És una foto una mica ortopèdica, amb Salvador Illa allargant tot el el braç i fent l’esforç de bascular el cos per encaixar la mà estesa de Pere Aragonès, una salutació forçada, gens victoriosa. Políticament parlant, però, és un tros de foto. Un trofeu de caça major mediàtica per a Esquerra Republicana i per al Partit dels Socialistes, que apareixen a les quatre portades de Barcelona i a la d’El País com els partits de govern de debò de Catalunya, els que saben acordar, almenys aquest dimecres. Aprovar els pressupostos és l’obligació principal de qualsevol govern i, si no disposa d’una majoria clara, l’ha de fabricar. La imatge dels dos faedors de l’acord pels comptes públics és també el premi de tot l’estira i arronsa de tres mesos al límit de la trencadissa.
La cirereta del pastís és aparèixer obrint la portada de l’edició nacional d’El País. No surt de franc, però, que el diari espanyol de referència et pengi la medalla d’or del dia. Ho aprofita per vendre el relat amb què el govern espanyol presenta el pacte fora de Catalunya —i això inclou la Unió Europea—. La Moncloa veu l’acord d’ERC i PSC pels pressupostos com la fi del conflicte a Catalunya. El ministre de Presidència, Félix Bolaños —principal operador polític de Pedro Sánchez— s’ha vantat que la Catalunya de la qual “les empreses fugien espaordides” ja és “el passat”. Diverses eleccions espanyoles s’acosten i cal conjurar els mals esperits de l’anti-España que invoca el seu rival.
El País, en portada i a l’editorial, surt a reblar el clau. S’han trencat els blocs independentisme-unionisme que configuren la política catalana des del 2012, trompeteja el diari. Aquella portada amb aquesta narrativa orientarà a innumerables tertulians, comentaristes i opinadors de premsa, ràdio i televisió que es miren amb afecte l’actual govern espanyol —allí i aquí. És la maleïda “guerra pel relat” amb què ens estovaran els ossos fins que acabi la setmana, pel cap baix. Dimarts mateix a la nit, el president d’ERC, Oriol Junqueras, ho desmentia al Més 3/24 d’en Xavier Graset, on va dir que “encara existeix” el 52% [la majoria independentista], que amb el PSC no han tancat un pacte de legislatura sinó un acord de pressupostos. Etcètera.
La Vanguardia i El Periódico titulen per les conseqüències principals de l’acord: al president Aragonès no li caldrà avançar les eleccions i salva no només aquest any sinó la legislatura. Els títols principals d’aquests dos diaris deixen anar un aroma entre la resignació i l’alleujament. Diuen que els pressupostos són el veritable programa electoral. Si és així, es pot afirmar també que governar és la millor campanya electoral.
El contrast entre els dos diaris catalans, diguem-ne dinàstics, i els més inclinats al sobiranisme és gran. L’Ara i El Punt Avui es limiten a consignar de manera rutinària que els comptes públics s’han pactat i signat, com qui tria el plat de sempre al menú del bar de sota de casa o el recepcionista d’hotel que, amb cara de poma vella, registra d’esma un hoste que fa tard. Després de tres mesos dient que demà sí —com el cartell penjat en tants bars: avui no es fia, demà sí—, el dia que de veritat ha aparegut el llop els ha agafat cansats, la guàrdia baixa i esgotada la creativitat titulesca.
El Trio de la Benzina, en canvi, ja fa dies que martelleja en una altra direcció: Pedro Sánchez ajuda a aprovar els pressupostos a Esquerra per blanquejar els seus pactes amb l’independentisme pèrfid i disgregador i fer-se pagar la promesa de convocar un referèndum. Mai diuen de què serà, el referèndum, perquè tot plegat és un invent i perquè el mateix referèndum que allà pel 2017 només era una eina de dictadures i tirans ara resulta que només pot ser el d’independència. Aquest relat fa cremallera amb el que venen el Partido Popular i Vox, esclar.
