Aquest dijous fan riure molt les portades del Trio de la Benzina, que no saben com amagar, dissimular i disfressar la frenada en sec patida pel trompetejat “efecto Feijóo”, que semblava un tsunami còsmic que havia de matar d’un sol cop a Vox i a la coalició socialcomunista-terrorista-independentista que apuntala el govern de Pedro Sánchez. Ja veurem on arriben les mesures anticrisi anunciades pel president espanyol, que té un prestigi d’engalipador professional ben guanyat. Avui, però, toca assenyalar que la dreta impresa —i les seves terminals audiovisuals— no sap què li passa. El castell de cartes ha caigut i ara es miren les mans buides com un mag mediocre a qui se li veu el truc i sap que tothom s’adona que la seva màgia és una enganyifa barata.
El Mundo, com sempre, ocupa el graó més alt del podi del ridícul en el seu afany de recrear la realitat. Diu el tabloide ultra que “el gir de Sánchez descol·loca a Yolanda Díaz” i ho prova amb “l’expressió seriosa i l’absència d’aplaudiments” de la vicepresidenta. Vés per on. Que són, periodistes o endevins? Potser s’ha quedat descol·locat el PP, que no va respondre cap dels plantejaments i propostes de Sánchez. Parlar d’ETA, posar en dubte les dades oficials o dir que el president del govern espanyol és antipàtic no sembla cap alternativa política i econòmica seriosa a la crisi desfermada per la guerra d’Ucraïna i la inèrcia postpandèmia. L’ABC reacciona com un adolescent a qui han castigat sense mòbil i fa una llista de l’augment dels preus en diversos comestibles que sembla un mural de quart d’ESO. “Càstig a la butxaca”, es titula, i l’acompanya un text que no se’n surt de culpar al govern espanyol de la inflació. Quina poca imaginació. La Razón prova una altra via per fer quedar malament l’executiu espanyol, que és acusar-lo de tombar “les expectatives de pactes d’Estat” amb el PP. Vaja. A sobre, en un subtítol, diu que “Sánchez es queda sol amb els seus socis”. Aviam, benvolguts, que Sánchez i els seus socis sumen majoria a les dues cambres i el vostre títol recorda aquell altre d’un diari britànic: “Boira al Canal. El continent, aïllat”.
Entretant, cap portada recull res dels àudios gravats per l'excomissari José Manuel Villarejo que comprometen greument al jutge Fernando Andreu, de l'Audiència Nacional. Villarejo va informar Andreu, entre riallades, que el compte corrent a Suïssa amb 13 milions d’euros atribuït a Xavier Trias era una falsedat ordida pel comissari Enrique García Castaño, El Gordo, cap de la Unitat Central de Suport Operatiu de la policia espanyola, publicada pel diari El Mundo i reproduïda sense comprovar per gairebé tots els mitjans. Era un dinar, celebrat el novembre del 2014, on hi havia Villarejo, Andreu, el president del diari La Razón, Mauricio Casals (també alt càrrec del Grupo Atresmedia, el de La Sexta d’Antonio García Ferreras), i el comissari José Luis Olivera, llavors director del centre contra el terrorisme i el crim organitzat, el CITCO. Al dinar es va escoltar una trucada del secretari d'estat de Seguretat, Francisco Martínez, mà dreta del ministre Jorge Fernández Díaz. Que no falte de nà.
No és portada un jutge de l’Audiència Nacional i un alt comandament policial que s’assabenten de diversos delictes i no hi fan res? Què és portada, doncs? Per molt menys s’han obert primeres pàgines sobre independentistes o podemites amb fabricacions policials i/o judicials. Tenen por? No els interessa o no els sembla prou greu? Protegeixen algú? Estan d’acord amb l’actuació d’Andreu, Olivera i companyia? La Vanguardia, per exemple, obre portada dient que la guerra de Putin fa cada dia 230 morts. Quin esglai. Els sembla estrany que en una guerra mori gent? Són molts morts? Són pocs? A l’abril del 2020, la covid-19 feia encara més morts diaris a Catalunya, sigui dit per comparar. El Punt Avui parla de la demanda d’electricitat. L’Ara diu que Junts noséquè. El Periódico, que fa molta calor. Els diaris impresos de Madrid ni hi són ni se’ls espera. Esclar que cada diari dona importància al que vol —la llibertat sempre al capdavant— però aquestes decisions també manifesten el seu millor o pitjor criteri, les seves febleses i encerts. Si, en aquest cas, no volen semblar part de la conxorxa de polítics, policies, jutges i periodistes irregulars i corruptes, aquest silenci de portada, semblant a l’omertà mafiosa, no sembla la millor de manera de provar-ho.
