Les portades de la premsa madrilenya apunten totes –El Mundo amb menys volada– contra el relat independentista d’un sol poble que lluita pacífic i determinat, per decidir el seu destí contra un estat autoritari, etcètera. És a dir, tot el contrari del que, amb penes i treballs, es va anar bastint fins a arribar al clímax de l’1-O imprès a d'altres portades, les de la premsa estrangera de fa un any. Diumenge, les primeres madrilenyes parlaven d’enfrontaments entre indepes i, en fi, policies de paisà. Aquest dilluns hi afegeixen divisions dins el sobiranisme, Mossos d’Esquadra pel mig i tot.
Els fets en què es recolza aquest contrarelat unionista seran més o menys sòlids –topades entre la CUP i la resta del sobiranisme n’hi ha per donar i regalar des del famós "pas al costat". Aquest dilluns de commemoracions, però, el contrarelat no sembla tan ridícul. Fa més respecte. Potser el que traspuen aquests titulars (els de La Vanguardia i El Periódico inclosos) és el canemàs d’un altre relat sobre la crisi catalana, una narrativa diferent que s’obre pas a empentes i rodolons: S’esfilagarsa l’independentisme? Es revolten uns indepes contra els altres només un any després del seu gran moment? És una fractura que pot perjudicar aquells ossos que semblaven d’acer o només és una fissura? Poden perdre malgrat l'esclat del 21-D?
En el primer aniversari de l’1-O, aquell momentàs tel·lúric de l’entre tots ho farem tot, de resistència civil (l’unionisme llegit parla de "cop d’estat postmodern"); aquell momentàs que l’independentisme voldria celebrar acoblat com les dogues d’una bota de roure, reblant el triomf de la seva narrativa… resulta que tot això els diaris madrilenys –i els grans barcelonins– ho presenten barallat, esberlat, en una trifulga ordida per uns provocadors ultres.
Aquestes portades fan l’efecte que han ensumat sang. Aviam què passa els dies que vénen.