Portades: això sí que és una taula de diàleg

Avui cal fer una reverència a La Vanguardia i El Periódico, que han editat com es mereix la fotografia de la taula on ahir van seure Vladímir Putin i Emmanuel Macron a Moscou. Una foto així merita publicar-se de banda a banda de la portada, com han fet aquests dos diaris. Els únics. És una d’aquelles imatges que t’expliquen la situació millor que mil tractats. El Woody Allen àcid dels anys 70 passats hauria imaginat una escena així per explicar en clau de sàtira la personalitat política de l’autòcrata rus. Als més friquis els recordarà aquell capítol de The Office en què nomenen director interí de la sucursal Dwight Schrute —un comercial, caricatura de la dreta nacionalista dels EUA— i el primer que fa és posar-se al despatx una reproducció de la taula d’Uday Hussein, fill de Saddam, i passejar-se per l’oficina amb un colt dins una pistolera. Entre les portades d’avui dimarts guanyaria La Vanguardia per foto-average perquè l’han posada a sobre de tot de la pàgina, en una posició més destacada que El Periódico. Llàstima de La Razón, que no s’ha atrevit a donar-la a tota l’amplada de pàgina i, peccato, li ha tret aire per sobre i per sota de la taula, cosa que fa perdre a la imatge tot el context i la força còmica. Això no es fa. Total, per poder donar una foto de Pablo Casado fent una encaixada de mans (sapristi!) amb la presidenta del Parlament Europeu. Meh. Quin poc sentit del moment —i de l’humor. Libération, el diari dels boomers progres francesos, fa una broma molt bona amb la foto. És la imatge que il·lustra aquesta peça. També és la imatge de cent mems gloriosos, el més brillant dels quals potser és aquest:

It's true, the talks between France's 🇫🇷 Macron & Russia's 🇷🇺 Putin failed to produce Ukraine 🇺🇦 breakthrough

But my oh my, the memes 🤣😂
(courtesy of @WUTangKids) https://t.co/k19s7Bkr91 pic.twitter.com/AzIqMjXtHQ
— Saad Abedine 🤬😷🤟🏼 (@SaadAbedine) February 7, 2022

El Periódico explica l’estat de la comissió d’investigació sobre els abusos d'eclesiàstics amb un títol molt interessant. Diu que el PSOE “margina el Congrés” perquè secunda la proposta del govern espanyol de traslladar la investigació fora de la cambra i assignar-la al Defensor del Poble. “Marginar” sona fort i inclou un judici d'intencions. És un verb que atribueix afany de bandejar, ignorar o menystenir. Potser al diari de Prensa Ibérica no li ha agradat la decisió. El títol, però, és més exacte que el d’El País, de fa dies molt enderiat amb el tema —l’ha promogut el mateix diari— però que no pot o no vol disparar contra el govern espanyol perquè se’l miren bé i no volen perjudicar decisions que afecten l’empresa editora (un altre dia en parlem). Llavors fa una cabriola i força el llenguatge, dient que el pla per investigar bla, bla, bla “s’obre pas al Congrés”, una manera molt així de dir que tot va com s'havia previst quan el que es ventila és sostraure la investigació de la mateixa cambra i posar-la en mans d’un organisme que el govern pot controlar més de prop, sigui per limitar els danys de les perquisicions, sigui per modular-ne la publicitat i, sobretot, per estalviar-se el xou dels diputats a les compareixences, atès que una comissió parlamentària sol ser un espectacle salvatge que serveix a ses senyories per millorar la pròpia presència pública. La primera frase del text d’El País és un malabarisme semàntic de manual: "La iniciativa del PSOE para que el Defensor del Pueblo, Ángel Gabilondo, dirija la investigación de los abusos sexuales en la Iglesia católica, cobra fuerza entre las fuerzas parlamentarias". Au va. "Cobra fuerza?". Han de ser intensos i formidables els contactes i maniobres entre bambolines dels grups parlamentaris per retirar la investigació del Congrés i estalviar-se les compareixences públiques que implicaria. Més d’un diputat ja deu pensar a convocar el mateix Papa Francesc només per marcar punts. Però El País no pot fer mal al govern espanyol i li estén la catifa vermella malgrat que en un editorial ha exigit que el cas el porti el Congrés. D’aquí el títol tan alambinat.

El Punt Avui titula que “els grups polítics collen Borràs per l’escó de Juvillà”. Efectivament, així és. Però sura en l’aire un dubte. Si el diari més proper al puigdemontisme explica el cas així, assenyalant la presidenta del Parlament —fins ara l’havia, diguem-ne, protegit—, és senyal que Laura Borràs perd peu dins de casa seva (la política, s’entén) o això són cabòries sense substància?