La premsa antigovernamental de Madrid marca el nou camp de batalla a les portades d’aquest dimarts: els pressupostos generals de l’Estat. El relat que fabriquen és simple: els comptes que s’han presentat (pdf) a Brussel·les són de mentida i/o per a quedar bé: l’augment de 5.500 milions en la despesa no es pot finançar amb les mesures que proposa el govern espanyol, que calcula un ingrés de 7.400 milions (dels quals 5.678 en impostos) que és imaginari, perjudicial, maldestre. La diferència aniria a finançar el dèficit, que cauria a un 1,8% del PIB, etcètera.

Així, El Mundo en diu “pressupostos virtuals”; l’ABC els qualifica de “miracle” i com a “poc creïbles” els sentencia La Razón. Tampoc no ho veu gaire clar El País, però amb afany d’aixoplugar al govern, que és el que li cau bé (com han canviat les coses), s’ho tira a la millor banda i diu que els ingressos “deixen dubtes”.

EM

ABC

LR

EP

El motiu d’aquests dubtes l’explica el corresponsal a Brussel·les d’Expansión, home rigorós en afers de xifres, en una piulada divulgativa a l’abast de qualsevol ciutadà (val la pena seguir el fil sencer, que no és gaire llarg):

Informar o impugnar

Veient les xifres pressupostàries, les previsions de creixement a la baixa i el rigor de la UE amb la cosa, és lògic preguntar-se si cal fer servir expressions com “destralada fiscal” (copyright La Razón però El Mundo també l’ha adoptada), o “impuestazo” (com en diu l’ABC). Fa l’efecte que no cal, que no són gaire informatives i sí que vénen carregades de malvolença més de ganes d’explicar què vol fer Sánchez amb “els diners de tots”, com diuen a les teles.

Els accepti Brussel·les o no, on s’aproven de debò els pressupostos és al Congrés. Sánchez encara no té tots els vots que li convenen: li falten els dels partits independentistes. Engrescat el Trio Antigovernamental en impugnar les xifres, fins i tot abans de deixar-nos-les llegir, s’han oblidat d’aquest detall, o no li donen importància. El País se’n cuida en una columneta a sota del titular dels pressupostos, on agafa per la banda que més favor li fa unes declaracions del portaveu del PDeCAT on diu una cosa i la contrària gairebé en la mateixa frase, en rebel·lió oberta (només és una metàfora eh) al principi de no contradicció.

Dels Jordis a la presó –ja fa un any– no se’n canta ni gall ni gallina. Fa l’efecte que per als periodistes espanyols, és “normal” i no se’n parli més. O potser és que amb aquest cas tenen cua de palla –i tampoc no se’n parli més, esclar.

Il·lustració: Els canvistes (escola de Marinus van Reymerswaele, cap al 1548)