Relacionar com a causa i efecte la crisi terminal del govern de Pedro Sánchez i la maldat intrínseca de l’independentisme fet carn en Quim Torra és el que van fabricant les portades de la premsa de Madrid d’aquesta setmana, sempre distingint entre els tres tabloides antigovernamentals i el diari més proper al govern (espanyol).
Això és especialment notable a l’ABC i a El Mundo d’aquest dimecres, que fan servir la paraula "xantatge" per definir la política del president de la Generalitat. És a dir, Quim Torra abusa el seu poder per obtenir del president Sánchez que negociï un referèndum d’autodeterminació. Pretén coaccionar-lo amb l’amenaça de deixar-lo sense majoria parlamentària –per tant, de fer caure el govern–, si s’hi nega. Torra és el malvat explotador que abusa. Sánchez és el feble desgraciat en posició vulnerable. Els dos en són culpables. Un i altre queden fatal. Et voilà!
L’ABC, a més, ve de fer, el dimarts, una portada-pòster amb Pablo Casado, que és presentat com el cabdill fort que, amb energia patriòtica decisiva i determinada, acabaria amb aquesta situació de miré los muros de la patria mía si un tiempo fuertes ya desmoronados, etcétera. A més a més amb un IRPF màxim del 40% eh. Bo, bonic, barat. La seqüència de les dues portades és perfecta.
Interpretacions i fets
El problema de tot plegat és que ho titulen amb una interpretació i no amb algun o alguns fets o manifestacions (que també són fets), que justifiquin el “xantatge”, “l’asfíxia” i tal. Altre cop s’han deixat anar. Hi ha proves que es pot fer d’altra manera. A La Razón no li cal fer servir paraules carregades negativament per a descriure idèntica situació. O el reportatge d’El País sobre com es va decidir l’actuació dels Mossos d’Esquadra en la manifestació de dimarts a la tarda al Parc de la Ciutadella, davant les portes del Parlament.
El risc de presentar els fets i només els fets és que la gent, que sol pensar pel seu compte, en dedueixi una conclusió diferent a la que t’agradaria. Per exemple, que Torra juga les seves cartes tan bé (o mal) com pot, que Sánchez respon l’envit (ràpid: la mateixa tarda), i que la partida és dura però neta.
Esclar, això no serveix si del que es tracta no és tant d’informar com de reforçar el judici previ que aquests diaris i els seus interessos –propis o aliens– ja s’han fet sobre el que passa. Si li pots dir directament a la gent què ha de pensar, alhora que fas un judici d’intencions sobre els líders polítics que et vols petar… què tant se val. La pàtria perilla, oi? Així doncs, queda justificat prendre les interpretacions com a fets i escorcollar l'ànima dels protagonistes per descobrir-hi tèrboles intencions que confirmin els teus prejudicis.
De cua de tot plegat: Albert Rivera, Ciutadans i totes les seves pompes i obres han desaparegut de les portades de la premsa de Madrid, malgrat que han posat al camp de batalla peces d’artilleria de gran calibre, com il·legalitzar els partits indepes, aplicar un 155 perpetu, eliminar el català (i el basc i el gallec) de la funció pública, i retornar totes les competències en Ensenyament i Sanitat al govern central. Fa de mal dir –mai se sap– però no sembla un bon averany.
Tres perles
Una. La portada d’El Mundo anuncia que un seu columnista escriu una peça titulada 3-O: El día que el Rey se impuso a Rajoy para serenar al país. Com ja s’ha comprovat que tenim un sidral cada cop que el Rei ve a Catalunya i que els seus ciutadans puntuen amb un zero i escaig a la mateixa monarquia (segons el Centre d’Estudis d’Opinió), deu ser que Catalunya està descomptada del país de què parla el columnista –i de la serenor, esclar. [El 3-O és el dia que Felip VI va fer el discurs popularitzat com “el del ¡A por ellos!”, per si la data t’havia deixat badant].
Dues. Arturo Pérez Reverte presenta Sabotaje, la seva última cosa, i es queixa a La Razón en portada que “ara tots els herois són republicans, animalistes i feministes”, confirmant fil per randa tots els tòpics que circulen sobre ell, tan ben retratats en aquesta humorada sensacional que fa temps va publicar GQ.
Tres. Algunes portades dels diaris francesos de dimarts en ocasió de la mort de Charles Aznavour. Qui no voldria tenir un enterro així a la primera pàgina del diari de la seva ciutat?
