Aquest diumenge, 31 de maig del 2026, fa vuit anys de l’inici del debat de la moció de censura contra Mariano Rajoy. Pedro Sánchez va ser investit president del govern espanyol l’endemà, l’1 de juny, una setmana després de la sentència del cas Gürtel que confirmava un finançament il·legal per part del PP. Entrava d’aquesta manera a la Moncloa un líder socialista que prometia posar fi a unes institucions empastifades per la corrupció d’un partit. I ara és Sánchez qui aquests dies bufa les vuit espelmes empantanegat per les acusacions de corrupció en el PSOE; amb Alberto Núñez Feijóo agitant una moció de censura que no s’atreveix a presentar. Ho fa, a més, immers en un discurs de negacionisme judicial, reivindicant-se com a víctima de lawfare i acusant l’aparell judicial de crear una galàxia de causes al voltant del seu partit i també el seu entorn personal i familiar amb l’únic objectiu de tombar-lo i retornar el poder a la dreta espanyola.
La de Sánchez contra Rajoy del 2018 va ser la primera moció de censura exitosa de la democràcia espanyola. Se n’han celebrat contra els presidents Adolfo Suárez (1980), Felipe González (1987), Mariano Rajoy (2017 i 2018) i Pedro Sánchez (2020 i 2023). La del 2018 es va celebrar després del referèndum de l’1-O, després de l’aplicació de l’article 155 a Catalunya i amb Quim Torra a la presidència de la Generalitat, amb presos polítics catalans i abans que se celebrés al Tribunal Suprem el judici al Procés.
Només uns dies abans d’aquella moció de censura s’havia fet pública la sentència del cas Gürtel. El xàfec d’acusacions de corrupció no va ser el que va tombar Rajoy. El que vertaderament el va fer caure va ser la sentència en la qual els jutges indicaven que tenien dubtes sobre la “credibilitat” del testimoni que va oferir Rajoy durant el judici. Ara és Sánchez qui pateix aquesta tempesta, encara sense cap sentència sobre cas, malgrat que —segons circula per l’interior de la madrilenya M-30— la del cas Mascaretes no trigarà a arribar.
Una moció de censura a Rajoy defensada per Ábalos
Ironies del destí, va ser José Luis Ábalos qui va defensar la moció de censura del PSOE en favor de Pedro Sánchez. Ja des de la Moncloa, el líder socialista va premiar-li la seva fidelitat no només amb la secretaria d’Organització del partit, sinó també amb l’important Ministeri de Foment. Des d’aquest departament, l’home que advocava per unes institucions netes, transparents i lliures de corrupció va ser presumptament corromput pel seu assessor, Koldo García, i l’empresari Víctor de Aldama. Ara mateix està empresonat preventivament a Soto del Real, a l’espera que el Tribunal Suprem faci pública la sentència sobre el cas del cobrament de comissions a canvi d’adjudicacions per la compra de material sanitari durant la pandèmia del coronavirus.
La galàxia judicial de Sánchez
Però la galàxia judicial de Pedro Sánchez no acaba aquí. Ni de bon tros. Una altra de les coincidències d’aquest vuitè aniversari és que aquests dies s’està jutjant la Kitchen. S’investiga si el govern de Rajoy va usar fons reservats de l’Estat per espiar l’extresorer del PP Luis Bárcenas i esborrar proves que poguessin incriminar dirigents del PP en el cas Gürtel. Just vuit anys després, aquesta setmana ha implosionat La Kitchen del PSOE. La Unitat Central Operativa (UCO) de la Guàrdia Civil ha entrat a la seu de Ferraz del partit per requerir informació sobre una presumpta trama de pagaments i extorsions per torpedinar investigacions judicials contra Sánchez i els socialistes.
