"Encara hi som, i sempre hi serem". Amb aquestes paraules, carregades de perseverança, Carles Puigdemont ha recordat aquest dissabte un dels episodis més extraordinaris dels seus anys d’exili: el retorn fugaç a Barcelona del 8 d’agost del 2024, avui fa exactament dos anys. Aquell matí, coincidint amb el ple d’investidura de Salvador Illa, el president va reaparèixer davant de milers de persones a l’Arc de Triomf després de gairebé set anys sense poder trepitjar la capital catalana. Puigdemont ho rememora ara en una carta oberta que acompanya amb diverses fotografies d’aquelles hores. Imatges personals, algunes gairebé quotidianes, que mostren la rereguarda d’una jornada que va concentrar totes les mirades i que va acabar amb el president tornant a l’exili després d’haver desafiat el dispositiu policial desplegat per detenir-lo. "Avui fa dos anys que m’adreçava a Barcelona i en persona als milers de persones congregades a l’acte de l’Arc de Triomf", comença Puigdemont la carta compartida a través de les seves xarxes socials. No ho feia a la capital des del 29 d’octubre del 2017, dos dies després de la declaració d’independència i poc abans d’emprendre el camí de l’exili.
La seva intenció aquell 8 d’agost, recorda, anava més enllà de l’acte de benvinguda. Puigdemont explica que volia arribar fins al Parlament i participar en el ple d’investidura d’Illa. Volia parlar des de la cambra que l’havia investit president de Catalunya el 2016 i adreçar-s’hi com a diputat electe. “Volia recordar d’on venim", explica. I també volia advertir del rumb que, segons ell, prendria Catalunya sota la presidència d’Illa. Dos anys després, Puigdemont manté intacta aquella denúncia i defineix l’actual Govern com "el govern més espanyolista de la història”. A parer seu, aquesta etapa ha comportat “una agenda de voraç deconstrucció nacional”, tant dels elements simbòlics com dels pilars sobre els quals s’ha construït la prosperitat del país.
— krls.eth / Carles Puigdemont (@KRLS) August 8, 2026
Una entrada per la Jonquera, sense maleters ni disfresses
La carta també permet reconstruir les hores prèvies a aquella reaparició. Puigdemont revela que havia arribat a Barcelona el vespre del 6 d’agost, dos dies abans de la investidura. Va entrar al Principat per la Jonquera, travessant la frontera per l’autopista i assegut al seient del darrere d’un cotxe. Una de les fotografies que comparteix el mostra al costat de Jordi Turull poc després d’haver travessat les Alberes. Puigdemont aprofita la imatge per respondre amb ironia a algunes de les especulacions que van circular aquells dies sobre com havia aconseguit tornar: "Ni anem al maleter, ni anem disfressats, ni entrem camuflats en la foscor de la nit”.
És una fotografia senzilla, dolenta i gairebé desenfocada, però carregada de significat. Després de gairebé set anys d’exili, Puigdemont tornava a travessar la frontera que separa administrativament Catalunya Nord del Principat. Ho feia sabent que hi havia una ordre de detenció contra ell i que la seva aparició desencadenaria un dispositiu policial extraordinari.
I així va ser. Puigdemont recorda el "ferotge dispositiu de seguretat” que va blindar l’entorn del parc de la Ciutadella. Critica el tracte dispensat als diputats i denuncia la repressió policial contra ciutadans que havien assistit a l’acte de l’Arc de Triomf. En la carta té també un record especial per als tres mossos -"tres persones que aquell dia van decidir assistir a l'acte de l'Arc de Triomf', afirma- que van acabar investigats per la seva presumpta participació en la fugida i que han estat enviats a judici.
Les notes abans de sortir
Una altra de les fotografies compartides per Puigdemont correspon a primera hora d’aquell matí. Abans de sortir cap al passeig de Lluís Companys, el president repassava les notes que havia escrit la nit anterior. És potser una de les imatges més íntimes del relat. Mentre a fora ja s’activava el dispositiu policial, Puigdemont preparava les paraules que volia pronunciar davant de la gent que l’esperava. A aquelles hores, explica, ja sabien que arribar fins a la tribuna del Parlament seria pràcticament impossible. Però comparèixer personalment a Barcelona tenia un altre objectiu polític de fons: posar davant del mirall la situació judicial que l’havia obligat a mantenir-se a l’exili malgrat l’aprovació de la llei d’amnistia. "Alhora, era important eixir en persona per posar en evidència el que, dos anys després, és encara més escandalós: l’actitud de rebel·lia del Tribunal Suprem espanyol que es negava i encara es nega a aplicar la llei d’amnistia”, escriu Puigdemont.
Per al president, aquella aparició va servir precisament per internacionalitzar una contradicció que considera intolerable: l’existència d’una llei aprovada amb la voluntat de posar fi a la persecució judicial derivada del procés i la impossibilitat, en el seu cas, de beneficiar-se'n per la interpretació que n'ha fet el Suprem. “Posar-los en evidència davant de tot el món forma part de la lluita que podem fer des de l’exili”, afirma, tot admetent la desigualtat de forces davant dels recursos de l’Estat.
Parlar a Barcelona i tornar a Waterloo
Aquell matí del 8 d’agost, finalment, Puigdemont va aparèixer a l’Arc de Triomf. Va pujar a l’escenari, va parlar davant dels milers de persones que l’esperaven i, després, va desaparèixer de la vista pública mentre totes les mirades es dirigien cap al Parlament. No va poder entrar a la cambra catalana. Però tampoc va ser detingut. "El propòsit principal era poder parlar i, si això era possible, tornar sa i estalvi a Waterloo", revela ara. Una frase que resumeix la dimensió personal i política d’aquelles hores, viscudes sota una enorme pressió i amb el risc evident que el retorn acabés amb la seva detenció després de gairebé set anys d’exili. "Res no va ser fàcil ni exempt de risc i tensió", recorda.
Dos anys després, Puigdemont continua a Waterloo. I és des de l’exili que mira enrere i reivindica aquell retorn fugaç no com una anècdota ni com una operació espectacular, sinó com un acte de persistència política. Va tornar per parlar, per fer-se present a Barcelona i per recordar que, malgrat els anys, les causes que el van portar a l’exili continuaven obertes. La carta acaba mirant menys cap al passat que cap al futur. Perquè darrere de les fotografies, dels records de la Jonquera, de les notes escrites la nit abans i de la tensió d’aquell matí hi ha sobretot una idea que Puigdemont ha convertit en una constant durant els seus anys a Waterloo: resistir també és continuar. "Tampoc no ho és ara, de fàcil", reconeix. I immediatament hi afegeix la frase que dona sentit a tota la carta, dos anys després d’aquell retorn inesperat al cor de Barcelona: "I, tanmateix, encara hi som, i sempre hi serem. Visca Catalunya lliure!"