El que crida més l’atenció a les portades d’avui de la premsa del 155 és la dissonància entre els titulars i la fotografia que tots, tots, tots, han triat: Oriol Junqueras i Pedro Sánchez encaixen les mans mentre es miren sense malícia. Els titulars que acompanyen aquesta imatge parlen “d’esperpent” (ABC), “desafiament” (El Mundo), “forta divisió” (El País), “rebel·lió” (La Razón), “bronca” (El Periódico) i “crispació” (La Vanguardia). No encaixa. És com escoltar Highway To Hell tot veient les imatges mudes d’El llac dels cignes de Txaikovski. O això.

Desconcerta llegir aquelles expressions irritades al costat d’una fotografia de la salutació dels líders dels partits guanyadors de les eleccions generals a Espanya i a Catalunya, un senyal més que notable que hi ha ganes de fer les coses d’una altra manera per abordar el conflicte que marcarà aquesta legislatura, com ho va fer les dues anteriors.

Cecs o encegats

A la tele es veia ben clar: un Junqueras somrient va a cercar Sánchez; els altres presos polítics, amb bona cara, saluden tothom que els ve a veure i a d’altres que ells van a trobar. Cal una mirada ben torta —o estar cec o encegat, que no és el mateix— per veure-hi “esperpent”, “desafiament” o, pitjor encara, “rebel·lió”. Potser ho fa el cinisme o la mala fe —no es pot saber. Pel que fa a la “forta divisió” i la “crispació”, fan més servei per descriure les guitzes dels diputats de Vox, els numerets patriòtics d’Albert Rivera i Rafael Hernando, i alguns crits. Paraules tan grosses per tan poca cosa. Has vist un question time a la Cambra dels Comuns? Algun diari britànic s’escandalitza i titula pel xivarri? Doncs això.

Però, aviam, al marge del batibull, d’entre tot el que va passar ahir al Congrés, és l’esvalot oportunista i/o caparrut, aquell “ambient de taverna”, el que paga la pena de destacar, o més aviat el capteniment dels presos polítics que, en lloc de muntar un xou per cridar l'atenció, van estimar-se més presentar-se amb vestit i corbata —cap samarreta reivindicativa—, somriure i saludar els seus adversaris? Sobta, sobretot, que tot plegat —especialment l’escena Junqueras-Sánchez— no es consideri mig pas endavant i no una trampa parada amb mala intenció, una hipocresia traïdora o una provocació insolent. S’ha de tenir l’ànima negra.

Bingo

Tal vegada els diaris del 155 estan inquiets perquè encara no han sabut fabricar un relat alternatiu per l’anomalia evident dels parlamentaris empresonats. Han estat incapaços —de moment— de fer-ne un murallas humanas o de transformar-la en una història de violència o d’odi. La realitat supera la seva mala traça per capgirar la realitat dels parlamentaris-presos-polítics i fer-ne una versió que encaixi en la faula del cop d’estat, l’imperi de la llei i etcètera. Serà difícil després de la sessió d’ahir.

Hi ha, però, una portada i mitja que s’ho miren d’una altra manera. La mitja és la de l’Ara. Malgrat no s’escapa del marc interpretatiu que el conflicte el causen els presos polítics, afina més el llenguatge i descriu el moment com una “sacsejada” per al legislatiu espanyol. Qui ho clava és El Punt Avui fent la cosa més simple: triar el fet substancial, el moment decisiu, i titular-lo amb allò que hi passa: Junqueras diu a Sánchez “Hem de parlar”. Li diu en aquell mateix moment. Ni més ni menys. Bingo.

EPA

ARA

LV

EP

EPC

EM

ABC

LR