Tot això del comentari de portades, en general, només porta disgustos. És art d’opinió opinabilíssima, sotmesa a gran volubilitat. La discussió no s’acaba mai, perquè tothom té una alternativa millor. Certament, el comentari té força si raona els judicis que fa, perquè tenir opinió no és gens difícil, que les opinions són com el nas: tothom en té un. És un art injust perquè, a portada passada, tots som directors de diari. Per paga, cal suportar tota mena de sarcasmes dels col·legues (“Ja et trucarem abans de publicar-la, eh”, “Passa a les 8, que és quan la fem”, etcètera). Es pateix molt. Deixades anar aquestes excuses a tall de protecció —no protegeixen gens, no ens enganyem, però tranquil·litzen el comentarista— diguem-ho: s’equivoquen molt les portades que no han obert amb la sentència del Tribunal Constitucional que valida com a proporcionades les penes imposades pel Tribunal Suprem als líders del procés independentista.
La gràcia de la sentència és que els magistrats Xiol i Balaguer han emés vots particulars. Per fer-te-la curta, consideren desproporcionades les condemnes i dubten que els fets de setembre i octubre del 2017 encaixin en el tipus penal de la sedició. Més aviat podrien considerar-se un exercici ordinari de la llibertat ideològica i de reunió, llibertats que —bum!— la sentència de l’1-O pot haver vulnerat, cosa que justifica anomenar presos polítics als condemnats. El que venen a dir els dos magistrats és que els seus arguments també quadren amb les lleis espanyoles. Per tant, el Tribunal Europeu de Drets Humans els pot fer servir per tombar la sentència del Suprem i el govern espanyol els pot usar per explicar l’indult. En resum, que han fet la meitat de la feina a les defenses dels presos polítics i exiliats, i a Pedro Sánchez.
Per què s’equivoquen els diaris que no obren portada amb aquesta sentència? D’entrada, perquè cap de les informacions amb què La Vanguardia, El Periódico o l’Ara obren portada té més substància ni conseqüència política, social i etcètera que la sentència del TC. Ni la urgència pels diners dels fons de reconstrucció dels Quatre Grans de la UE (és l’enèsim cop que ho diuen), ni el retard en la formació del Govern que enviaria la fàbrica de bateries a l’Aragó (tites, tites, tites); ni la hipotètica catarsi penitencial a l’esquerra espanyola si no guanya Ayuso (a Madrid!).
Un altre perquè apareix a El camarot del capità, llibre on Màrius Carol repassa els set anys que ha estat director de La Vanguardia. Recorda Carol que l’editor del diari, arran de la repressió violenta del referèndum de l’1-O, li diu que espera una cobertura informativa que no es deixi res per dir, a la qual no puguin fer cap retret els lectors del futur, ni els historiadors, etcètera, i de la qual els editors que vinguin no se n’avergonyeixin. És un consell savi, destil·lat en 140 anys de família d’editors. A la portada d’avui no l’han seguit cap dels tres diaris esmentats.
Si el Tribunal Europeu de Drets Humans tomba la sentència, tota o en part, les portades d’avui no hauran estat a l’altura. Si no la tomba, tampoc. Tots aquests diaris han editorialitzat, amb més o menys èmfasi, que resoldre la qüestió dels presos polítics i exiliats és un inici necessari per abordar el conflicte i que la sentència era desproporcionada. Si aquells editorials no eren només un al·leluia per quedar bé, avui era el dia perquè es notés a la portada.
