Quinze anys després, les tendes de campanya han tornat a la Puerta del Sol. El paral·lelisme és inevitable. Unes 500 persones han passat la nit de dissabte a diumenge en un centenar de tendes després de la multitudinària manifestació contra el desnonament de Maricarmen Abascal i per reclamar mesures urgents en matèria d’habitatge. La Delegació del Govern espanyol va xifrar la marxa en 25.000 assistents i, acabada la protesta, el Sindicato de Inquilinas e inquilinos va cridar a quedar-se a la plaça. L’escenari és el mateix. També ho és, en part, la litúrgia: una manifestació, una acampada que neix al final de la marxa, tendes, assemblees i la voluntat de convertir Sol en l’aparador d’un malestar que va molt més enllà d’un cas concret. Però una fotografia semblant no fa necessàriament un nou 15M, tot i que hi hagi l'interès de ressuscitar aquell esperit i el fantasma del moviment torni a planar sobre la plaça que el va veure néixer i on, avui, s’alça també la seu del govern madrileny d’Isabel Díaz Ayuso. La pregunta que a hores d’ara es fa tothom és si el desnonament de Maricarmen ha estat simplement l’espurna d’uns dies d’indignació que han servit per accelerar acords polítics que estaven encallats o si pot convertir-se en allò que va representar la manifestació del 15 de maig del 2011: el detonant que va fer aflorar un malestar acumulat durant anys.
Tenemos que acampar todas en Sol! Díselo a tu hermana, diselo a tu madre! Tenemos que ser tantas como podamos! Solo así podemos cambiar el modelo de vivienda de este país!
— Sindicato de Inquilinas e Inquilinos de Madrid (@InquilinatoMad) September 26, 2026
IMPORTANTE! TRAETE TU TIENDA, SACO Y ALGO DE COMIDA Y AGUA pic.twitter.com/eVmFkvSjec
El 15M tampoc va néixer contra un govern del PP
Hi ha una diferència aparent que, en realitat, no ho és tant. Avui governa a Espanya una coalició progressista encapçalada pel PSOE, però el 15 de maig del 2011 també va esclatar amb un govern socialista a la Moncloa, el de José Luis Rodríguez Zapatero, en plena crisi econòmica i després de les polítiques d’austeritat que va implementar el govern de qui, avui en dia, es troba sota la sospita de corrupció i a qui els indignats de llavors també responsabilitzaven d’un sistema polític que consideraven esgotat. Quinze anys després, mentre el fantasma d’aquell moviment torna a planar sobre la mateixa plaça, el paral·lelisme no és causal i reforça una coincidència incòmoda: tan aleshores com ara, una mobilització nascuda sota un govern progressista pot acabar qüestionant no només unes polítiques concretes, sinó també la relació entre poder, institucions i ciutadania.
🔴 Emocionantes imágenes llegan desde la Puerta del Sol, convertida una vez más en la capital de la resistencia. Decenas de tiendas y miles de personas se hacen fuertes en la plaza que vio nacer el 15M. Vídeos de @AlexMeaude pic.twitter.com/kAPSYu04k7
— Yago Álvarez Barba (@EconoCabreado) September 26, 2026
Aquella protesta no es va construir simplement contra un govern conservador. Va sorgir en plena crisi econòmica, després de l’augment de l’atur, els desnonaments, les retallades i les polítiques d’austeritat, i va dirigir bona part de la seva crítica contra el conjunt del sistema polític i el bipartidisme PP-PSOE. El lema "no ens representen" sintetitzava precisament aquesta voluntat de situar-se fora de les coordenades partidistes tradicionals. I que avui governi l’esquerra no impossibilita una mobilització social contra ella. Fins i tot pot convertir-se en un problema especialment incòmode per al PSOE i Sumar si una part dels manifestants considera que, després d’anys de governs progressistes, la situació de l’habitatge continua empitjorant.
