“Les 48 hores del xantatge del Marroc a Espanya a costa de Ceuta”. El titular de la crònica publicada aquest dissabte pel Faro de Ceuta no deixa marge per als eufemismes. El diari, testimoni directe del caos viscut a l’espigó del Tarajal, assegura que va veure com els agents marroquins que havien de vigilar la frontera “deixaven que una marea humana entrés sense problemes” i animaven als menors a llançar-se a l’aigua. Primer van ser centenars; després, milers. Mentrestant, continua el relat, Mohamed VI celebrava la Festa del Tron mentre a Ceuta es gestava una nova agressió contra Espanya: “Un xantatge en tota regla”, sostenen. Aquesta és la percepció que s’ha estès a Ceuta després que més de 60.000 migrants, majoritàriament marroquins, entressin a la ciutat en poques hores sense trobar pràcticament resistència a l’altra banda de la frontera. Milers de persones que arribaven de diferents indrets del Marroc, fins i tot de quilòmetres de distància, sense cap control per part de les autoritats marroquines, i tot això sense que els serveis d’intel·ligència espanyols sospitessin res. Una sensació alimentada per les imatges de multituds vorejant l’espigó, pels testimonis sobre la passivitat dels gendarmes i per un precedent massa recent per haver estat oblidat: la crisi del maig del 2021, quan Rabat va relaxar els controls com a represàlia per l’acollida a Espanya del líder del Front Polisario, Brahim Ghali. Però tot i les sospites compartides per la majoria dels mitjans espanyols i internacionals, pels analistes i experts en geopolítica i el convenciment de la població ceutí i de la resta de l’Estat, el govern de Pedro Sánchez segueix tancant files i defensant al Marroc a capa i espasa. Per què? És la pregunta que es fa tothom.
El relat paradoxal del govern espanyol
La defensa de Rabat no ha estat implícita, sinó rotunda. El ministre de l’Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha assegurat que “el Marroc no és cap amenaça ni per a Ceuta ni per a la resta d’Espanya, sinó un soci absolutament fiable”. Una afirmació difícil d’encaixar amb la descripció dels fets com un “atac contra la integritat territorial” espanyola que va fer Pedro Sánchez: el govern admet l’agressió, però descarta que hi participés el país des del qual van arribar més de 60.000 persones. Marlaska atribueix precisament a la cooperació “lleial” amb Rabat que la crisi s’hagi revertit en menys de 48 hores i es limita a anunciar una avaluació conjunta del que va passar. Però les excuses de Marlaska, assegurant que l’assalt massiu a Ceuta va agafar per sorpresa al CNI -cosa que líder del PP Alberto Núñez Feijóo ja ha dit que no es creu -, a banda que deixa en molt mal lloc els serveis d’intel·ligència espanyols, també qüestionen la suposada col·laboració entre els dos països en matèria d’immigració i alimenten el relat de què Espanya podia tenir sospites, però no va fer res.
El president espanyol també ha evitat qualsevol acusació contra Rabat. A Ceuta va parlar d’una col·laboració “molt raonable” amb els països d’origen i de trànsit, va responsabilitzar les màfies de l’allau i posteriorment va destacar que la cooperació marroquina havia permès revertir la situació en només 48 hores. La Comissió Europea s’ha alineat amb aquest relat i ha qualificat el Marroc de “soci clau i de confiança”, tot celebrant “l’estreta cooperació” entre Madrid i Rabat per frenar els fluxos i facilitar els retorns. L’acusació de Sánchez és d’una gravetat extraordinària, però té un buit encara més revelador: si Espanya ha patit una violació de la seva integritat territorial, qui n’és responsable? El president identifica l’agressió, però no l’agressor. I quan arriba el moment d’explicar com es va poder produir una entrada d’aquestes dimensions, no només evita assenyalar Rabat, sinó que n’elogia la col·laboració posterior.
El sospitós és també qui té la clau de la frontera
I això fonamenta la primera explicació d’aquesta defensa del govern espanyol envers el seu veí, que és immediata i pràctica: Espanya necessita el Marroc per sortir de la crisi. Madrid pot enviar policies, guàrdies civils i militars a Ceuta, aixecar barreres al mar i convertir l’espigó en una fortalesa, però no pot impedir que milers de persones es concentrin al costat marroquí. Tampoc pot retornar-les si Rabat no accepta que tornin a entrar al seu territori. En menys de 48 hores, la immensa majoria dels migrants que havien arribat a Ceuta van emprendre el camí de tornada. El govern espanyol ho presenta com una prova de l’eficàcia de la seva gestió i de la bona cooperació marroquina. Però la rapidesa amb què es va revertir el flux també reforça les sospites: el mateix país que no va impedir que desenes de milers de persones arribessin fins a la frontera va demostrar després que tenia capacitat per recuperar-ne el control.