Més enllà del cas Leire i del cas mascaretes, hi ha una dimensió del cas Koldo que afecta directament al successor d’Ábalos al capdavant de la secretaria d’Organització del PSOE. Santos Cerdán també ha passat per presó preventiva i és investigat per irregularitats en adjudicacions d’obra pública. És a dir, les dues persones a qui Sánchez va confiar el timó del PSOE mentre ell era a la Moncloa estan tacades per la corrupció. El president espanyol també ha estat afectat per la condemna del fiscal general, per la investigació dels hidrocarburs, pel judici que ja ha arrencat contra el seu germà David i pel que es produirà d’aquí poc a la seva esposa, Begoña Gómez. I si res d’això fos suficient, aquestes dues darreres setmanes també han estat marcades per la imputació de José Luis Rodríguez Zapatero en el cas Plus Ultra; una investigació que afecta directament Sánchez, perquè va ser el seu Consell de Ministres qui va rescatar l’aerolínia durant la pandèmia amb 53 milions d’euros.
Sánchez sí que va apartar i fulminar Ábalos i Cerdán, però ha tancat sempre files amb el fiscal general i, per descomptat, amb els seus familiars investigats. Fa el mateix amb Zapatero, de qui defensa la seva innocència malgrat que el sumari aporti indicis greus. Respecte de la trama de les clavegueres del PSOE, els seus ministres i el seu partit atien la idea del lawfare. El ministre Óscar Puente asseverava dijous que la justícia intenta tombar l’executiu amb mètodes “no democràtics”. I diverses persones de l’entorn del president insisteixen que és massa coincidència que tots aquests casos apareguin de cop. Sánchez compareixerà al Congrés la setmana del 22 de juny per donar explicacions sobre la nova tempesta judicial.
Una moció de censura que recorda al moment actual
L’octubre del 2016, Rajoy va ser investit president del govern espanyol amb els vots favorables del PP, Ciutadans, UPN, Coalició Canària i Foro Asturias. La resta de formacions hi van votar en contra, a excepció del PSOE, que s’hi va abstenir per evitar la repetició electoral i enviar els ciutadans a les urnes per tercera vegada consecutiva. Dies abans, per la creixent pressió interna i externa en el PSOE de permetre un govern del PP, Pedro Sánchez va dimitir com a secretari general del partit, un poder que recuperaria el 2017 en unes noves primàries. Els set diputats del PSC van ignorar la decisió del Comitè Federal d’abstenir-se i van votar en contra de la investidura de Rajoy.
Dos anys després, Sánchez va presentar una moció de censura. Per tal de tombar Rajoy, va aconseguir configurar una majoria alternativa amb els vots favorables del PSOE, Unidas Podemos, En Comú Podem, Esquerra Republicana, PDeCAT, En Marea, PNB, Compromís, Bildu i Nueva Canarias. Només Coalició Canària es va abstenir. La resta, hi va votar en contra.
Ara, vuit anys després, Junts per Catalunya i el PNB exigeixen a Sánchez que convoqui eleccions. Però cap de les dues formacions està disposada a sumar-se a una nova moció de censura per investir Feijóo. El PP sosté que haurien de ser coherents no només amb la demanda reiterada d’eleccions a Sánchez, sinó en el sentit del seu vot el 2018. Però hi ha un problema majúscul a l’equació: Vox, que és el que al principi de la legislatura va fer implantejable que els nacionalistes bascos i catalans se sumessin a una investidura de Feijóo. I per altra banda, socis de Sánchez com Esquerra Republicana, Sumar, Podemos o Bildu tampoc no acaben de fer el pas de retirar-li el suport. Deia Rufián que encara o hi ha una sentència judicial i que l’alternativa és molt pitjor.
Sánchez celebra el seu vuitè aniversari com a president del govern espanyol esquitxat pels casos de corrupció, de la mateixa manera que estava el seu antecessor en el càrrec. La legislatura acaba, com a màxim, l’estiu del 2027. El president espanyol insisteix que no està disposat a anticipar eleccions generals.