Entre els detinguts aquesta setmana a Girona no tots eren alcaldes, activistes o “nebots de Quim Torra”. Enmig, hi havia un fotoperiodista, Carles Palacio, que estava cobrint la protesta pacífica de l’1-O per El Nacional. Quan sortia d’un bar de dinar aquest dimecres, juntament amb un altre company de professió, va ser agafat per agents de paisà i portat a la comissaria de la Policia Nacional, sense ni tan sols donar explicacions.

La gran prova que tenien contra ell, investigat per desordres públics, era una fotografia on se l’identificava enmig dels membres dels CDR que tallaven les vies de l’AVE a Girona. A la policia no li va importar que, justament a la imatge que feia de prova, se’l veiés amb la càmera a la mà i amb el braçalet taronja fluorescent amb el qual s’identifica la premsa en aquest tipus d’actes. Tampoc no van molestar-se a fer una recerca mínima per a confirmar que estava treballant.

Aquest cas està lluny de ser una anècdota, sinó que es tracta d’una constant que s’ha anat repetint al llarg del procés, especialment des de les setmanes prèvies al referèndum de l’1-O, i que ha superat les fronteres del mateix procés. La policia entrant a redaccions o els responsables dels mitjans asseguts al banc dels acusats han estat imatges que s’han repetit en temps recents.

Sense anar més lluny, els directors de TV3 i Catalunya Ràdio, Vicent Sanchis i Saül Gordillo, hauran de declarar el pròxim dimecres davant del jutjat d’instrucció número 13 de Barcelona, el que va obrir la causa contra l’1-O. Estan sent investigats pels possibles delictes de malversació de fons i desobediència als tribunals per emetre els anuncis del referèndum. El passat octubre, la presidenta en funcions de la CCMA, Núria Llorach, ja va haver de donar explicacions en seu judicial.

El mateix operatiu de l’Estat espanyol contra el referèndum de l’1-O va començar en un mitjà de comunicació. El 9 de setembre, la Guàrdia Civil va irrompre a la redacció del setmanari El Vallenc de Valls. L’objectiu era trobar-hi urnes, paperetes i sobres, seguint les ordres del jutjat de guàrdia de Tarragona, però van marxar amb les mans buides. El seu director, Francesc Fàbregas, va acabar imputat per tres delictes: desobediència, prevaricació i col·laboració en la malversació de diners públics. Segons Fàbregas, estar en el focus mediàtic per una qüestió policial ha acabat tenint efectes negatius per a l’empresa: una baixada de publicitat d’entre un 12% i un 15%.

Una setmana més tard, la visita de la Guàrdia Civil la van rebre cinc mitjans privats: El Nacional, El Punt Avui, Nació Digital, Vilaweb i Racó Català. Van entregar als responsables directius d’aquests diaris una notificació del TSJC que els reclamava “abstenir-se d’incloure en el seu mitjà propaganda o publicitat relativa al referèndum de l’1 d’octubre”. I advertia: “En cas de fer-ho podran incórrer en responsabilitats penals”. El 20 d’octubre del 2017, alguns dels responsables d’aquests mitjans van ser citats a declarar a la caserna de la Guàrdia Civil a la Travessera de Gràcia.

En les setmanes anteriors i posteriors a l'1-O, hi ha registrats almenys 63 incidents pel que fa a la feina dels periodistes

Qui també ha estat processat –per un delicte d’injúries—són els dos directors de la revista satírica El Jueves. No és el primer cop que els responsables de la publicació són víctimes de la persecució dels poders de l’Estat, fins i tot amb el segrest d’exemplars. El motiu? Una notícia en clar to humorístic publicada quatre dies després del referèndum a la seva versió web: "La continua presencia de antidisturbios acaba con las reservas de cocaína en Cataluña". La magistrada del jutjat d’instrucció número 20 de Barcelona argumentava que “els textos i il·lustracions van comportar una ofensa i una falta de respecte als membres del Cos de la Policia Nacional, sense que ni uns ni altres tinguessin suport en cap mena de base fàctica”. La fiscalia n’ha demanat l’arxivament.

