El Tribunal Suprem ha desestimat els incidents de nul·litat presentats per la Fiscalia i l’Advocacia de l’Estat contra la sentència que va condemnar l’ex fiscal general de l’Estat, Álvaro García Ortiz, a dos anys d’inhabilitació, fet que obre la porta perquè pugui presentar un recurs d’empara davant el Tribunal Constitucional. La decisió ha estat adoptada per cinc dels set membres del tribunal que van jutjar García Ortiz, els mateixos que van subscriure la condemna. A més dels dos anys d’inhabilitació, l’alt tribunal també va condemnar García Ortiz al pagament d’una multa de 7.200 euros i el pagament d’una indemnització de 10.000 euros a Alberto González Amador, la parella d’Isabel Díaz Ayuso, la presidenta de la Comunitat de Madrid, processat per frau fiscal.
Dues magistrades progressistes en contra
La interlocutòria ha comptat amb un vot particular de dues magistrades, Ana Ferrer i Susana Polo, que ja es van oposar a la condemna que va dictar la sala del penal del Tribunal Suprem. Les dues jutgesses progressistes eren partidàries de la nul·litat de la sentència i de què l'ex cap de la Fiscalía fos absolt després del judici. García Ortiz va ser condemnat tant per la filtració del correu de l'advocat de González Amador (on admetia la comissió de dos delictes fiscals per part del seu client i proposava un pacte de conformitat amb la Fiscalia per rebaixar la pena), com per la nota informativa que va emetre per desmuntar la versió falsa que s'havia filtrat des de l'entorn de Díaz Ayuso.
La decisió adoptada per l'alt tribunal no ha estat cap sorpresa i de fet era de preveure perquè els incidents no solen prosperar. Aquest pas, però, era preceptiu i necessari per, un cop esgotada la via de jurisdicció ordinària, ara es pugui recórrer en emparament davant la cort de garanties.
Els arguments de la decisió
La sala del penal assenyala que "la llibertat d’expressió —encara que es qualifiqui d’institucional— no empara la publicació d’una nota informativa amb dades confidencials, que no s’han de divulgar i de les quals es té coneixement per raó del càrrec". Al seu entendre, així "ho demostra, entre altres coses, el règim disciplinari dels membres del Ministeri Fiscal, que obliga a activar el mecanisme sancionador quan la Fiscalia revela dades reservades, sense que sigui obstacle per a això ni que l’assumpte tingui rellevància pública ni que s’estigui limitant la seva llibertat d’expressió".
Els magistrats discrepen de les al·legacions de García Ortiz, qui defensava que "la llibertat d’expressió en el seu sentit institucional, precisament per la seva funció democràtica, ha de ser àmplia, fins i tot per admetre errors, excessos o decisions discutibles, sense que això es pugui traduir en la criminalització penal d’una actuació adoptada per defensar la institució davant d’atacs que comprometien directament la seva credibilitat i la seva independència". Però el Tribunal Suprem replica que "la necessitat de donar suport a l’actuació del Ministeri Fiscal després de diversos atacs institucionals no anul·la l’antijuridicitat de la conducta, ja que constitueix un excés que no pot veure’s emparat per la llibertat d’expressió".
Les dues magistrades progressistes discrepen i han reiterat el que ja van al·legar, que la condemna vulnerava la seva presumpció d’innocència i el principi de legalitat penal; són les mateixes que utilitzen ara per oposar-se que es rebutgin els incidents de nul·litat contra la sentència. Tant Polo com Ferrer destaquen els testimonis dels periodistes que van declarar com a testimonis a la vista oral i que van afirmar "sota jurament haver tingut coneixement del correu" en què l’advocat de González Amador reconeixia la comissió del delicte "abans de la publicació de la nota informativa per part de la Fiscalia".