Del 53,8 al 35,2%. Entre un percentatge i l'altre hi ha cinc anys de diferència. Ambdós fan referència al tant per cent de suport a la independència entre la població jove que té entre 18 i 24 anys. Les dades que recull el baròmetre del Centre d’Estudis d’Opinió (CEO) —es fan tres cada any— reflecteixen que l’independentisme ha perdut múscul en el darrer lustre i, particularment, les fugues es concentren entre el jovent. Mentre que l'abril del 2018 el projecte d’un estat independent atreia amb diferència els més joves (fregant el 54% de persones d’entre 18 i 24 anys que volien que Catalunya s’independitzés), el juny de 2023 la població d’aquesta franja d’edat s’ha convertit en la que menys partidària és d’una Catalunya lliure. Aquestes xifres es complementen amb l’enquesta sobre generacions i participació que el CEO va publicar el dijous passat i que també plasmen aquesta ‘desconnexió’ dels joves envers el projecte independentista: només un 23% de la Generació Z (entre 16 i 26 anys) voldrien un Estat. Per què, atenent aquestes dades, sembla que els joves prenen distància de l’independentisme quan fa cinc anys eren els més engrescats en aquesta via?
Així s’ha desplomat el ‘sí’ a la independència entre els més joves
El suport a la independència assoleix el seu punt àlgid l’abril de 2018, quan el 53,85% dels joves d'entre 18 i 24 anys s’expressen partidaris d’aquesta opció. En paral·lel, aquest percentatge fa situar en mínims el ‘no’ a una Catalunya independent, caient gairebé per sota del 38%. A partir d’aquell moment, la tendència és a la baixa, però es recupera puntualment el juliol de 2019, que és la darrera vegada en què el ‘sí’ aconsegueix superar el 50% entre el jovent. En la segona onada del baròmetre del CEO del 2020, s’arriba al mínim del ‘sí’ dels darrers anys amb un 35,3%, percentatge que es mantindrà per sota del 40% fins a l’octubre de 2022. Aquest és l’últim període en què l’opció d’una Catalunya independent té més adeptes que els que ho refusen. Aquest any, el tant per cent dels joves independentistes ha tornat a baixar i ha registrat la xifra més baixa dels darrers anys: 35,19%.
Convé destacar que aquells que tenien entre 18 i 24 anys l’any 2017 ja no són els mateixos que representen aquesta mateixa franja enguany. Les enquestes fetes aleshores agrupaven els nascuts entre el 1993 i 1999, mentre que ara els qui s'emmarquen en aquesta franja són els qui van néixer entre el 1999 i el 2005. Tot i que el suport a l’independentisme ha baixat en general, ho fa de manera més acusada entre els joves. En la població de 18 a 24 és en la que més es percep, seguida de la de 25 a 34 anys: el ‘sí’ també se situa en xifres inferiors al 40% quan fa cinc anys superava el 50%. En canvi, en les altres franges, els valors s’han anat movent entre el 40 i 50%.
En conversa amb ElNacional.cat, Jordi Muñoz, director del Centre d’Estudis d’Opinió, explica que les variacions més importants es concentren entre els joves catalanoparlants —que, de totes maneres, són els més proclius a la independència— i detalla que és a partir del 2019 quan es comencen a percebre més aquests canvis. Encara sobre aquestes dades, el màxim responsable del CEO fa referència a altres estadístiques que radiografia l’enquesta sobre generacions i participació, com el fet que la generació Z és la que es mostra més escorada a la dreta (22%) o que mostren una actitud més distant respecte als partits (també un 22% afirma no sentir gens de simpatia per cap formació). En aquest sentit, la dreta a Catalunya s’ha vinculat, en els darrers anys especialment, cap a posicions espanyolistes.