Aquesta és la gran contradicció de la relació dels dos veïns. Espanya custodia el costat europeu de la frontera, però el Marroc controla bona part del que hi passa abans que la multitud arribi al Tarajal. Quan Rabat desplega els seus agents i intercepta les rutes, la pressió disminueix. Quan relaxa la vigilància o mira cap a una altra banda, Ceuta i Melilla queden exposades. Per això Madrid difícilment pot acusar públicament de xantatge el govern al qual, al mateix temps, demana que buidi els accessos a la frontera, accepti els retorns i eviti una nova allau. El sospitós és, també, l’únic interlocutor que té la clau per restablir la normalitat. Tancar files amb el Marroc és, per tant, una forma de realisme diplomàtic, però també l’expressió d’una vulnerabilitat. La Moncloa defensa Rabat perquè el necessita per resoldre la crisi, perquè no disposa de proves concloents per acusar-lo i perquè una confrontació posaria en risc interessos migratoris, comercials, policials i territorials. Però també perquè reconèixer un nou xantatge significaria admetre el fracàs de l’estratègia construïda des del gir sobre el Sàhara.
Acusar Rabat seria qüestionar el gir del Sàhara
La prudència de Sánchez també respon a aquesta necessitat política. El govern espanyol ha convertit la reconciliació amb el Marroc en un dels principals èxits de la seva política exterior. La Moncloa ha defensat que el gir sobre el Sàhara l'any 2022 va permetre obrir una etapa de confiança, estabilitat i cooperació després de dècades de crisis cícliques. En la declaració conjunta de la reunió d’alt nivell celebrada el desembre del 2025, els dos governs afirmaven que la relació travessava el moment “més sòlid i prometedor”. El document qualificava la col·laboració marroquina en la lluita contra la immigració irregular d’“exemplar i lleial” i presentava la gestió migratòria conjunta com un model per a les relacions entre Europa i l’Àfrica. Acusar ara Rabat d’haver provocat deliberadament l’allau equivaldria a reconèixer que la concessió sobre el Sàhara no va neutralitzar la diplomàcia coercitiva marroquina. Sánchez hauria d’explicar com una cooperació presentada fa només vuit mesos com a exemplar ha pogut desembocar en la tragèdia fronterera més greu viscuda a Espanya.
També quedaria en qüestió el preu pagat per recompondre la relació: el gir sobre el Sàhara va provocar una profunda crisi amb Algèria, el gran rival regional del Marroc i el principal defensor del Front Polisario, que va suspendre el tractat d’amistat amb Espanya. Si Rabat ha tornat a recórrer a la pressió migratòria, l’estratègia de Sánchez no hauria resolt el problema de fons, sinó que només hauria comprat uns anys de tranquil·litat.
Alger, el Sàhara i el Mundial, al rerefons
La nova crisi arriba, a més, en un moment especialment delicat. Sánchez va visitar Alger el 20 de juliol, en el primer viatge d’un president espanyol a Algèria en quatre anys, en bona part motivat per la necessitat de garantir el subministrament energètic i diversificar les fonts de gas. També s’han produït moviments polítics a Espanya relacionats amb els sahrauís, com la iniciativa per facilitar l’accés a la nacionalitat espanyola als nascuts al Sàhara Occidental abans del 1975.
A això s’hi afegeix la pugna per la final del Mundial del 2030, que Espanya, Portugal i el Marroc organitzaran conjuntament. Algunes fonts sostenen que els serveis d’informació havien advertit d’un deteriorament de les relacions vinculat, entre altres qüestions, als gestos de Sánchez amb Algèria, a la decisió sobre la final mundialista i a la sentència del Suprem. No hi ha proves públiques a hores d’ara que permetin establir una relació directa entre cap d’aquests episodis i l’obertura de la frontera. Són hipòtesis que cal presentar com a tals. Però també és cert que Rabat acostuma a interpretar qualsevol moviment sobre Algèria, el Sàhara o el reconeixement de la seva sobirania regional com una qüestió estratègica.
Molt més que immigració
La dependència espanyola del Marroc tampoc no es limita al control de les fronteres. La relació abraça àmbits especialment sensibles per als dos estats. En matèria de seguretat, Madrid i Rabat comparteixen informació d’intel·ligència -tot i que en el cas de Ceuta de poc ha servit- i col·laboren contra el terrorisme jihadista, el narcotràfic, el crim organitzat i les xarxes de tràfic de persones. La declaració bilateral del 2025 parla d’una cooperació antiterrorista “exemplar” i destaca la desarticulació conjunta de diversos grups.
Els interessos econòmics també són enormes. Espanya és el principal soci comercial del Marroc des del 2012 i els intercanvis van assolir el 2024 la xifra rècord de 22.693 milions d’euros. El regne alauita és, a més, la principal destinació de la inversió espanyola a l’Àfrica, mentre empreses espanyoles competeixen per grans contractes ferroviaris, energètics, portuaris i hidràulics.
Hi ha també l’operació Pas de l’Estret, que aquest estiu ha de gestionar més de 3,5 milions de viatgers i uns 800.000 vehicles. El mateix Ministeri de l’Interior espanyol va afirmar al juny que la col·laboració entre els dos països és “la clau de l’èxit” d’un dispositiu d’una complexitat extraordinària.