En la recerca de les paperetes, els sobres i les urnes per celebrar el referèndum, la policia també va escorcollar i requisar material a diverses impremtes. Per altra banda, Òmnium Cultural va denunciar el 16 de setembre com Correus havia aturat el repartiment d’una bona part dels 60.000 exemplars de la seva revista, coincidint amb la celebració de la Diada. La publicació incloïa un domàs amb la paraula “democràcia” i una guia per al referèndum. A Catalunya, però també a la resta de l’Estat, diverses institucions van prohibir actes i debats al voltant de l’1-O.

Aquests són només alguns dels casos més sonats, excloent les agressions o intimidacions per part de grups ultres i tot el capítol relatiu a la llibertat d’expressió de particulars. Segons l’informe 1-O: La llibertat d’informació a la corda fluixa, elaborat per l’Anuari Media.cat i el Grup de Periodistes Ramon Barnils, hi ha registrats almenys 63 incidents pel que fa a la feina dels periodistes. D’aquests, “33 corresponen directament a intimidacions, agressions o amenaces a professionals o mitjans, 11 fan referència a resolucions judicials, actuacions policials o denúncies que poden estar obstaculitzant-ne la feina, i 18 són probables casos de censura, “autocensura” o pressions als professionals”.

Més enllà del procés

Però les restriccions i vulneracions a la llibertat d’informació a l’Estat espanyol van molt més enllà del procés. Un dels casos més recents va tenir lloc el passat desembre. Diversos agents de la policia espanyola van entrar a la delegació balear de l'agència de notícies Europa Press i a la redacció del Diari de Mallorca per requisar documentació i equips corporatius i personals en el marc d'una investigació dins del cas Cursach, amb l'objectiu de determinar l'origen d'una filtració periodística.

Una redactora va acollir-se al seu dret –reconegut per la llei—a no revelar les seves fonts. Els agents de la policia no li van permetre contactar amb els serveis jurídics del mitjà. I van acabar enduent-se el seu mòbil personal, dos ordinadors i diversos documents en paper.

Tampoc no va córrer bona sort el llibre Fariña, del periodista d'investigació Nacho Carretero, que retrata la història del narcotràfic i els clans de la droga a una terra com Galícia i posa llum sobre la corrupció d'alguns polítics locals. Després de la denúncia per injúries i calúmnies d'un polític que hi apareix citat en tres línies, el 5 de març de l'any passat una jutgessa va ordenar el segrest de la publicació, també en suport digital. No va ser fins al juny que l'Audiència Provincial de Madrid va revocar la censura.

Martxelo Otamendi va ser absolt després de set anys del tancament del diari i el TEDH va condemnar l'Estat per no investigar la denúncia per tortura.

Però si hi ha un precedent històric, aquest és el del diari basc Euskaldon Egunkaria. El 2003 va ser tancat i tots els seus béns embargats per ordre de l'Audiència Nacional. Se l'acusava de ser part de l'entramat empresarial d'ETA. El seu director, el periodista Martxelo Otamendi, va ser acusat d'integració en banda terrorista.

No va ser fins set anys després, l'abril del 2010, que l'Audiència Nacional va absoldre els cinc imputats, entre ells Otamendi, perquè no es podia acreditar el supòsit terrorista. Dos anys més tard, l'octubre del 2012, el Tribunal Europeu de Drets Humans va condemnar l'Estat espanyol per no haver investigat la denúncia per tortures presentades pel director d'Euskaldon Egunkaria.

T'ha fet servei aquest article? Per seguir garantint una informació compromesa, valenta i rigorosa, necessitem el teu suport. La nostra independència també depèn de tu.
Subscriu-te a ElNacional.cat