Una generació que no va votar l’1-O i desafecció amb la política
Una de les hipòtesis més compartides sobre el perquè d’aquest retrocés de l’independentisme entre els més joves és que s’ha produït un salt generacional. Jesús Palomar, professor de Ciència Política a la Universitat de Barcelona (UB), destaca que “l’independentisme ha desaparegut de la primera plana política per a aquesta generació”, i que justament aquestes tenen “altres preocupacions” que prioritzen, com l’habitatge o l’atur juvenil. “No hi ha el caldo de cultiu que hi havia l’any 2017 i que feia que la gent estigués més posicionada. No és que la reivindicació hagi desaparegut o deixat d’interessar, és que s’ha rebaixat”, afegeix. Des del punt de vista generacional, Palomar assenyala que “la generació dels qui ara tenen 17, 18 o 19 anys no tenen consciència dels fets que es van produir l’1-O, i menys de la prèvia al referèndum”. “Encara que acompanyessin els familiars a les manifestacions i a votar el 9-N i l’1-O, ho van veure amb els ulls dels familiars, no eren els protagonistes i no eren part d’aquell procés”, concreta.
El politòleg acompanya l'anàlisi d’una “desconnexió en general amb la política”, que no se circumscriu només als joves: “No és un fet aïllat entre ells, li ha passat al conjunt de la societat, i l’independentisme dels darrers 10 anys està, en certa manera, amagat, perquè no es manifesta aquest interès d’una manera tan taxativa com fa uns anys”. Jesús Palomar assenyala que aquesta desconnexió té a veure amb el “desencís” relacionat amb l’esdeveniment dels fets. De fet, fa referència a un cert “esgotament de tanta reivindicació”, ja que aquesta decepció no només té a veure amb l’independentisme, sinó amb altres causes socials o econòmiques encallades i que expliquen el poc interès dels joves per la política —5,4 sobre 10, segons el CEO— i els partits: “Possiblement es pregunten de què els serveix posicionar-se en una voràgine de causes no guanyades, i això fa que els col·lectius s’hagin anat descafeïnant amb el temps”.
El diagnòstic dels moviments juvenils independentistes
Una de les preguntes immediates que sorgeixen arran d’aquestes dades és quina percepció tenen al respecte les organitzacions juvenils independentistes. ElNacional.cat ha pogut parlar amb representants de la Joventut Nacionalista de Catalunya (JNC) —les joventuts de Junts per Catalunya—, el Jovent Republicà —les joventuts d’Esquerra Republicana— i el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans (SEPC). Tots tres admeten preocupació per les dades, coincideixen en la “desesperança” dels darrers anys i fan autocrítica.
Ariadna Urroz, secretària general de la JNC, explica que, des de la perspectiva de la militància, ells no han notat aquest impacte. Tal com deien Muñoz i Palomar, ella defensa que la comparativa i l’evolució del suport entre els més joves a l’independentisme els darrers anys és complexa en el sentit que “els joves que ara s’impliquen no van viure tan de prop l’1 d’octubre i la importància que té per a les persones que vam fer-lo no és la mateixa per a ells”. En paral·lel, admet un “desànim” després dels anys del procés i ho assenyala com una de les causes que pot fer que els més joves “no estiguin molt encoratjats a implicar-se”. La dirigent de la JNC indica com a “senyal d’alarma” el percentatge de gent que no sap o no contesta en la pregunta sobre la relació entre Catalunya i Espanya que formula el CEO: entre la generació Z, el percentatge arriba al 28%. És en aquest punt on Ariadna Urroz assenyala que “en els darrers anys, no s’ha sabut explicar bé per quins motius efectius i tangibles de la població és important la independència de Catalunya”. “Hem donat per fet que ho havíem explicat tant entre el 2012 i 2017 que, si ho deixem de fer, la gent es perd”, conclou.