Conta les polítiques d'Ayuso i la inacció del govern de Sánchez
I el símptoma que això pugui succeir és que a Madrid ara es crida contra les polítiques d’Isabel Díaz Ayuso, però també contra el govern espanyol. El mateix lema del Sindicato de Inquilinas —"O cau el rendisme, o cau el govern"— intenta precisament evitar que la protesta quedi absorbida pel tradicional enfrontament entre esquerra i dreta. L’àtic d’Ayuso s’ha convertit en un dels símbols més visibles de la protesta, però el malestar no s’atura al govern madrileny. El crit "l’àtic d’Ayuso per a Maricarmen" condensa la crítica al model d’habitatge de la Comunitat de Madrid, però l’acampada de Sol també assenyala directament el govern progressista de Pedro Sánchez, a qui reclama mesures immediates contra els desnonaments i l’encariment dels lloguers. Aquesta doble pressió és una de les clau del moviment: Ayuso encarna una part del problema, però la Moncloa també és interpel·lada per no haver estat capaç, fins ara, de donar-hi una resposta suficient.
El 15M, molt més que una protesta per una sola causa
Aquesta és la diferència més important que apareix entre el moviment dels indignats del 15M i els que ara exigeixen polítiques fermes i concretes per afrontar la greu crisi de l'habitatge. El moviment del 2011 tenia una extraordinària amplitud de greuges. Hi convivien joves sense perspectives laborals, hipotecats, aturats, treballadors precaris, activistes contra els desnonaments, persones indignades amb la corrupció, crítics amb el sistema electoral i ciutadans que mai no havien participat en cap moviment polític. Els estudis sobre el 15M remarquen aquesta capacitat per travessar temporalment fronteres ideològiques i incorporar una nova generació a la mobilització política. L’acampada actual, en canvi, neix amb un objectiu molt més definit: l’habitatge. Per acostar-se a l’escala del 15M hauria de passar alguna cosa més: que persones que no formen part del moviment pel dret a l’habitatge consideressin que allò que passa a Sol també parla d’elles.
🚨 Miles de personas marcharon en Madrid contra los desalojos este sábado. Ahora, pasadas las 10 de la noche, una multitud sigue en la Puerta de Sol y se disponen a acampar ahí.
— Juan Andrés Gallardo (@juanagallardo1) September 26, 2026
Así comenzó el 15M de 2011 el movimiento de los indignados. pic.twitter.com/Y3fltqZ0o3
Maricarmen, el detonant
Els moviments socials sovint necessiten alguna cosa que transformi un problema estadístic en una història comprensible emocionalment. Maricarmen pot complir aquesta funció. Una dona de 87 anys, expulsada del pis on havia viscut durant set dècades, permet condensar en una sola imatge conceptes molt més abstractes: especulació, inseguretat dels llogaters, fons immobiliaris, desnonaments i incapacitat de les administracions per trobar una solució. El cas ha adquirit ja una dimensió que supera la història individual i és utilitzat explícitament pels convocants com a símbol. Això recorda un altre ingredient del 15M: l’existència d’una indignació prèvia que només necessitava un detonant. Però el detonant no és suficient. L’acampada actual presenta una particularitat que la diferència de la del 2011: té una reivindicació immediata i una data molt pròxima.
Els acampats exigeixen que el Consell de Ministres de dimarts aprovi el que anomenen "decret Maricarmen", amb mesures com la pròrroga dels contractes de lloguer, més protecció davant els desnonaments o la regulació dels lloguers temporals i per habitacions. Si el govern aprova un paquet de mesures que una part important del moviment considera satisfactori, la protesta podria perdre ràpidament la seva reivindicació més immediata. Si, en canvi, el decret no s’aprova, queda bloquejat al Congrés o és percebut pels manifestants com a insuficient, el conflicte podria adquirir una nova dimensió. El 15M tenia una enorme força precisament perquè no hi havia una sola decisió governamental capaç de desactivar-lo. Les seves reivindicacions anaven des del sistema electoral fins a l’habitatge, la corrupció, els bancs o la qualitat democràtica.
Els cinc indicadors que marcaran el futur de l'acampada
Més que el nombre de tendes instal·lades aquest diumenge, el futur de l’acampada dependrà de si aconsegueix sortir de Madrid, superar el nucli militant i convertir l’habitatge en el paraigua d’altres malestars, com la precarietat, els salaris, l’emancipació juvenil o el cost de la vida. També serà clau que mantingui una certa autonomia respecte dels partits, per evitar ser percebuda com una batalla interna de l’esquerra, i, sobretot, que sobrevisqui al primer impacte mediàtic. El 15M no es va fer gran perquè una nit hi hagués tendes a Sol, sinó perquè la mobilització es va estendre, va incorporar milers de persones no organitzades i va ser capaç de mantenir-se viva durant setmanes.
