Quinze anys després d’una de les protestes més recordades del 15M a Catalunya, la justícia europea ha posat el focus no en si aquell 15 de juny del 2011 es van traspassar els límits d’una manifestació, sinó en com va reaccionar l’Estat davant dels manifestants. I la conclusió és contundent: condemnar-los a tres anys de presó va ser desproporcionat. El Tribunal Europeu de Drets Humans (TEDH) ha condemnat Espanya per vulnerar els drets de reunió i expressió dels activistes d’Aturem el Parlament, la mobilització que va envoltar la cambra catalana coincidint amb el debat dels pressupostos del Govern d’Artur Mas i les retallades que plantejava l’executiu. Estrasburg considera que les penes imposades pel Tribunal Suprem van anar més enllà del que era necessari per protegir la seguretat pública, el funcionament de la institució i els drets dels diputats. La sentència no nega, per tant, que l’Estat pugui actuar davant d’una protesta que interfereixi en l’activitat d’un parlament. El que qüestiona és la intensitat del càstig aplicat als manifestants concrets. I aquí és on hi ha el principal revés a la justícia espanyola.
Tres anys de presó per conductes sense agressions físiques atribuïdes
El TEDH posa sobre la taula una qüestió essencial: què havia fet exactament cadascun dels condemnats? El Tribunal Suprem havia imposat penes de tres anys de presó per un delicte contra les institucions de l’Estat després de revocar l’absolució dictada inicialment per l’Audiència Nacional. Però els fets provats individualitzats incloïen conductes com situar-se davant dels diputats, seguir-los, aixecar els braços o desplegar pancartes mentre es cridaven consignes contra les retallades.
El mateix debat sobre la proporcionalitat ja havia aflorat davant del Tribunal Constitucional. En aquell procediment, fins i tot la Fiscalia va advertir que les conductes atribuïdes individualment a alguns acusats podien tenir una entitat massa reduïda per justificar una pena de presó de tres anys, i va posar sobre la taula el perill de provocar un "efecte desànim" sobre l’exercici dels drets fonamentals. Estrasburg acaba ara decantant aquesta balança en favor dels manifestants.
El punt clau: l'"efecte dissuasiu"
La part més rellevant de la resolució va més enllà dels vuit condemnats. El TEDH considera que unes penes d’aquesta gravetat podien tenir un efecte dissuasiu sobre el conjunt de la societat: ciutadans que, davant del risc de rebre una condemna de presó tan elevada per participar en una protesta, decideixin simplement no manifestar-se. Segons Estrasburg, les condemnes no podien sinó dissuadir els afectats —i també altres ciutadans— de participar en manifestacions i, en un sentit més ampli, en el debat polític obert.
Aquest és un dels principis que el tribunal europeu protegeix especialment quan examina sancions relacionades amb la llibertat d’expressió o de manifestació: encara que una conducta pugui superar determinats límits, el càstig no pot ser tan sever que acabi provocant por d’exercir un dret fonamental. Tres anys de presó, a més, constituïen una pena especialment greu. En el procediment davant del Constitucional ja es va remarcar que no es tractava d’una condemna simbòlica: per la seva durada, comportava en aquell moment una pena privativa de llibertat que, en principi, no podia ser suspesa automàticament.
De l’absolució de l’Audiència Nacional a la condemna de Marchena
Per entendre la transcendència de la decisió d’Estrasburg, cal tornar al 2014. L’Audiència Nacional va absoldre inicialment els acusats. La sentència, de la qual va ser ponent el magistrat Ramón Sáez, va donar un pes determinant al context polític de la protesta i als drets de reunió i expressió. La manifestació havia estat comunicada i tenia un objectiu polític explícit: protestar contra els pressupostos i les retallades del Govern de la Generalitat. La Fiscalia, la Generalitat i el Parlament van recórrer contra aquella absolució. I el Tribunal Suprem va capgirar completament la decisió el 2015. La sentència, amb Manuel Marchena com a ponent, va considerar que l’Audiència Nacional havia comès un "patent error" en la ponderació dels drets en conflicte. Per al Suprem, no només estaven en joc els drets dels manifestants, sinó també el dret de participació política dels diputats i, indirectament, dels ciutadans que representaven. La protesta, segons aquella sentència, havia creat una "atmosfera intimidatòria" i un "clima coactiu" que impedia considerar els fets com un simple exercici legítim del dret de manifestació. El Suprem va sostenir que paralitzar o intentar paralitzar l’activitat parlamentària no afectava només els diputats, sinó els mateixos "valors superiors de l’ordre democràtic". Aquesta interpretació va ser avalada posteriorment per la majoria del Tribunal Constitucional.
Estrasburg no diu que envoltar el Parlament fos un dret il·limitat
Aquest és probablement el matís més important de la sentència europea. El TEDH no proclama un dret dels manifestants a impedir l’entrada dels diputats ni a bloquejar el Parlament. Tampoc diu que l’Estat no pogués protegir la cambra, garantir que els parlamentaris poguessin accedir-hi o sancionar conductes violentes o intimidatòries. El que fa és aplicar el principi de proporcionalitat. És a dir: fins i tot quan existeix una raó legítima perquè l’Estat intervingui, cal preguntar-se si la sanció concreta és necessària i proporcionada a la conducta concreta de cada persona. I és aquí on Estrasburg considera que Espanya va anar massa lluny.
Què va passar aquell 15 de juny?
La protesta d’Aturem el Parlament es va convocar el 15 de juny del 2011, en plena onada d’indignació social del 15M. Els manifestants van intentar envoltar el Parlament coincidint amb la sessió en què s’havien de debatre els pressupostos de la Generalitat. Es van produir moments de gran tensió. Alguns diputats van ser increpats, altres van tenir problemes per arribar a la cambra i es van registrar empentes, insults i llançaments de pintura. El president de la Generalitat, Artur Mas, i altres membres del Govern van acabar accedint al recinte en helicòpter. Però la causa penal exigia qüestionar quina responsabilitat corresponia individualment a cadascun dels acusats. Precisament aquesta distinció entre l’ambient general de la protesta i la conducta concreta de cada manifestant s’ha convertit amb els anys en un dels punts més controvertits del cas.
Un conflicte entre dos drets
El cas d'Aturem el Parlament sempre ha tingut una dificultat jurídica particular perquè enfrontava dos drets fonamentals. D’una banda, la llibertat d’expressió i el dret de reunió dels manifestants. De l’altra, el dret dels diputats a exercir sense coaccions la seva funció representativa i el dret dels ciutadans a ser representats per ells. El Suprem va inclinar clarament la balança cap al segon. Estrasburg no elimina aquesta protecció. El que diu és que protegir el Parlament no justifica qualsevol càstig.
Quinze anys després d’aquell bloqueig, la decisió europea acaba situant el debat allà on probablement sempre havia estat: no en decidir si els manifestants tenien dret a fer qualsevol cosa davant del Parlament, sinó en determinar fins on pot arribar l’Estat per castigar una protesta sense convertir la mateixa pena en una advertència per a tots els que vulguin sortir al carrer.