Des del Jovent Republicà, el portaveu Pol Baldomà coincideix en la preocupació per l’alt volum d’indecisos i assevera: “Si no parlem aquells que defensem una cosa diferent, el fet natural és inclinar-te per ser una comunitat autònoma dins d’Espanya. Si t’estàs formant una opinió, et quedes com estàs si no es parla d’alternatives”. Baldomà sosté que és “indubtable” el retrocés del suport entre els joves a la independència i, entre les causes, apunta que “el nacionalisme més inclusiu costa que trobi ara el seu lloc en un context molt identitari i excloent, en què hi ha un menor sentiment de comunitat que va lligat a unes relacions més líquides”. En aquest marc de “desorientació i desafecció”, el portaveu del Jovent Republicà creu que la qüestió nacional no és igual de prioritària que “en els moments en què les expectatives feien pensar que estàvem a prop de ser un Estat”. “Fins a l’any 2017, el conflicte o disputa anava a més, arriba al seu punt màxim amb l’1-O i tota l’opinió pública estava centrada en la independència com una disputa democràtica amb la qual estàs d’acord o no”, puntualitza. A partir de llavors, veu més diluïda la prioritat nacional perquè “fins aleshores, només es parlava de com fer la independència, i a partir de llavors es va haver de passar a parlar de combatre la repressió, entre altres qüestions”. Encara sobre el desànim, Pol Baldomà lamenta la “criminalització” del jovent en les mobilitzacions posteriors a la sentència de 2019 i per la pandèmia: “Si a nosaltres se’ns criminalitza per defensar coses que hi ha altra gent que també defensa, quins incentius hi ha per fer-ho?”.
Júlia Portet, portaveu nacional del SEPC, argumenta a ElNacional.cat que es parteix d’un procés que ha acabat creant “descontentament i desesperança”: “Els partits que lideraven en aquell moment el procés, ERC i Junts, han abandonat majoritàriament la seva posició independentista i no està en el seu ordre del dia, sinó que posen altres coses per davant”. Alhora, també atribueix aquesta davallada del suport del jovent a l’independentisme al fet que “el contrapoder popular tampoc va saber articular una resposta que fes tirar endavant la lluita”. Per tot plegat, indica que “aquest sentiment revolucionari que hi havia no es va saber mantenir per una banda i, per l’altra, els partits hegemònics van aparcar la qüestió nacional després del 2019”. Portet també considera que en la causa independentista ha impactat la pandèmia: “Ha estat més difícil organitzar-se i mobilitzar-se en aquest període”.
Reforç de la mobilització i la recepta coincident de les organitzacions juvenils
Tot i les dades que certifiquen aquest descens del ‘sí’ a la independència entre els joves, tant des de la JNC com des del SEPC expliquen que s’està remuntant. En el cas de la Joventut Nacionalista, concreten que, des de l’abril, la militància ha crescut un 15%. La secretària general, Ariadna Urroz, ho atribueix a la “implicació dels joves a l’organització després de les eleccions municipals” i “el paper que té Junts” en la governabilitat a Espanya després del 23-J: “Fer política en majúscules ens ajuda”. Per posar remei a la tendència negativa, Baldomà, Portet i Urroz coincideixen en vincular les qüestions més sectorials a la lluita nacional: “Ser independentista per millorar la vida de les persones”, resumeix el portaveu del Jovent Republicà. Per això, Baldomà defensa explicar-se en aquest terreny i atraure els indecisos. Júlia Portet (SEPC) s’inclina per “no caure en el màrqueting polític”, sinó “crear aquesta consciència de classe nacional amb un discurs clar”.
En aquesta resposta a la manera de revertir la caiguda del suport a l’independentisme, tant Ariadna Urroz com Pol Baldomà apunten al fet de tenir en compte que, avui dia, tot s’amortitza molt ràpid. “Els joves necessiten immediatesa i els pot sortir més a compte implicar-se si veuen que el resultat de les seves accions és immediat. Quan l’horitzó no està clar, pot resultar menys atractiu implicar-se, però per això hem de ser propagadors de l’entusiasme i evidenciar que, potser no arribarà ni avui ni demà, però paga la pena que siguem independents. Al final, ningú se suma a un projecte on impera el desànim”, assevera la secretària general de la JNC.
Per últim, el professor Jesús Palomar opina que “segurament els partits no han sabut enganxar el jovent que no va ser protagonista l’1-O”. Justament per aquest motiu Palomar argüeix que “la continuïtat de l’1-O té riscos, perquè es manté la flama pels que el van viure, però als més joves se’ls explica una cosa que senten que no va amb ells”. “Si la societat civil organitzada vol captar el jovent, potser ha de cantar una cançó diferent de la de l’1-O”, conclou.