saldoni, reconeix que es va pensar que canviar d’eina seria més senzill del que realment va ser. L'expresident Artur Mas, en declaracions a l'ACN, creu que la decisió d'enterrar les sigles se la podrien haver "estalviat", si bé la defensa atesa la voluntat de "salvar el projecte" convergent.
El naixement difícil del PDeCAT
Si hi ha consens en l’error del tancament, encara n’hi ha més en la diagnosi del PDeCAT. Turull el defineix com un projecte que "ja va néixer malament" i amb el qual "molta gent no es va sentir igual de lligada". Rull apunta que va néixer enmig d’una tensió política extrema que no va permetre construir-lo amb solidesa, i Pascal insisteix que no va tenir el temps necessari per arrelar. Trias recorda que ja des del principi hi havia problemes, fins i tot amb el nom, i Gordó critica una estructura organitzativa "estranya" i poc funcional. Bonvehí admet que es van introduir canvis que trencaven amb l’essència anterior, mentre Cuminal assenyala que els nous dirigents van voler marcar massa distància amb CDC. "El nom original que es plantejava a les reunions era Junts per Catalunya, però com que estàvem en el grup parlamentari de Junts pel Sí, es decideix descartar per no ofendre ERC", explica Cuminal, recordant la disputa de noms entre Partit Nacionalista Català, Junts per Catalunya i Partit Demòcrata Català.
Buch atribueix part del fracàs a lideratges equivocats, i Castells destaca que el partit "no va néixer de la il·lusió", condició imprescindible per a l’èxit. Saldoni hi afegeix que els lideratges no estaven alineats i que hi havia tensions entre l’estructura formal i el lideratge polític real, tot recordant com la llista de les eleccions al Parlament del desembre del 2017 hi havia molt poca gent de la cúpula del partit. Campuzano considera que el PDeCAT va néixer "massa feble" per ser l’instrument de renovació que es pretenia i recorda que "alguns el veien fins i tot massa Convergent i que per això van crear la Crida". Alhora, Munté insisteix que "no es va saber explicar" ni incorporar tots els actius de Convergència. Francesc Sánchez apunta a la manca de relleu ordenat després de la sortida de figures com Mas o Pujol, mentre Saldoni i Bonvehí remarquen que el context del procés va desbordar qualsevol intent de construcció orgànica.
El trencament amb el llegat convergent
Una de les autocrítiques més repetides és la manca de reivindicació del passat. Turull lamenta que molta gent no se sentís igualment vinculada al nou partit, mentre Rull recorda el valor d’una transversalitat que havia costat dècades de construir. Pascal parla d’una pèrdua d’un "punt de referència" per al país. Trias considera que es va caure en la trampa de pensar que tancant el partit es resolien els problemes, i Bonvehí denuncia que es va intentar "canviar el projecte polític" sense reconèixer la seva història. Gordó insisteix que CDC era una "marca d’èxit" que no s’hauria d’haver abandonat.
Cuminal subratlla que molts militants no van fer el pas al PDeCAT, i Buch critica que s’hagi abandonat una manera de fer política que encara té demanda. Castells parla d'"enyorança" entre dirigents i ciutadans, mentre Saldoni recorda que la reacció davant les males praxis va ser "tallar i fer foc nou", sense valorar alternatives. Campuzano admet que es va optar per canviar de discurs en lloc de renovar-lo, i Munté defensa que cal mantenir allò que va funcionar dins dels nous projectes. Sánchez sintetitza aquesta idea afirmant que va faltar "valentia per reivindicar" la pròpia identitat.
El pes del procés i la pressió de l’Estat
El context polític i judicial és present en totes les reflexions. Turull i Trias denuncien l'"assetjament" i el paper de les clavegueres de l’Estat, mentre Cuminal considera que l’objectiu era destruir Convergència un cop va abraçar l’independentisme. Bonvehí i Saldoni recorden que el partit es va bolcar en el procés, sovint en detriment de la seva identitat pròpia. Rull i Pascal parlen d’una intensitat política i mediàtica excepcional, i Sánchez destaca que CDC va voler "trencar l’statu quo" amb Espanya. Campuzano introdueix un matís important: tot i el context advers, rebutja utilitzar-lo com a excusa per a errors interns. Munté també assenyala que els factors van ser múltiples i no es poden simplificar, mentre Buch i Castells apunten que altres partits, com PP i PSOE, han resistit crisis igualment greus sense dissoldre’s.
Malgrat la desaparició de les sigles, tots els dirigents coincideixen en la vigència d’una manera de fer política. Turull parla de valors com la cultura de l’esforç, el compromís amb el país i l’equilibri territorial. Rull ho defineix com un catalanisme integrador i modernitzador, i Pascal com una forma d’entendre el país. Trias destaca la capacitat d’aglutinar sensibilitats diverses, mentre Gordó defensa recuperar un espai sobiranista ampli i pragmàtic. Bonvehí, però, matisa que aquest estil no és exclusiu de cap partit, i Cuminal posa l’accent en la capacitat d’interpretar el país des d’una posició central.
Buch reclama recuperar aquest espai de centre, Castells en parla amb nostàlgia i Saldoni creu que encara hi ha marge per ampliar-lo. Campuzano adverteix que el context ha canviat i que no es pot reproduir el passat, mentre Munté aposta per incorporar aquests valors dins de Junts. Francesc Sánchez considera que hi ha un esforç real per recuperar aquesta mirada en el present, i molts coincideixen que Junts és avui el principal dipositari —amb matisos— d’aquest llegat.
El repte actual: reconstruir un espai central
Deu anys després, el debat se centra en el futur. Turull defensa que Junts recull bona part d’aquest esperit, mentre Rull i Munté també apunten en aquesta direcció. "Els orígens de CDC són molt similars als de Junts: gent de procedències diferents, molt transversal, units per un objectiu de país i un lideratge fort. Amb CDC el President Pujol el 1974, fer nació, amb el president Puigdemont el 2017 assolir l’estat propi", defensa Turull, mentre Rull considera que la forma de fer "convergent" continua vigent dins de Junts per Catalunya. A més, Trias parla d’una "voluntat de retrobament" dins de l’espai, i Gordó aposta per una reconstrucció col·lectiva amb Junts com a pal de paller. Tot i això, Gordó apunta que Junts, per assemblar-se a Convergència, hauria de convertir-se en sobiranista, en comptes d'independentista, amb l'objectiu de reunir el major de persones possible.
Bonvehí, però, es mostra escèptic sobre la continuïtat directa, i Cuminal planteja que el repte és tornar a interpretar el país des d’una centralitat política. Buch insisteix en la necessitat d’un partit de centre fort, mentre Castells i Saldoni apunten a fórmules per ampliar i reagrupar l’espai, tal com ja s'està fent de cara a les eleccions municipals. "Per què si es fa a les municipals, no es pot fer també en les altres eleccions?", es pregunta l'exmà dreta de Turull a Junts. Campuzano, en canvi, és més escèptic i recorda que el país ha canviat profundament, mentre Sánchez destaca la dificultat de reconstruir un espai malmès per factors externs com la presó i l’exili.