Les manifestacions del Primer de Maig serveixen a El Mundo i l’ABC per sostenir el seu retrat del govern espanyol com un aliat dels sindicats en contra dels empresaris, com cada cop que s’ha apujat el salari mínim, posem per cas. Els sindicats han advertit les patronals que convocaran vaga si els salaris no s’ajusten a la pèrdua de poder adquisitiu causada per la inflació. La Vanguardia, El País, l’Ara, El Punt Avui i El Periódico en parlen amb més distància, sense extreure de la diada tanta punxa política —o politiquera— de la presència de sis ministres a la manifestació de Madrid. El País fa servir “pressió” per descriure l’actitud dels sindicats. En to més popular, El Punt diu que el Primer de Maig “escalfa el carrer” i l’Ara parla de “clam”. No serà per la xifra de manifestants —entre 2.000 i 5.000 a Barcelona, entre 10.000 i 60.000 a Madrid.
El diari progre madrileny és l’únic dels vuit que aquí es comenten que té alguna notícia de relleu en portada. Explica que el 18 d’abril passat, el president del PP, Alberto Núñez Feijóo, es va reunir amb mig centenar de fiscals, entre ells algun càrrec de pes, que li van desitjar que guanyi les eleccions i derogui “immediatament” algunes de les reformes legislatives promogudes pel govern de Pedro Sánchez i aprovades per la majoria parlamentària que li dona suport. Un dels presents era Antonio Narváez, exmagistrat del Tribunal Constitucional i ara fiscal al Suprem, que es va queixar que Sánchez governa amb “filoetarras”, senyal que la caracterització de l’executiu espanyol i la seva coalició parlamentària com a socialcomunista, separatista i terrorista no és cosa només dels diaris del Trio de la Benzina, sinó que és un a fe que comparteixen servidors públics dels més alt nivell. Desanima una mica, tot això que explica El País.
L’altra nota interessant del dia és la portada de La Razón, que va amb una altra enquesta on anuncia que la presidenta de la regió de Madrid, Isabel Díaz Ayuso, obtindria la majoria absoluta i no dependria de Vox per governar. La gràcia de repetir tant les enquestes on guanya les eleccions el favorit del diari que les encarrega i publica és que generen una realitat paral·lela on els lectors poden descansar tranquils. Més que paral·lela, una realitat anticipada sempre agradable, sempre favorable. Els diaris com La Razón, que publica més enquestes de les que una persona normal pot assumir racionalment, són com la música que guardes al mòbil quan la fas sonar en mode random, aleatori: no saps quina cançó vindrà, però saps que és bona, que t’agradarà. Conserves la sorpresa sabent que mai et disgustaràs. És un món fantàstic.
