Impressiona la capacitat d’alguns diaris espanyols per refer el relat informatiu de manera que els responsables directes de bloquejar la renovació del Poder Judicial i del Tribunal Constitucional siguin els bons de la pel·lícula mentre els que proposen solucions, més o menys encertades, passen per ser-ne els responsables. Per sort, El País publica aquest dissabte la notícia d’uns fets que servirà per desemmascarar als diaris que especulen i fabriquen realitats alternatives a mida dels interessos partidistes als que se sotmeten. La Razón n’és un: afirma al títol principal de portada que el Tribunal Constitucional (TC) vol decidir abans que el Senat voti la reforma del Codi Penal i del mecanisme d’elecció de membres del mateix TC, com volent dir que ho farà en contra. El Mundo, que atribueix al TC, en general i sense noms, una crítica al “dèficit democràtic” del PSOE. L’ABC, que parla d’un “assalt a la justícia” i assigna “als jutges” —també així, en general—, el retret al govern espanyol que la seva acció acosta Espanya als estats expedientats per la UE per degradar la independència de la justícia. Doncs bé, resulta que el lletrat principal del TC recorda que la doctrina del tribunal és contrària als interessos del Partido Popular i, de retruc, als dels diaris que el serveixen, com els tres esmentats.
És cridaner que, entre els diaris catalans, només l’Ara destaqui la decisió del Tribunal de Comptes (TCo) de processar a 35 excàrrecs del Govern per l'1-O i l'acció exterior, inclosos Artur Mas, Carles Puigdemont i Oriol Junqueras, perquè als consellers del TCo no els agrada el que van fer, especialment l’acció exterior. El TCo, malgrat el nom, no és un òrgan judicial sinó l’ens fiscalitzador de la gestió comptable de qualsevol administració, organisme o empresa públiques. Els seus membres no són electes, sinó que els conxorxen entre el PP i el PSOE, els partits majoritaris. Juristes com José Antonio Martín Pallín, ex magistrat del Suprem, consideren que la decisió de processar-los contradiu la llei del mateix TCo i, en el cas dels condemnats pel Suprem, suposaria un doble enjudiciament pels mateixos fets, cosa del tot inconstitucional.
Aquest estat de coses ens du de pet a un problemot —el problemot—, del que els diaris no se n’ocupen gaire directament: la degradació de l’estat de dret. La Fundación Hay Derecho, gens amiga de bolivarians ni separatistes, ho valora en un informe publicat fa dues setmanes. Dos aspectes criden l’atenció. El primer, l’excés legislatiu del govern espanyol. Entre el 1978 i el 2015, els decrets-llei eren la tercera part de les lleis ordinàries aprovades pel Congrés. El 2018, els decrets-llei ja representaven el 72%: onze lleis ordinàries de les Corts Generals i 28 decrets-llei del Govern. Al 2021 van suposar el 60% de la legislació ordinària. És a dir, legisla més l’Executiu (el govern espanyol), que el Legislatiu (el Congrés i el Senat) i la via ordinària per a fer-ho és el decret-llei, instrument excepcional —per a casos de necessitat extraordinària i urgent— que permet aprovar lleis sense informes previs, poc debat parlamentari i minses possibilitats d’introduir-hi esmenes. És el món a l’inrevés. El segon aspecte preocupant és la ineficiència de la justícia. Espanya és l’Estat de la UE amb el pressupost més elevat per al sistema judicial i també un dels que té menys jutges. També és el que va més endarrerit en l'execució de sentències: la paràlisi al Consell del Poder Judicial és la causa que s’hagin dictat mil sentències menys a l’any. La culpa és dels independentistes.
