Els berlinesos que divendres sopaven en un petit restaurant a l’oest de la capital alemanya, just davant d’una coneguda església catòlica de totxos vermells, no esperaven trobar-se a la taula del costat el president Carles Puigdemont, el personatge que des de fa dues setmanes ha saltat als mitjans alemanys i ha desbordat les seves portades.

De fet, 24 hores abans tampoc el president ni els diputats s’imaginaven que serien en aquell petit i discret local compartint abraçades. En qüestió d’hores, la política catalana acabava de viure un nou gir argumental dins d’una història trepidant que –ara ja sí- està aconseguint captar la tan cobejada atenció d’Europa. I sobre tot la de la seva opinió pública.

Les piruetes, no obstant, en algunes ocasions resulten excessivament perilloses com va demostrar la inesperada detenció de Puigdemont a Alemanya tot tornant de Finlàndia. “El meu deure com a president no és estar silent. Vaig dir des del començament que volia explicar per tota Europa la situació política a Catalunya. Accepto les conseqüències davant del risc, és la meva obligació”, argumenta Puigdemont que constata que la seva estratègia d’exili comença a aconseguir resultats.

El president no només no es rendeix sinó que s’adapta amb rapidesa. S’ha envoltat d’un equip d’advocats de primeríssim nivell i escolta els seus consells. Tan bon punt va sortir de la presó, li van aconsellar desplaçar-se a Berlín. I així ho va fer, malgrat la roda de premsa que hi havia convocada per aquella mateixa tarda a Neumünster i malgrat la caravana de diputats de JxCat i ERC que en aquell moment es dirigien a la localitat d’Schleswing-Holstein per saludar la seva sortida.

L’anada dels parlamentaris primer a Hamburg, pensant que anaven a Neumünster per acabar finalment a Berlín amb un complicat viatge per carretera es va convertir en una autèntica gimcana. Però finalment havien aconseguit arribar i ja al vespre compartien sopar amb un feliç Puigdemont en mànigues de camisa, i amb els perplexos berlinesos que ocupaven les petites taules lliures que quedaven al local.

A aquella hora els restaurants i cafès de Berlín eren plens de soroll i bullici. L’escena que protagonitzaven els catalans no era, per tant, gens estranya per als habituals del local acostumats a més a viure-hi els vespres de Bundesliga i Champions a través de la gran pantalla que hi ha instal·lada al menjador.

El restaurant escollit ocupa una cantonada d’un barri residencial i tranquil de classe alta. Un més dels múltiples cafès i restaurants d’una zona benestant. Gairebé ningú passejava ja pel carrer, i els pocs vianants que hi circulaven podien observar indiferents a través del finestrals l’escena que protagonitzen els catalans. Només Josep Maria Matamala, l’autèntica ombra que permanentment custodia Puigdemont, semblava no abaixar la guàrdia. Tampoc Elsa Artadi s’havia acabat de recuperar dels constants obstacles que havien hagut de superar les darreres hores fins arribar allà.

No hi va haver discursos, per no destorbar la clientela més del compte, però sí un recorregut del president per totes les taules per conversar amb cadascún dels assistents. I moltes abraçades. I selfies. Els episodis de conflictes interns que han anat corcant l’independentisme les darreres setmanes van quedar aparcats. Si més no dins d’aquell local on republicans i JxCat compartien la satisfacció per una decisió judicial a Alemanya que ha posat en evidència les febleses de l’argumentació judicial espanyola i, per tant, les raons per a l’empresonament i exili del Govern i els Jordis. Aquest cap de setmana la consigna era tornar a coordinar els grups independentistes al Parlament. La realitat ja arribarà dilluns.

De moment, al sopar berlinès de divendres hi havia més diputats d’ERC que del PDeCAT, tot i la presència del responsable d’organització de la formació, David Bonvehí. Els que també hi eren –perquè mai no falten- era el nucli dur d’independents que Puigdemont va fitxar per a JxCat, la guàrdia pretoriana del líder. Tan cohesionats que es resisteixen a renunciar a la investidura de Puigdemont. Tant que, possiblement, si no hagués estat per la seva oposició, a hores d’ara, Puigdemont podria no ser ja diputat.

El president ha arriscat molt, com ell mateix reconeix. Però aquest cop el moviment que semblava que podia deixar-lo definitivament tocat ha resultat ser un trumfo. I no desaprofitarà l’ocasió. Ho va demostrar amb la concorreguda roda de premsa que va organitzar l'endemà, dissabte, a Berlín, amb el to del discurs que va protagonitzar i amb la imatge de mà estesa al diàleg que hi va dibuixar.

Instal·lat els primers dies en un hotel a la capital alemanya, es prepara per buscar un lloc on viure. L’objectiu, però, és tornar a Brussel·les tan bon punt li permeti la justícia alemanya, si com apunten mitjans d’aquest país -i fins i tot membres de l’executiu d'Angela Merkel-, l’extradició per malversació també és desestimada.

De moment, però, Puigdemont ja ha vist com la seva popularitat s’ha multiplicat els darrers quinze dies a Alemanya, l’autèntic centre neuràlgic d’Europa. El govern espanyol no ha dissimulat que el rebuig a l’extradició havia caigut a Madrid com un cubell d’aigua freda. La vicepresidenta Soraya Sàenz de Santamaría va trigar dos dies a recuperar el to de desafiament. “Això és una batalla, a vegades semblarà que guanyi, però guanyarem nosaltres”, advertia dissabte la número dos de Rajoy en un to encara desencaixat que ha provocat tota mena de comentaris a Twitter.

Les crides al diàleg que Puigdemont va llançar des de Berlín van impactar un cop més, en qüestió d’hores, contra el no implacable i granític del Govern espanyol. El pols és espectacular i l’Estat no vol afluixar. El mateix dissabte que Madrid rebutjava la mà estesa de Puigdemont, un grup de diputats de JxCat es van veure increpats per estudiants espanyols pels carrers de Berlin, que els van tirar en cara el llaç groc.

Però Europa està marcant distàncies amb el discurs de l’Estat espanyol. Divendres al vespre, els berlinesos que compartien local amb Puigdemont van acabar fent-se fotos amb ell.

Fa més de 50 anys i a no gaire distància del restaurant on sopava la delegació catalana, el carismàtic John Fitzgerald Kennedy va proclamar des de l’ajuntament de la ciutat, aleshores dividida per un mur que separava dos mons, que tots els homes lliures sigui quin sigui l’indret on viuen són ciutadans de Berlín. JFK, que cinc mesos més tard seria abatut a Dallas, va fer famosa la frase que “en tant que home lliure, estic orgullós de les paraules Ich bin ein Berliner [jo sóc un berlinés]”. Divendres, Puigdemont en unes circumstàncies i un moment del tot diferents també es va sentir berlinès perquè es va sentir lliure.

En acabar la trobada, el president es va calçar un jersei negre, un abric i una gorra negra i va abandonar el restaurant amb la sorollosa comitiva. La suau nit berlinesa d’aquest divendres va envoltar-lo ràpidament per fer-lo desaparèixer en la discreció que sempre persegueix. L’endemà la capital alemanya el va rebre amb un sol esclatant que va inundar els carrers i els parcs de gent assedegada d’escalfor i llum. A Madrid, en canvi, no van aconseguir desempallegar-se en tota la jornada d’uns núvols espessos i grisos.