Les portades de La Vanguardia i El Periódico coincideixen a caragolar Laura Borràs perquè dimiteixi del seu escó i de la Presidència del Parlament. Als dos diaris se’ls escapa un cert afany de reblar el clau, una certa pressa per fer-la fora de la vida política, més encara quan la sentència encara no és ferma perquè serà reenviada al Tribunal Suprem en apel·lació. La reacció de Borràs tampoc no és inesperada. L’alternativa per titular és la que trien El País, l’Ara i La Razón: remarcar que el mateix tribunal que condemna Borràs demana al govern espanyol que la indulti perquè la pena que es veu obligat a imposar és “excessiva”, a més que, en aquest cas, la presó “no és necessària per evitar la comissió de nous delictes”. És una decisió més insòlita i inesperada que Laura Borràs “s’enroqui”, com diu La Vanguardia, o “es negui a dimitir”, com ho escriu El Periódico. Què fa més per al títol principal, l’encastellament de Borràs o la sorprenent petició de gràcia? Per què uns diaris trien una opció més política, per força més interpretativa, i altres escullen la més jurídica, per força més factual? Caldria forçar la portadologia i fer un judici d’intencions, que és cosa lletja i fa de mal escriure. Decideix-ho tu, que ja ets prou grandet.
També és remarcable com La Vanguardia i El País, en un segon tema de portada, presenten la vessant humana dels ventres de lloguer o gestació subrogada. El diari de Madrid presenta com a possible la reforma que pretén el PP: legalitzar la cosa sempre que no hi hagi pel mig un pagament. El País ven l’anomenada subrogació “altruista” com la que han regulat Portugal, el Regne Unit i el Canadà. La majoria d’informes i dictàmens coneguts, però, entenen que és de fet impossible que existeixi tal cosa. El Comitè Consultiu Nacional d'Ètica francès, per posar un cas, documenta en aquest informe com n’és de complicat als mateixos països que el diari cita. També diu que no és el preu que fa la pràctica acceptable, perquè la “gestació per a altres”, com en diuen allí, suposa “un nombre important de riscos i violències mèdiques, psíquiques i econòmiques” i s'ha de rebutjar en nom del respecte a la persona humana, el rebuig de l'explotació de la dona, la negativa a la cosificació del nen i la indisponibilitat del cos humà.
La Vanguardia, publicava aquest dijous un editorial molt contundent en desacord amb la proposta del PP. Aquest divendres baixa el pistó i dona espai en portada a un reportatge titulat “No són nadons comprats”, on es fa ressò de les demandes de famílies que han acudit a la gestació subrogada. Li serveix per compensar l’editorial esmentat i fer fil blanc fil negre —un clàssic de la casa— amb una peça on explota la vessant més emocional de la maternitat subrogada. Certament és lleig dir-ne “nadons comprats” als fills procedents d’un ventre de lloguer, però no és tan inexacte. El negoci que hi ha al darrere de la gestació subrogada/ventres de lloguer és gran. Només als Estats Units hi ha 400 agències que s’hi dediquen, a preus que van entre 120.000 euros a 300.000 euros, dels que la mare de lloguer en rep entre 27.000 i 60.000 euros (el 20%) i l’agència es queda la resta. No és tan emocionant ni visceral i fa lleig parlar de diners en aquesta situació. Però és la realitat i no les flors i violes amb què la indústria de la subrogació ven els seus serveis.