El record del 15M i la descendència política
Els manifestants del 2026 disposen d’una cosa que els del 2011 no tenien: la memòria del 15M. És una força perquè Sol s’ha convertit en un símbol immediatament recognoscible. Plantar-hi tendes activa una memòria política potent. Però també pot ser una càrrega. L’any 2011 ningú sabia què estava començant. Ara, cada tenda és fotografiada inevitablement com la possible reedició d’un fenomen històric. I això pot crear expectatives desproporcionades sobre una protesta que tot just acaba de néixer.
El 15M, a més, va deixar descendència política. Va contribuir al debilitament del bipartidisme i va alimentar un ecosistema del qual posteriorment sorgiren noves formacions i lideratges, com Podemos i tota la generació política que va emergir després del 15M. Podemos va néixer el 2014 i va canalitzar bona part del descontentament dels indignats; entre els lideratges més directament associats a aquella nova etapa hi ha Pablo Iglesias, Íñigo Errejón, Carolina Bescansa, Teresa Rodríguez i Ada Colau.
Un 15M contra el 15M. Ya nada tiene sentido en España...
— Pietro di Torrigiano (@PTorrigiano) September 27, 2026
pic.twitter.com/ScJy6pe7Fu
Aquesta és probablement la gran contradicció de Sol el 2026. El fantasma del 15M torna a una plaça situada davant d’un poder polític del qual formen part, directament o indirectament, alguns dels actors que van néixer d’aquell mateix 15M. I el contrast amb el present és notable. Si el 15-M va contribuir a impulsar nous partits i lideratges capaços de trencar el bipartidisme, quinze anys després aquell espai polític arriba molt més fragmentat i afeblit. Sumar, IU, Más Madrid i els Comuns preparen ara una nova fórmula electoral, previsiblement sota la marca Front Ampli, mentre continuen els contactes per intentar incorporar-hi també Podemos i arribar a les pròximes generals amb una candidatura el màxim d’unitària possible. Irene Montero ja s’ha ofert a participar en unes primàries obertes i Ada Colau ha deixat la porta oberta a tornar si existeix un "front realment ampli". És en aquest context que resulta especialment paradoxal el retorn del fantasma del 15M: el moviment que un dia va donar oxigen a una nova esquerra reapareix ara als carrers quan aquella mateixa esquerra busca recosir-se electoralment per conservar capacitat d’incidència en la formació del pròxim govern.
Sol pot tornar a ser Sol, però encara no ho és
La comparació entre el que va passar fa quinze anys i el que es va iniciar la passada nit és possible sobretot pel mecanisme inicial: indignació acumulada, una manifestació massiva, una acampada espontània i un espai simbòlic que converteix una protesta en notícia permanent. El que encara no existeix és allò que va convertir el 15M en alguna cosa excepcional: la transversalitat, l’expansió territorial, la incorporació massiva de persones no mobilitzades i la transformació d’un conjunt de problemes diferents en una mateixa sensació de ruptura amb l’ordre polític existent.
¿Vuelve el 15M a Madrid? ¿La historia se repite? Una gran multitud protesta y acampa en la Plaza del Sol por la insostenible situación dados los altos precios de la vivienda en España o los injustos desahucios como el de la anciana Mari Carmen pic.twitter.com/AUQmWTRIm8
— Aníbal Garzón 🌎 (@AnibalGarzon) September 26, 2026
La dada decisiva no serà, per tant, quantes tendes hi ha aquest diumenge a Sol. Serà quanta gent hi haurà dimecres, després del Consell de Ministres; si continuaran allí el cap de setmana vinent; si apareixeran tendes en altres places; i, sobretot, si el crit deixa de ser únicament "habitatge" i "Maricarmen" per convertir-se en alguna cosa molt més difícil de gestionar per qualsevol govern: "això ja no funciona".