I encara queda el Mundial del 2030, que obligarà Espanya i el Marroc a coordinar durant els pròxims anys inversions, infraestructures, transports i dispositius de seguretat. Una ruptura diplomàtica afectaria tots aquests interessos i obriria una etapa d’inestabilitat amb un veí que, a més, no reconeix la sobirania espanyola sobre Ceuta i Melilla.
La política de no fer enfadar Mohamed VI
El Marroc és formalment una monarquia constitucional, però a la pràctica funciona com un règim fortament autoritari en què Mohamed VI concentra els principals ressorts del poder: dirigeix la política exterior, és el cap suprem de les Forces Armades, presideix els consells estratègics i, com a comanador dels creients, exerceix també la màxima autoritat religiosa. La relació amb Espanya depèn en bona part de la voluntat del monarca, que manté un canal privilegiat amb la Casa Reial espanyola i una relació institucional amb Felip VI, utilitzada tradicionalment per contenir o reconduir les crisis entre els dos governs. Caldrà veure com pot afectar aquesta crisi de Ceuta en les relacions, després que Felip VI s’hagi mostrat públicament “preocupat i indignat” i no ha transcendit si ha pogut haver-hi alguna comunicació personal entre els dos monarques per abordar la situació. El futur de Mohamed VI i de la monarquia alauita també obre moltes incògnites. La salut del rei s’ha deteriorat: ha patit problemes cardíacs, una operació d’espatlla i episodis de lumbociàtica, ha reduït l’agenda i apareix visiblement afeblit.
Paral·lelament, el palau prepara gradualment el relleu: el príncep hereu Mulay Hassan, de 23 anys, representa cada vegada més el seu pare en actes oficials i ha rebut responsabilitats dins l’estructura militar, en una transició planificada per garantir la continuïtat del règim i de les seves grans prioritats estratègiques, també respecte d’Espanya, el Sàhara, Ceuta i Melilla. Tot apunta a una successió ordenada, no a una lluita oberta pel tron. La conclusió seria que canviaria el rei, però difícilment canviaran els interessos del regne. Espanya pot trobar un interlocutor més jove i modern, però continuarà davant una monarquia que considera la immigració, el Sàhara i la frontera instruments centrals de la seva política exterior. La millor garantia per a Madrid no és confiar en el tarannà del futur Mohamed VII, sinó reduir la dependència que permet a Rabat convertir qualsevol desacord en una crisi fronterera.
La tragèdia humana: silenci marroquí i opacitat espanyola
El silenci del Marroc davant la mort de desenes de ciutadans seus és una de derivades més reveladores de la crisi. Fins ara, ni Mohamed VI ni el govern de Rabat han expressat públicament condolences, han anunciat una investigació o han ofert explicacions sobre l’actuació dels agents fronterers, malgrat que el balanç ja s’acosta al centenar de víctimes —Espanya en comptabilitza almenys 67- i les autoritats marroquines han recuperat més cossos a la seva costa. Reconèixer la tragèdia obligaria el règim a afrontar tres qüestions incòmodes: per què desenes de milers de joves volen fugir del país; com van poder arribar al Tarajal sense ser interceptats, i quina responsabilitat tenen les forces marroquines en unes morts produïdes davant seu. També contradiria la imatge d’estabilitat i progrés que Mohamed VI acabava de projectar durant la Festa del Tron. Per això Rabat prefereix reduir els morts a un efecte col·lateral d’una crisi que atribueix a les màfies i als incentius espanyols. Aquest silenci reforça la sospita que les víctimes van ser tractades com una peça prescindible de la partida diplomàtica. I fa encara més compromesa la defensa de la Moncloa: mentre Rabat ni tan sols plora els seus morts, el govern espanyol el proclama un soci “absolutament fiable”.
Espanya i les seves autoritats tampoc no s’han estès gaire a remarcar la dimensió humana de la tragèdia. El nombre de víctimes mortals continua augmentant i està envoltat d’una gran confusió, perquè els cossos apareixen a banda i banda de la frontera i no existeix encara un recompte conjunt entre Madrid i Rabat. Les darreres dades oficials parlaven inicialment de 67 morts, però altres fonts ja eleven el balanç fins a prop de 90. A Ceuta, fonts policials i dels serveis d’emergència temen que hi hagi més d’un centenar de víctimes entre les persones ofegades, les que van morir esclafades a l’espigó i les que encara no han estat localitzades. Segons El País, a la ciutat autònoma preparen una instal·lació amb capacitat per conservar 200 cossos, i fonts policials asseguren que “hi ha més morts al mar”. El balanç definitiu podria ser, per tant, molt més esfereïdor. Malgrat això, el govern espanyol ha posat més èmfasi a proclamar que havia revertit la crisi en 48 hores que no pas a aclarir el nombre de morts, identificar les víctimes i exigir responsabilitats per la pitjor tragèdia registrada a la frontera espanyola.